Historiador.
Aquest any, en què se'n compliran cinc de l'inici de la crisi -sis, si la fem arrencar de la fallida de les hipoteques nord-americanes-, comencen a estar clares algunes coses. La primera, que no es tractava, com se'ns va voler fer creure, d'un empitjorament gradual de les nostres condicions de vida, que haguéssim de retornar, a costa de sacrificis, a la situació anterior, sinó d'un descens continuat cap a l'abisme.
Algunes coses hauran de millorar, sens dubte. No és possible que mantinguem indefinidament un atur per sobre del 25%. Però els que entrin en el món del treball trobaran unes condicions diferents de les d'abans de la crisi. És el que als Estats Units, on més de 200.000 famílies van caure el 2011 en la pobresa, fins i tot amb els dos progenitors treballant, ha portat a parlar dels working poor, els pobres amb feina. Més greus que les mateixes xifres de l'atur són les dades que ens diuen, aquesta mateixa setmana, que el poder adquisitiu dels salaris ha caigut a Espanya un 6,4% en el transcurs dels tres últims anys. O les repetides notícies d'empreses negociant rebaixes salarials per admetre nova feina o evitar els acomiadaments. El món en què cada any s'ajustaven els salaris a l'augment del cost de la vida és cosa del passat.
I ni tan sols podem esperar cap millora en el camp de la sanitat i l'ensenyament públics o del sistema de pensions. Ara ja no se'ns parla de sacrificis temporals, sinó que se'ns diu clarament que l'Estat del benestar és cosa del passat, que no tornarà.
¿Per què ha passat tot això? Aquests dies els mitjans de comunicació estan plens de notícies sobre la corrupció: milions dipositats en bancs suïssos o en fons caribenys, inversions immobiliàries inexplicables. No es tracta d'operacions d'última hora, sinó de processos que s'han prolongat durant anys, sense que els que els percebien i podien aturar-los es preocupessin de fer-ho. Però la part dolenta no és aquesta, ni es podria posar remei al mal obligant els defraudadors a tornar el botí (cosa que ningú intentarà, per no exposar-se a les conseqüències de les revelacions que podrien sortir a la llum; publicar la llista de morosos no és més que un artifici per entretenir el personal).
EL MÉS GREU és que tots aquests milions són només la propina, les comissions rebudes per unes operacions gegants en les quals s'han estat venent els béns, recursos i serveis del país. I ningú és capaç de quantificar el valor real del que s'ha venut, ni encara menys la suma que ens toca a tots i a cadascun de nosaltres pagar cada dia per aquestes vendes. En tot això hi ha aspectes que resulten grotescos i indignants, com que amb la quota del telèfon estiguem pagant el que se li ofereix a Rato en compensació per serveis com els d'haver iniciat somrient l'operació de convertir en banquers els pobres estalviadors que el van creure i van llençar els seus estalvis al forat negre de Bankia. Però la realitat és que això són minúcies, gestos d'un desvergonyiment de mal gust, davant el que ens costen, per posar algun exemple, les tarifes de l'aigua o de la llum.
Fa 76 anys, el mes d'abril del 1937, Antonio Machado escrivia: «Pienso en España vendida toda, de monte a monte, de río a río, de mar a mar. Toda vendida a la codicia extranjera: el cielo, el suelo y el subsuelo». Era un clar avançament del que havia de passar amb el triomf del franquisme, per a benefici no només de «la cobdícia estrangera», sinó també de la local. Però ni tan sols ell es podia imaginar que anys més tard, amb la democràcia postfranquista, s'arribaria a vendre fins i tot els mateixos ciutadans.
COM HA DIT James Meek a l'analitzar el procés de les privatitzacions de serveis públics a la Gran Bretanya, el seu caràcter gradual amaga una metaprivatització: la dels ciutadans. El que es ven no són els serveis, sinó els ciutadans que estan obligats a pagar per fer servir uns serveis que l'Estat ha permès que es desmillorin per justificar la seva privatització. Abandonant els serveis, l'Estat no es veu obligat a apujar els impostos, que són reemplaçats com a càrrega social pels augments de tarifes que imposen les empreses.
Perquè quan parlem, per exemple, de privatitzar la sanitat no ens estem referint només a cedir a interessos privats els hospitals i equipaments que s'han construït amb diners públics, sinó que se'ls estan venent a més els ciutadans, és a dir, els metges i els pacients: els serveis dels uns i les necessitats dels altres.
Benvinguts al cinquè aniversari de la crisi. Prenguin-s'ho amb calma, que això tot just acaba de començar.
