dijous, 26 de juliol del 2012

Al INDIVIDUO LLAMADO ANTONIO BETETA (Al final hay una breve semblanza de su “carrera”)

  .  

Al final todo se sabe... 
Con sorpresa, estupor y fuera de mi jornada laboral leo sus declaraciones acerca de los funcionarios y, como le veo muy crecidito he decidido responderle del mismo modo y comienzo diciéndole que es usted un “mal nacido”, y ahora me explico. Mi nombre es Agustín González, soy funcionario de carrera desde hace 32 años y presto mis servicios en el Ayuntamiento de Arganda del Rey. 
Al día de hoy mi salario neto está en torno a 1150 Euros mensuales, gracias a que cobro 10 trienios a 13,47 Euros brutos cada uno, es decir, que si quitamos los 134,70 de antigüedad me queda un sueldo pelado de 1000 Euros. Desempeño las funciones que me han sido encomendadas en función de mi categoría (Antes Grupo E, ahora AP) con la mayor diligencia que mi corto conocimiento me da. Trabajo desde las 8,30 h. hasta las 17,30, disponiendo de una hora para comer. 
También tengo establecido un tiempo para el desayuno dentro de mi jornada de trabajo, que aprovecho, aunque no en su integridad para tomarme un cafelito y un bollo. ¿Sabe por qué?. Pues porque es mi derecho.. Eso sí, si alguien precisa de mis servicios durante ese tiempo de desayuno, dejo aparcado el cafelito y atiendo el requerimiento sin hacer un mal gesto, porque me considero un profesional íntegro. Yo no leo el periódico en mi puesto de trabajo, pero para su desconsuelo le diré que si lo leo cuando llego a casa, con ello aprendo a conocer a individuos como Usted y me entero de lo que pasa por el mundo. Yo dedico 8 o 10 minutos de los del desayuno a tomarme el cafelito, en lugar de la media hora que me corresponde. Yo no considero que esté de mas en mi puesto de trabajo, ya que soy yo solo para un centro educativo de 24 aulas en el que tengo que encargarme de la apertura y cierre de instalaciones, ejercer la discreta vigilancia, atender y dirigir a las personas que pasan por el Centro, efectuar las operaciones de mantenimiento simple y comunicar con diligencia aquellas que no pueda reparar, controlar el buen funcionamiento de la calefacción, trasladar mobiliario, mantener la limpieza de un recinto de 6000 o 7000 metros cuadrados. Yo no creo que gane mucho, y al salario arriba indicado le remito. Yo no me creo que viva bien y si es así es porque en su momento me supe administrar. Yo no soy feliz en mi trabajo, asisto a él por imperativo legal y porque el salario a fin de mes es el que me hace feliz cuando me lo gasto en lo que me da la gana. Finalmente, en mi modesta opinión yo no creo que sobren funcionarios. Ahora bien, si lo que Vd. entiende por funcionarios no son personas como yo, sino individuos puestos a dedo como Vd., o como sus amiguitos del alma a los que instalan cómodamente en un despacho en el que no se sabe a que se dedican, con unos sueldos 4 veces superiores al mío, con dietas, con teléfono pagado por la empresa (Yo cuando tengo que establecer una comunicación urgente lo hago con mi teléfono privado y si me tengo que desplazar lo hago con mi coche sin cobrar nada a cambio). 
Sus salarios también van incluidos en la nómina del funcionariado y son los que elevan las cifras. Pertenecen por tanto al presupuesto, que no al cuerpo, una pléyade de políticos inútiles como Vd., de enchufados y parientes puestos a dedo por Vd. Y gentuza como Vd., de militantes del partido colocados en las empresas públicas sin pasar por oposición ni por prueba de aptitud, sino simplemente por el hecho de ser amigos de Vd. Y de personajillos como Vd.; entonces estoy de acuerdo en que sobran funcionarios empezando por Vd. Y su maestra de ceremonias, la Sra. Aguirre, que fue la escuela en la que aprendió Vd. A ensuciar la imagen de los honrados funcionarios a los que año tras año nos vienen vilipendiando y reduciendo o congelando el salario hasta habernos hecho casi imposible sobrevivir. 
Sobran Eurodiputados. Sobran Ministerios sin funciones, sobran Secretarios, Subsecretarios. Sobran Consejerías, Sobra el Senado y la mayor parte del Congreso. Sobran Diputaciones. Sobran Concejales con dedicación exclusiva y con las mismas prerrogativas y los mismos sueldos que si fuesen Ministros. Sobran Coordinadores, Asesores y Amiguitos del alma. Sobran ladrones que dilapidan el dinero de los administrados o simplemente se lo llevan a su cuenta de Belice, Suiza o Las Caimán. Sobran Gurtels, Emersas, Brugales, Campeones, ERE’s. Sobra su condescendencia con los ladrones que evaden impuestos concediéndoles amnistias Fiscales. Sobra su permisividad con los Aliertas, Botines, González, etc. A la hora de facilitarles las jubilaciones anticipadas a cuenta del contribuyente, o a la hora de regalarles nuestro dinero por su mala gestión. Sobran enchufados sin capacidad para desempeñar labores que finalmente tenemos que realizar los “FUNCIONARIOS DE VERDAD”. Sobran dietas, sobran coches oficiales, sobran los guardaespaldas para empleados de telefónica, sobran los sueldos vitalicios de los expresidentes y los de los exministros. Sobran los cuadros de los Presidentes del Congreso. Sobran pelotas de goma para asesinar al pueblo.
Sobran las fiestas taurinas, las fallas, la Semana Santa y la Iglesia en general. Sobra gentuza como Vds. Que lo único que son es una lacra para este país, que se llama España. Por el contrario no solo creo que no sobran, sino que faltan Médicos, Profesores, Inspectores de Hacienda y de Trabajo, buenos administrativos para agilizar la atención a los ciudadanos, faltan barrenderos, faltan jardineros y falta un mínimo de vergüenza en individuos como Vd. Por todo ello, no puedo ni voy a permitir que un mequetrefe impresentable como usted ponga en duda mi honradez profesional demostrada a lo largo de 32 años con gobiernos de derechas y de izquierdas (que viene a ser lo mismo) por que yo he trabajado igual.

 
EL SR. BETETA HA DICHO ANTE LA PRENSA QUE "LOS FUNCIONARIOS SE HAN DE MENTALIZAR QUE SE LES ACABÓ EL CAFELITO Y EL PERIÓDICO..." EN RELACIÓN CON LA PROLONGACIÓN DE JORNADA...
ESTE ES SU PERFIL: 
D. ANTONIO GERMÁN BETETA BARREDA.
Nacido en Madrid el 28 de mayo de 1955. Abogado y Asesor de Empresas. Casado, con un hijo.
Estudios: Licenciado en Derecho por la Universidad de Deusto.
Experiencia profesional:
1.  Diputado en la Asamblea de Madrid desde 1983 a 2000;
2.  Desde el 2003 hasta la actualidad. Portavoz del Grupo Parlamentario Popular en la Asamblea de Madrid (2003 a junio de 2008).
3.  Senador por la Comunidad de Madrid (2003 a junio de 2008).
4.  Consejero de Hacienda de la Comunidad de Madrid (1995 a 2000).
5.  Secretario General de Política Fiscal Territorial y Comunitaria del Ministerio de Hacienda (2000-2003).
6.  Consejero de Economía y Hacienda de la Comunidad de Madrid (2008-2011).
7.  Desde 2011 Consejero de Transportes e Infraestructuras de la Comunidad de Madrid.
8.  Actualmente Secretario de Estado de Administraciones Públicas, con el Gobierno RAJOY.
9.  Lleva cobrando del Estado durante toda su vida.
10. Vida profesional privada: cero.
11. Oposiciones al Estado: cero.
AQUÍ TENEÍS A ESTE FENÓMENO

dimecres, 25 de juliol del 2012

SENSE ÀNIM DE SER DEMAGOG




Els qui em coneixeu sabeu que estic en contra del tabac. Primerament perquè mai he fumat (com tampoc ho van fer mon iaio i mon pare) i en segon lloc perquè pateixo una deficiència respiratòria crònica.
Sempre he acusat a la majoria de fumadors (evidentment no tots) de poc solidaris, bruts i il·legals.
Són poc solidaris perquè, normalment no els ha importat mai la presència de no fumadors (què us molesta que fumi? –solen preguntar; i abans que els hi puguis respondre, ja han encès la cigarreta) A sobre es els molesta quan els hi respons que no. Com si no tinguéssim el dret de queixar-nos! Poc els importa que hi pugui haver gent que, com jo, puguin patir malalties respiratòries.
Són bruts perquè aboquen per terra les puntes de cigarreta. Tiren? No, no, i també aboquen: les tiren quan estan a la terrassa d’un bar o van pel carrer i les aboquen quan buiden el cendrer del cotxe. O és que no heu vist mai un bon grapat de cigarretes juntes? També tiren els paquets buits i, de vegades,  altres coses...  
I són il·legals perquè així que poden incompleixen la normativa vigent sobre la matèria: fumen al lloc de treball (per cert un dia vaig veure un mosso fumant mentre estava de servei), als bars (amb la complicitat del propietari), als ascensors i a d’altres llocs. Fa uns anys vaig deixar d’acudir al sopar anual que feia el meu sindicat, la UGT, perquè els fumadors acabaven fumant tots i al final l’ambient era irrespirable, al menys per a mi.
Però a part de tot això que us he explicat, també provoquen incendis, com per exemple el que crema l’Alt Empordà. Al lloc on es va iniciar s’han trobat més de 100 burilles. Qualsevol d’aquestes va poder ser la causant!
Ja sé que no fa falta ser fumador per a cremar un bosc i que la resta dels mortals tampoc estem “lliures de pecat”, però els fumadors (i les fumadores), a part de tot el que podem fer els que no fumem, per la seva condició de viciosos (o no és un vici el fumar?) encara poden arribar a ser més incívics que la resta.
I perdoneu aquells que no us veieu reflectits al retrat que acabo de fer dels fumadors. D’excepcions sempre n’hi ha, però estareu d’acord amb mi, que, en aquest cas, més aviat poques.  
Vull acabar amb una pregunta: Per què –normalment- són menys tolerants els exfumadors que els qui no em fumat mai?

AVÍS D'INTERÈS PÚBLIC




Sembla ser que per Amposta va un estafador que s’aprofitaria (un cop més) de la innocència i ignorància de la gent (sobre tot la més gran)
Els hi pregunta si saben que s’han d’apujar la llum i l’aigua. Els hi dona un document per a signar-lo i els hi demana uns 23 euros.
El cas que conec, la persona en qüestió, no tenia en aquell moment la quantitat de diners sol·licitada, però va acceptar 13 euros “a comte” i li va dir que passaria el dia següent a cobrar-li la resta i li lliuraria el paper. Els adverteix que, de no pagar, després se’ls hi aplicarà un recàrrec.
Sembla ser que el senyor seria d’aquí (no sé li va notar cap accent estrany), moreno i de mitjana estatura.
La policia local d’Amposta ja ha estat informada del tema.

La nova divisió d'Europa

Després de la postguerra, la diferència estava entre l'Est i l'Oest, ara la crisi separa el Nord del Sud

 

 

Europa va estar partida en dues pel teló d'acer. A l'Oest les democràcies, a l'Est els països comunistes. La descripció no era exacta, però grosso modo aquella era l'Europa de la postguerra i que va superar la seva divisió en el si de la Unió Europea.Avui, 

Europa torna a estar dividida. Aquesta vegada entre el Nord i el Sud. Entre els països amb superàvit i que han resistit bé la crisi, agrupats al voltant d'Alemanya, i els països deficitaris que han sucumbit a la crisi i amb transfusió financera de la UE. La descripció tampoc és exacta perquè Irlanda no és al Sud i alguns del Nord també tenen problemes.

