FOTOS DE L'ASSAIG AL JARDÍ DEL BOU II

PSC (PSC-PSOE), ruptura intel·ligent

Jordi Mercader -periodista-

El PSC (PSC-PSOE) aviat complirà 35 anys. Ho farà sota mínims en el dia a dia i en les expectatives. El procés d'unitat dels socialdemòcrates catalans i espanyols la va encertar alhora de plantejar un programa d'esquerres, de convivència i catalanisme, imprescindible per entendre el país d'avui en política lingüística, en educació o en la modernització de les ciutats. La seva gestació no va ser fàcil: el mateix dia del congrés, Alfonso Guerra va sufocar amb mà de ferro una rebel·lió a la federació catalana del PSOE dels que es negaven a la desaparició del partit de Pablo Iglesias. La fórmula es va demostrar eficaç i va atorgar al Partit dels Socialistes de Catalunya una centralitat política indiscutible, vigent durant dècades.
La fatiga en els materials humans i polítics utilitzats per mantenir un equilibri delicat en una societat catalana sempre en moviment ha acabat per fer estralls al PSC. El famós i maltractat tripartit va ser el paradigma dels límits d'aquest exercici meritori però esgotador d'intentar compatibilitzar els interessos nacionals a Catalunya amb les urgències tàctiques dels companys de Madrid.
L'accelerada sobiranista, assumida d'una manera molt àmplia entre la ciutadania després de l'ofensa del Tribunal Constitucional a la voluntat dels catalans de dotar-se d'un Estatut, ja per si mateix negociat a la baixa, ha provocat en el PSOE una reacció espanyolista molt aguda; exacerbada, potser, per la depressió subsegüent a l'etapa de Zapatero a la Moncloa. El cert és que avui en dia el principal problema del PSC és el PSOE, font inesgotable de desmentiments a les seves propostes; de la mateixa manera que els tímids posicionaments de Pere Navarro en el camp del dret a decidir són motiu de desgast per a Alfredo Pérez Rubalcaba a la resta d'Espanya.
Els dies dolços del milió i mig de vots a les eleccions generals i el milió cent mil a les autonòmiques són història. La marca del PSC amb parèntesi va acumular unes pèrdues de 600.000 vots en les últimes convocatòries. Tenint en compte la hipòtesi que els desafectes no són els mateixos en un cas i en l'altre, la magnitud de la pèrdua és incontestable. ¿Per què mantenir una associació i un programa superats? I no només electoralment (l'esperança del repunt és l'última cosa que perd un bon apparatchik) sinó al carrer, en l'agenda política catalana, obsessionada -agradi o no agradi- per la relació insatisfactòria entre Catalunya i l'Estat espanyol i, en conseqüència, per la solució del contenciós.
La vella fórmula va ser un èxit perquè responia a l'esperit d'una època determinada. Avui és una llosa insuportable per als dos socis. La credibilitat de cada un d'ells es ressent de tanta contradicció i tanta exhibició de la diferència davant dels nous temps. En primer lloc, s'haurà d'acceptar una veritat: el reconeixement o la negació del dret a decidir suposa una discrepància fonamental per mantenir una oferta conjunta, un abisme que no es pot trampejar amb discursos contemporitzadors. Després, constatar que els dos socis difereixen en la profunditat de la idea federal com a sortida del laberint. Finalment, comprovar la divergència en les prioritats estratègiques: el PSOE es presenta ancorat en el nacionalisme espanyol, bel·ligerant davant el dret a decidir, amb especial interès per taponar la sagnia de vots practicada pel PP i Ciutadans a la rereguarda espanyolista; el PSC té al seu davant el monumental repte de definir una alternativa d'esquerres i federalista en un espai sobiranista plural.
Els socialistes catalans s'enfronten a un escenari molt advers donada l'apropiació en exclusiva de drets col·lectius i processos encara oberts perpetrada pels independentistes; aquests, amb l'ajuda interessada del Partit Popular, han aconseguit confondre una de les possibles construccions estatals amb el mateix principi democràtic de la decisió. La maquinació conceptual complica l'empresa, fins al punt d'aconsellar l'alliberament de les dues sigles del parèntesi. Una ruptura intel·ligent de l'entesa actual atorgaria al nou PSC i al PSOE de sempre el marge de maniobra imprescindible per refer les credibilitats castigades i poder així complir els seus objectius. La socialdemocràcia compartida -i molt necessària per remuntar l'emergència de la crisi econòmica- oferiria una base sòlida per a una cooperació postelectoral molt més flexible.
Mentre un periodista pugui aconseguir de Ferraz una crítica o una diferència de criteri a una proposta de reforma constitucional del PSC, la força d'aquest per situar la idea d'una Catalunya federada en la categoria de solució creïble serà nul·la. Sentimentalment, pot entendre's la nostàlgia per l'encert dels fundadors. Ells sabrien veure que no és solament un problema de vots, sinó de fórmula. Els seus néts sembla que no.

 

LES FOTOS DEL DIA. PASSEJANT PER LA PLATJA D'ALUET D'AMPOSTA

LA FISCALIA NO ÉS DÉU…

Arturo Mas: El què diu la Fiscalia no és paraula de Déu… Per tant, d’aquí és desprèn que la Fiscalia no és Déu (segur) i que tampoc deu ser profeta (provable) No sé si ho havíeu advertit, però és així...

Per tant, la gran pregunta és: QUI ÉS DÉU?

Segur que ni els més expertes en teologia s’hi posarien d’acord: mentre que per a uns podria tractar-se de la Mare Natura, per altres podria ser un ser eteri, intemporal i immaterial. El experts en les diferents religions també ens donarien opcions ben diferents:

-Els musulmans ens dirien que és Alà.

-Els budistes, evidentment Buda.

-Etc.

Sense arribar a ser divinitats, també trobaríem humans que, per alguns, estan considerats com a déus. Per exemple Messi, considerat per molts el messies del futbol.

Després n’hi hauria una tercera classificació, d’aquells que es consideren déus. Personatges molt egocèntrics que, segurament no tenen iaia (güela a Ulldecona) Entre aquests ens trobem a Mourinho, que és incapaç d’acceptar els errors propis (ell considera que no en té, en tot cas, qui s’equivoquen són els altres)

També està Florentino, el president blanc. Si assumís errors, segurament no s’hauria presentat una segona vegada a la presidència del club blanc. Ni una tercera... Bé, a la tercera no hi va haver ni eleccions... La qual cosa diu molt poc de l’oposició de l’equip merengue.

Qui també es considera déu, casualment també té que veure amb el Madrid: Cristiano Ronaldo. Els seus comentaris i la seva manera de ser i comportar-se dintre i fora del camp, ho demostren.

A can Barça també en tenim, no cregueu que no: Cruyff i Jan Laporta també serien bons exemples de divinitats.

I Mas? Què creieu, que sé sent Déu o no? L primera condició del ser humà és que cometi errors (l’equivocar-se és d’humans) Aquells que no s’equivoquen mai i donen la culpa als altres, sinó són déus hi estan molt prop.

Dit això encara em queda un altre dubte. He conegut convergents que també es creuen déus, però si abans ho era papa Pujol i ara ho és Arturo, aquest d’altres, ho són o no?