Després de la postguerra, la diferència estava entre l'Est i l'Oest, ara la crisi separa el Nord del Sud
Europa va estar partida en dues pel teló d'acer. A l'Oest les democràcies, a l'Est els països comunistes. La descripció no era exacta, però grosso modo aquella era l'Europa de la postguerra i que va superar la seva divisió en el si de la Unió Europea.Avui,
Europa torna a estar dividida. Aquesta vegada entre el Nord i el Sud. Entre els països amb superàvit i que han resistit bé la crisi, agrupats al voltant d'Alemanya, i els països deficitaris que han sucumbit a la crisi i amb transfusió financera de la UE. La descripció tampoc és exacta perquè Irlanda no és al Sud i alguns del Nord també tenen problemes.
AQUESTA nova
divisió d'Europa es deu al fet que les economies dels països de l'euro
han divergit en comptes de convergir. La divisió es nota sobretot en els
tipus d'interès que els uns i els altres han de pagar per finançar els
seus dèficits. Alemanya i els seus satèl·lits són els grans beneficiaris
de la crisi de confiança i el seu deute gairebé els surt gratuït. Paga
l'1,2% a 10 anys i Espanya i Itàlia paguen tipus insostenibles pròxims
al 7%, mentre que altres països estan fora del mercat. Malgrat tots els
acords i les ajudes promeses, hem col·locat la nostra última emissió de
deute a set anys al 6,7%, dos punts més que la vegada anterior. I la
demanda ha estat molt més baixa. Com reconeix Montoro amb una
sinceritat que no ajudarà a rebaixar la desconfiança, si no fos per les
compres de deute del BCE Espanya estaria en bancarrota, o dient-ho d'una
manera més correcta, no podria fer front als seus problemes de
liquiditat. Espanya no té un problema de solvència, però la pressió dels
mercats i la inacció de les institucions comunitàries poden convertir
un problema de liquiditat en un problema d'insolvència.
Tenint en compte el que està passant i que els acords de cada Consell Europeu s'esvaeixen en poc temps mentre les primes de risc segueixen pujant, cal preguntar-se per la concepció de la crisi que realment té Alemanya, quins són els marges de maniobra que té el Govern d'Angela Mekel i què és el que pretén aconseguir.
Alemanya ha estat la gran beneficiària de l'euro, com acaba de recordar el líder dels socialdemòcrates (SPD). I amb la crisi, i el que s'està estalviant en costos de finançament, ho està sent més encara. Però, ¿què és el que pretén amb la seva política d'imposició d'austeritat a ultrança?
O realment creu que per curar-se s'ha de patir, com deia la meva àvia quan em posava alcohol a les ferides («quan pica, cura»), que l'austeritat restablirà els equilibris, i així tornarà el creixement i Grècia i els altres podran seguir dintre de l'euro. O, per contra, creu que els països més febles del Sud no podran resistir aquesta teràpia fatal i acabaran havent de sortir de l'euro, de manera que la zona serà més homogènia, més estable i amb menys risc per a Alemanya que al final s'hagi de gratar la butxaca.
Si creu la primera cosa, ja s'haurien d'haver adonat que estan equivocats. Ni Grècia ni nosaltres sortirem del forat amb les polítiques que se'ns imposen. Evidentment, s'han de corregir els excessius endeutaments i s'han de restablir els equilibris fiscals. Però tots els sectors de l'economia d'un país no poden desendeutar-se al mateix temps sota pena de paralitzar l'activitat. Sembla que encara no hem après, o ho hem oblidat, que una crisi financera més unes polítiques fiscals restrictives són la recepta perfecta d'una depressió econòmica.
Però si el que pretén és forçar la sortida dels membres més febles per enfortir el conjunt restant, hauria de saber que està jugant amb foc i que les conseqüències d'aquest procés poden ser incontrolables i molt perilloses fins i tot per a Alemanya mateix. Si al treure'n algunes peces el sistema s'enfonsa i Alemanya ha de tornar al marc, la revaluació destruiria la seva competitivitat i deixaria d'exportar als seus veïns europeus, que segueixen sent els seus principals clients.
I els alemanys ho saben. ¿Aleshores, quina és la lògica de les polítiques que imposen a Europa? Probablement, compta molt la seva opinió pública, convençuda que després d'anys d'estrènyer-se el cinturó salarial ara està pagant la migdiada dels països del Sud. I davant les passions, ben poc valen les raons.