AQUESTA nova divisió d'Europa es deu al fet que les economies dels països de l'euro han divergit en comptes de convergir. La divisió es nota sobretot en els tipus d'interès que els uns i els altres han de pagar per finançar els seus dèficits. Alemanya i els seus satèl·lits són els grans beneficiaris de la crisi de confiança i el seu deute gairebé els surt gratuït. Paga l'1,2% a 10 anys i Espanya i Itàlia paguen tipus insostenibles pròxims al 7%, mentre que altres països estan fora del mercat. Malgrat tots els acords i les ajudes promeses, hem col·locat la nostra última emissió de deute a set anys al 6,7%, dos punts més que la vegada anterior. I la demanda ha estat molt més baixa. Com reconeix Montoro amb una sinceritat que no ajudarà a rebaixar la desconfiança, si no fos per les compres de deute del BCE Espanya estaria en bancarrota, o dient-ho d'una manera més correcta, no podria fer front als seus problemes de liquiditat. Espanya no té un problema de solvència, però la pressió dels mercats i la inacció de les institucions comunitàries poden convertir un problema de liquiditat en un problema d'insolvència.

Tenint en compte el que està passant i que els acords de cada Consell Europeu s'esvaeixen en poc temps mentre les primes de risc segueixen pujant, cal preguntar-se per la concepció de la crisi que realment té Alemanya, quins són els marges de maniobra que té el Govern d'Angela Mekel i què és el que pretén aconseguir.

Alemanya ha estat la gran beneficiària de l'euro, com acaba de recordar el líder dels socialdemòcrates (SPD). I amb la crisi, i el que s'està estalviant en costos de finançament, ho està sent més encara. Però, ¿què és el que pretén amb la seva política d'imposició d'austeritat a ultrança?
O realment creu que per curar-se s'ha de patir, com deia la meva àvia quan em posava alcohol a les ferides («quan pica, cura»), que l'austeritat restablirà els equilibris, i així tornarà el creixement i Grècia i els altres podran seguir dintre de l'euro. O, per contra, creu que els països més febles del Sud no podran resistir aquesta teràpia fatal i acabaran havent de sortir de l'euro, de manera que la zona serà més homogènia, més estable i amb menys risc per a Alemanya que al final s'hagi de gratar la butxaca.
Si creu la primera cosa, ja s'haurien d'haver adonat que estan equivocats. Ni Grècia ni nosaltres sortirem del forat amb les polítiques que se'ns imposen. Evidentment, s'han de corregir els excessius endeutaments i s'han de restablir els equilibris fiscals. Però tots els sectors de l'economia d'un país no poden desendeutar-se al mateix temps sota pena de paralitzar l'activitat. Sembla que encara no hem après, o ho hem oblidat, que una crisi financera més unes polítiques fiscals restrictives són la recepta perfecta d'una depressió econòmica.
Però si el que pretén és forçar la sortida dels membres més febles per enfortir el conjunt restant, hauria de saber que està jugant amb foc i que les conseqüències d'aquest procés poden ser incontrolables i molt perilloses fins i tot per a Alemanya mateix. Si al treure'n algunes peces el sistema s'enfonsa i Alemanya ha de tornar al marc, la revaluació destruiria la seva competitivitat i deixaria d'exportar als seus veïns europeus, que segueixen sent els seus principals clients.

I els alemanys ho saben. ¿Aleshores, quina és la lògica de les polítiques que imposen a Europa? Probablement, compta molt la seva opinió pública, convençuda que després d'anys d'estrènyer-se el cinturó salarial ara està pagant la migdiada dels països del Sud. I davant les passions, ben poc valen les raons.

També el temor de veure's arrossegada a una «unió de transferències» com la que existeix en les estructures federals sense la capacitat política de controlar-la. I fins i tot la teoria de la conspiració, segons la qual Alemanya utilitza la crisi per imposar el seu predomini polític i econòmic i crear una Europa alemanya a imatge i semblança seva.

POTSER ÉS això el que va voler dir l'ambaixador alemany en les jornades d'Ais de Provença quan va acabar un debat dient: «Si no trobem solucions, potser és perquè no hi ha un problema». Però sí que n'hi ha, i si no trobem solució és perquè no vivim el mateix problema i perquè hem arribat a una situació en què la desgràcia d'uns es converteix en un avantatge per a altres. I si la raó no supera la passió, la nova divisió d'Europa obrirà la porta als dimonis del passat. Expresident del Parlament Europeu.

Josep Borrell President de l'Institut Universitari Europeu de Florència