Sóc d’una generació que no vaig viure la guerra Civil ni les pitjors conseqüències de la mateixa.
Tot el que puc explicar sobre la guerra Civil és perquè m’ho han contat mons pares, algun familiar (sobre tot i no em cansaré de repetir-ho, mon “tio” Leonardo, soldat republicà de la lleva del biberó i pare de mons cosins de França), el que he llegit i que he escoltat explicar a d’altres persones què, com jo tampoc la van viure, com per exemple el meu bon amic Paco Itarte, un entusiasta del tema.
Al complir-se els 75 anys del començament “oficial” són molts els actes de record i homenatge que estan fent diversos mitjans de comunicació. Ignoro si algun organisme oficial també en farà.
Evidentment jo només puc parlar d’aquells mitjans que llegeixo i escolto i que analitzaran el que va passar en aquella època amb més rigor i objectivitat que d’altres més propers a les idees dels guanyadors.
Ahir diumenge el Periódico de Catalunya ja es va avançar a la commemoració amb un suplement especial on s’explicava els antecedents del cop d’estat que va acabà convertint-se en una guerra fratricida. Avui el diari Público fa una cosa similar i, també, adjunta la reproducció del cartell “Aixafem el feixisme” de Pere Català i Pic. Público, a més, té previst treure durant tota la setmana altres publicacions com el llibre de Baltasar Garzón “Garzón contra el franquismo”, diversos cartells més i també ha obert a Internet una pagina i dimecres en obrirà una més.
Per a la meva família les conseqüències de la gerra van ser diverses. Manuel, el germà gran de mon pare (11 anys més que ell) va lluitar amb el bàndol republicà. Fins el que jo sé per la zona de Pozoblanco (Córdova) i acabada la guerra va estar amb un batalló disciplinari per Olesa de Montserrat. Mentre, mons iaios i mon pare es van refugiar a una caseta de camp de la partida de les Senioles, terme d’Ulldecona, a uns 8 Km. de la Galera. Intentaven ser autosuficients, o al menys, passar amb el que produïen. Mon iaio Manuel feia blat i amb el blat, farina. Una vegada a la setmana acudien al Mas de la Rata que dona nom a una partida que hi ha prop dels Valentins (popularment anomenats els Masets) Els propietaris de la masada era la família Solà que també tenien el seu fill Joaquín a la guerra. Mentre els homes pastaven i enfornaven el pa, les mares desconsolades ploraven per la “sort” dels seus fills.
La història de mon “tio” Leonardo ja la coneixeu. Us he parlat moltes vegades d’ell i fins i tot he escrit algun relat curt inspirant-me amb les seves vivències, participant al concurs de microrelats de la Cadena SER. Quan volia passar a França pel Pertús es va trobar amb son pare i sa mare, Leonardo i Tereseta, aquesta germana de mon iaio Julian. Una vegada establert a França es va casar amb la Rosita. Van tenir 2 fills, Miquel i Gerard, els cosins amb qui tinc més relació i amb qui ens veiem sovint. Ma tia Consuelo i mon “tio” Agustí, cosins germans de mon pare també van haver d’exiliar-se. L’home de ma tia no la va voler acompanyar i va haver de marxar amb el seu fill Pepin (també protagonista d’un dels meus microrelats) A França ma tia va conèixer un home de Cervià de les Garrigues, Francisco amb qui va tenir un altre fill i amb qui es va casar així que va poder fer-ho.
Agustí es va casar amb una dona francesa i va tenir dues files.
Amb la resta de cosins he perdut tota relació.
