I què consti que m’ha costat trobar-li l’apel·latiu. També podria haver posar “el callat”, “l’indecís”, “el gris”, “el vigilat”, etc.
Són molts els mitjans de comunicació que li reclamen que digui alguna cosa. Ja fa més d’una setmana que va guanyar les eleccions generals per àmplia majoria absoluta i pràcticament no sé li ha escoltat dir res., tret del que va dir diumenge 20 sobre que el dia següent havia d’anar a treballar. I sembla que sí. Que al seu despatx del carrer Gènova no para d’entrar i sortir gent. M’imagino que assessors, futurs ministres i d’altres alts càrrecs del seu govern, amics, etc. Avui mateix, sense anar més lluny, ha rebut als representants sindicals i de la gran patronal espanyola. Això sí, per separat, no sigui que ja es comencin a tirar els trastos pel cap abans de començar el mandat.
Els líders sindicals diuen que no acceptaran una nova reforma laboral. En canvi, la patronal la reclama. De fet voldrien una reforma laboral que només tingués dos articles: Article 1r. “Els treballadors podran ser acomiadats quan ho consideri oportú l’empresari sense que tinguin dret a cap tipus d’indemnització”. Article 2n: “Les retribucions salarials les fixarà l’empresari d’acord amb les seves necessitats laborals o personals”.
Els empresaris espanyols voldrien pagar preus dels països poc desenvolupats per a ser així més competitius. Poc importa que els ciutadans d’aquest país no acabem consumint els seus productes, el que pretenen és poder exportar als països més rics on hi viuen les persones amb més recursos.
L’altre dia, crec recordar que el govern de la Generalitat, feia una crida als empresaris que fabriquen a tercer països per a que tornessin a instal·lar-se a Catalunya i absorbir així una part dels aturats. Però... Els compensa fabricar aquí? Els empresaris busquen primer que res el benefici empresarial. Això passa, principalment, pel cost de producció. Certament el transport des del Marroc, Romania o la Xina a Alemanya, el Regne Unit, Suïssa o França, poden ser més cars que si els mateixos productes es fabriquessin o produïssin a Espanya, però quan s’han de transportar a d’altres països com els Estats Units, Brasil o Japó, els cost és similar.
Si a sobre tenim en compte que els treballadors dels països poc desenvolupats cobren salaris molt més baixos que aquí i sense cap tipus de dret laboral, ens trobarem allí on estàvem al principi: l’empresari espanyol només retornarà al seu país si s’abarateixen els costos de producció, es a dir, la ma d’obra.
Sembla que amb Rajoy, les coses aniran per aquí. Encara que no ho digui...