El procés constituent del 1978 va deixar ambigüitat sobre ellloc del Rei en el sistema polític
Els països europeus han hagut de passar comptes amb la monarquia per poder construir l'Estat constitucional. La monarquia i l'Estat constitucional com a formes polítiques són incompatibles, perquè responen a principis de legitimitat contraposats. Un Estat constitucional pot integrar en la seva arquitectura un cap de l'Estat monàrquic, però no pot integrar un exercici del poder per part d'aquest cap de l'Estat. El principi de legitimació democràtica en l'Estat constitucional és una regla que no admet excepcions. L'excepció és sempre contravenció de la regla. Un rei, que per definició no té legitimitat democràtica, ha d'estar apartat de l'exercici del poder. Únicament així es pot acceptar la seva presència en l'Estat constitucional.A aquestes altures de la història, tots els països europeus han fet el seu balanç amb la monarquia. Bé s'han constituït com a repúbliques o bé han reduït la corona a la posició d'un simple òrgan de l'Estat que no té presència en l'exercici del poder. Això explica que en cap país europeu la monarquia continuï sent un problema per al seu Estat constitucional.
Espanya és l'única excepció. Després de la mort del general Franco, Espanya es va constituir democràticament i no crec que hi pugui haver dubtes sobre de la naturalesa democràtica de la Constitució espanyola. Però no es pot desconèixer que la voluntat constituent del poble espanyol expressada en la Constitució del 1978 no es va poder estendre a la Monarquia, que va haver de ser acceptada com un fet consumat a fi que el procés constituent pogués arribar a bon fi. L'acceptació de la Monarquia va ser una condició prèvia perquè es poguessin celebrar les eleccions que acabarien sent constituents del 15 de juny de 1977.
És veritat que la definició que es va fer de la Monarquia en la Constitució com a «Monarquia parlamentària» en l'article 1.3 ve immediatament després de la definició del principi de «sobirania nacional», que es diu expressament que resideix en el «poble espanyol» en l'article 1.2. Hi ha, en conseqüència, una subordinació de la Monarquia parlamentària a la legitimació democràtica de l'Estat. Amb una reserva digna de menció: mentre que en la fórmula tradicional en dret comparat a l'afirmació de la sobirania del poble segueix la conseqüència que d'aquesta sobirania «emanen tots els poders de l'Estat», en l'article 1.2 de la nostra Constitució es diu «emanen els poders de l'Estat». Possiblement, el «tots» a la Constitució espanyola era més necessari que en cap altra Constitució, a fi que no hi hagués cap dubte sobre el caràcter d'òrgan però no de poder de l'Estat de la Corona. Aquest caràcter d'òrgan i no de poder es reflecteix després amb molta nitidesa en el text constitucional.
Però el que resulta decisiu no és el text, sinó el context. La subordinació de la Monarquia al principi de legitimació democràtica es va inscriure en el text constitucional una vegada s'havia hagut d'acceptar la Monarquia com un pressupost per a l'exercici del poder constituent. Aquesta és la raó per la qual, si jurídicament podem considerar que la posició de la Corona com a òrgan però no com a poder de l'Estat queda resolta en el text constitucional, políticament no és així. Analitzant el procés constituent en el seu conjunt i no només el text constitucional en la seva redacció final, queda una certa sensació d'ambigüitat sobre el lloc del Rei en el nostre sistema polític. Jurídicament, el Rei és un òrgan i no un poder de l'Estat. Això resulta clar de la lectura de la Constitució. Políticament, la presència del Rei segueix gravitant sobre l'exercici del poder. El Rei d'Espanya no ocupa en el nostre sistema polític el mateix lloc que ocupen les reines d'Anglaterra o Holanda o el rei de Bèlgica en els seus. El rei Joan Carles ha aparegut en els cables de Wikileaks com una figura política de primer nivell en el sistema polític espanyol, i això no ha passat amb cap altre monarca europeu.
Per això som on som. En cap moment de la nostra història constitucional, llevat de les dues Repúbliques, el poder constituent del poble espanyol s'ha estès a la Monarquia. L'origen està a Cadis. A Cadis s'aprova una Constitució de la Monarquia Espanyola i no de la Nació Espanyola. No es constitucionalitza un Estat sinó una Monarquia. I així va ser fins al 1931. A partir d'aquella data ja no s'ha pogut constitucionalitzar una Monarquia sinó un Estat. Però l'Estat ha estat constitucionalitzat sota forma monàrquica i sense que el poder constituent del poble espanyol pogués pronunciar-se sobre aquesta qüestió.
A Espanya hi ha una mena de reserva implícita de poder a la Monarquia, que ja no existeix en cap altre país europeu, que dóna rellevància constitucional a qualsevol incident que es produeixi en el desenvolupament de les tasques constitucionals o en l'exercici d'activitats privades per part del Monarca i dels altres membres de la Casa del Rei. Aquí està l'origen del que estem vivint aquests dies.
Catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla
