Res més lluny de dedicar-li una oda al
vell continent. Com a molt li dedicaria un blues, ja que l’actual situació
no invita, precisament, a l’optimisme.
Digueu-me mal pensat si voleu, però l’altre
dia vaig arribar a la conclusió de que tot pot tractar-se d’una estranya
conspiració orquestrada fa moltes dècades.
Primer unes petits apunts històrics.
Com es va gestà “això” que avui coneixem per la Unió Europea? Primer
que res es va crear la CECA (Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer)
de la que formaven part els països més rics d’Europa: Alemanya, França,
Itàlia, Bèlgica, Holanda, Luxemburg... Després, aquests mateixos països
van decidir “reconvertir-se” en Comunitat Econòmica Europea (popularment,
Mercat Comú Europeu) Tal i com indica el seu nom, la idea inicial va ser
poder fer molt més operatiu l’intercanvi comercial entre els països membres.
Però tot canvia a partir de la dècada
dels anys 80 amb l’entrada de Grècia (1981) i Espanya i Portugal (1986),
països considerats més aviat pobres si els comparem amb la resta. A partir
d’aquell moment les portes a la integració de més països estava oberta,
sobre tot, després de la caiguda del Teló d’Acer i l’entrada dels que
havien estat satèl·lits de l’antiga URSS.
Els països pobres rebien suculentes subvencions,
sobre tot al sector primari, es a dir: agricultura, ramaderia i pesca.
Potser durant molts i molts d’anys, els nostres governs es pensaven que
aquestes aportacions econòmiques que ens feien des de Europa eren desinteressades
i perquè els països rics “ens estimaven molt”...
El temps ha demostrat que no. Ara, aquests
països pobres que eren receptor de subvencions, són països intervinguts
total o parcialment i que per a sortir de la crisi econòmica creada fictíciament
pels sectors financers dels països més rics, hauran de pagar elevats interessos
pels astronòmics préstecs que els hi fan aquests, sobre tot, Alemanya.
Serà la manera de recuperar les subvencions concedides durant tants i tants
d’anys. I ens podríem conformar si tot quedés aquí, però em temo que,
a partir d’ara, el domini (primer econòmic i després qui sap si polític)
que exercirà Alemanya sobre els països pobres, serà extraordinàriament
gran.
Ningú fa res perquè sí; darrere sempre
hi ha un motiu.
Per si voleu ampliar (o contrastar) la informació.