També el temor de veure's arrossegada a una «unió de transferències» com la que existeix en les estructures federals sense la capacitat política de controlar-la. I fins i tot la teoria de la conspiració, segons la qual Alemanya utilitza la crisi per imposar el seu predomini polític i econòmic i crear una Europa alemanya a imatge i semblança seva.
POTSER ÉS això el que va voler dir l'ambaixador alemany en les jornades d'Ais de Provença quan va acabar un debat dient: «Si no trobem solucions, potser és perquè no hi ha un problema». Però sí que n'hi ha, i si no trobem solució és perquè no vivim el mateix problema i perquè hem arribat a una situació en què la desgràcia d'uns es converteix en un avantatge per a altres. I si la raó no supera la passió, la nova divisió d'Europa obrirà la porta als dimonis del passat. Expresident del Parlament Europeu.
Josep Borrell President de l'Institut Universitari Europeu de Florència
Tenint en compte el que està passant i que els acords de cada Consell Europeu s'esvaeixen en poc temps mentre les primes de risc segueixen pujant, cal preguntar-se per la concepció de la crisi que realment té Alemanya, quins són els marges de maniobra que té el Govern d'Angela Mekel i què és el que pretén aconseguir.
Alemanya ha estat la gran beneficiària de l'euro, com acaba de recordar el líder dels socialdemòcrates (SPD). I amb la crisi, i el que s'està estalviant en costos de finançament, ho està sent més encara. Però, ¿què és el que pretén amb la seva política d'imposició d'austeritat a ultrança?
O realment creu que per curar-se s'ha de patir, com deia la meva àvia quan em posava alcohol a les ferides («quan pica, cura»), que l'austeritat restablirà els equilibris, i així tornarà el creixement i Grècia i els altres podran seguir dintre de l'euro. O, per contra, creu que els països més febles del Sud no podran resistir aquesta teràpia fatal i acabaran havent de sortir de l'euro, de manera que la zona serà més homogènia, més estable i amb menys risc per a Alemanya que al final s'hagi de gratar la butxaca.
Si creu la primera cosa, ja s'haurien d'haver adonat que estan equivocats. Ni Grècia ni nosaltres sortirem del forat amb les polítiques que se'ns imposen. Evidentment, s'han de corregir els excessius endeutaments i s'han de restablir els equilibris fiscals. Però tots els sectors de l'economia d'un país no poden desendeutar-se al mateix temps sota pena de paralitzar l'activitat. Sembla que encara no hem après, o ho hem oblidat, que una crisi financera més unes polítiques fiscals restrictives són la recepta perfecta d'una depressió econòmica.
Però si el que pretén és forçar la sortida dels membres més febles per enfortir el conjunt restant, hauria de saber que està jugant amb foc i que les conseqüències d'aquest procés poden ser incontrolables i molt perilloses fins i tot per a Alemanya mateix. Si al treure'n algunes peces el sistema s'enfonsa i Alemanya ha de tornar al marc, la revaluació destruiria la seva competitivitat i deixaria d'exportar als seus veïns europeus, que segueixen sent els seus principals clients.
I els alemanys ho saben. ¿Aleshores, quina és la lògica de les polítiques que imposen a Europa? Probablement, compta molt la seva opinió pública, convençuda que després d'anys d'estrènyer-se el cinturó salarial ara està pagant la migdiada dels països del Sud. I davant les passions, ben poc valen les raons.
També el temor de veure's arrossegada a una «unió de transferències» com la que existeix en les estructures federals sense la capacitat política de controlar-la. I fins i tot la teoria de la conspiració, segons la qual Alemanya utilitza la crisi per imposar el seu predomini polític i econòmic i crear una Europa alemanya a imatge i semblança seva.
POTSER ÉS això el que va voler dir l'ambaixador alemany en les jornades d'Ais de Provença quan va acabar un debat dient: «Si no trobem solucions, potser és perquè no hi ha un problema». Però sí que n'hi ha, i si no trobem solució és perquè no vivim el mateix problema i perquè hem arribat a una situació en què la desgràcia d'uns es converteix en un avantatge per a altres. I si la raó no supera la passió, la nova divisió d'Europa obrirà la porta als dimonis del passat. Expresident del Parlament Europeu.
Josep Borrell President de l'Institut Universitari Europeu de Florència
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada