Com si fos Mr Marsall, el magnat del joc dels Estats Units Sheldon Adelson. va arribar a Catalunya oferint la possibilitat de muntar un macro complex lúdic on es crearien milers de llocs de treball directes i molts més d’indirectes.
A canvi demanava molt poca cosa: només uns bons terrenys i canviar diverses lleis, com la fiscal, la laboral, la anti-tabac. El magnat demanava un tracte fiscal diferent per a les empreses del joc que s’hi instal·lessin, més flexibilitat a l’hora de contractar i acomiadar treballadors i, finalment que es permetés fumar dintre dels locals.
Arturo Mas, el President de la Generalitat, té coll avall que Madrid té més possibilitats de que s’acabi instal·lant allí que no a Catalunya (o no, ja es veurà), bé sigui al Prat de Llobregat o a Viladecans. Mentre, els altres partits estan entre indecisos i expectants. Fins i tot dintre dels mateixos partits hi podrem trobar opinions contraposades. Per exemple, mentre la direcció nacional del PSC s’hi mostra, en principi d’acord, l’agrupació de Barcelona amb Carles Solà al cap davant, s’hi oposen.
Davant de situacions com aquesta el plantejament es clar: què és preferible, la creació de llocs de treball o establir un precedent de condescendència i permissibilitat? La solució a la qüestió més difícil... O potser no tant. Si els llocs de treball són precaris i mal pagats, tal vegada és preferible, des del meu punt de vista, que no es creïn llocs de treball. Però segurament que si sé li pregunta a un aturat amb perspectives de poder ser contractat, opinarà tot el contrari.
Per altra banda, al poble veí de Rasquera (forma part del nostre territori de les Terres de l’Ebre) s’estan fent tots el passos necessaris destinats a que s’instal·li una gran plantació de marihuana que també crearia llocs de treball (molts menys, evidentment) i que aportaria a les arques municipals un bon grapat d’euros que, no cal ni dir-ho, serien com a “aigua de maig”.
Fins ara, el petit poble de Rasquera, era conegut pels seus pastissets, un dolç típic de les nostres terres i, mai havia generat l’expectació d’aquests darrers dies. Mitjans informatius de tota Espanya van enviar-hi reporters per a cobrir la notícia.
Una vegada aprovat per majoria la concessió del permís per a instal·lar-se al poble , ara el dubte està en la legalitat del projecte. La fiscalia de Tarragona ja ha dit que obrirà una investigació i des dels departaments competents de la Generalitat es mostren cautelosos quan se’ls hi pregunta pel tema.
En canvi, l’alcalde ho té molt clar, ja que es tracta de marihuana per a ús particular i terapèutic. La propietat de les plantes seria d’una associació de fumadors de cànnabis de Barcelona, però imagino que deuen d’acceptar socis de tot arreu.
Lamentablement, per aquests dos projectes (o pot ser ni això), es pot arribar a pensar que Catalunya és un país de vici i perversió en lloc de ser coneguts, com fins ara per altres coses com el Barça o Gaudí.
Temps al temps per a veure quin futur ens esdevindrà. Al menys, sembla, que hi ha d’altres sortides a les habituals i clàssiques com és, per exemple, muntar un bar.
Per a compensar-ho, l'alcalde de Barcelona Xavier Trias vol treure del carrer a les prostitutes i endurir les multes als usuaris. Això només faria amagar el problema. La prostitució es coneix com "l'ofici més antic del món", per tant, si ha durat tants segles, resulta impossible eradicar-lo. Com diu mon fill, el que s'hauria de fer és legalitzar tant el consum del cànnabis (ell va més lluny i demana el de totes les drogues) com la prostitució. Avantatge: acabar amb les màfies, més controls sanitaris, més ocupació, més cotitzacions a la S.S., etc.
