dimecres, 7 d’agost del 2013

DIARI DE L’AGOST. DIA 7



PUJOL-MARAGALL. Ahir es va saber que el President Jordi Pujol participarà a la cadena humana que s’ha de fer l’11 de setembre i estarà al tram del Perelló. Cóm és que estarà al Perelló i no a Barcelona? –em va preguntar una senyora quan li vaig donar la notícia ahir per la nit- Perquè s’ha despertat tard –li vaig respondre-. La majoria dels trams centrals de la via estan complets i per tant, totes aquelles persones que s’estan apuntant hauran de desplaçar-se cal al Nord o cap al Sud del Principat ja que és on els trams estan més buits, tal com es recordava avui per la ràdio.
Maragall, però l’Ernest, el que va ser Conseller d’Educació, també hi participarà, però en aquest cas no s’ha anunciat on. La gent d’Ulldecona s’estan apuntant plegats per estar tots junts al darrer tram, el que arribarà a Sol de Riu. En aquest punt l’acte pot ser molt emotiu ja que el darrer, donarà la ma, segurament, a un membre d’Acció Cultural del País Valencia que van anunciar que volien continuar la cadena cap al Sud.
Ahir em van dir que hi havia voluntaris que van pel carrer apuntant a la gent. S’ha de ser conscient que hi ha molts que hi voldrien anar però que no dominen Internet, ja sigui per edat, ja sigui per manca de coneixements informàtics. Es una bona mesura. Segur que el dia 11 de setembre hi haurà gent que hi voldrà participar sense haver-se apuntat prèviament,  ja ho veureu.    
 
MAS-JUNQUERAS. El President de la Generalitat i el seu soci de Parlament, estant ultimant l’estratègia per a no fer pressupostos per al 2013, amb l’excusa de no haver de fer més retallades quan ja les han aplicat o és que no els han suprimit la paga extraordinària de desembre als treballadors de l’administració catalana? Un dels punts d’aquesta estratègia serà acudir als tribunals per a denunciar la discriminació que, segons ells, exerceix l’administració de l’estat cap a les administracions autonòmiques.
Fa dies que des de l’oposició s’està denunciant el doble joc que s’ha planificat des del govern català per mirar d’eximir-se de qualsevol responsabilitat política i eludir el debat polític que suposaria el tràmit parlamentari de la llei. Qui té la raó? El temps acabarà donant la raó al qui la tingui. De moment, comparteixo una de els afirmacions que s’han fet des del govern català: l’estat no paga. I si no paga, evidentment no es pot fer front a les despeses que ocasiona tenir la majoria dels traspassos fets.
De cara als pressupostos de 2014 que s’han de començar a elaborar a partir d’aquest mateix mes d’agost, s’ha anunciat un canvi d’estratègia que permeti més ingressos a canvi de no fer tantes retallades. Els ingressos, evidentment, hauran de ser via més impostos que, directa o indirectament, repercutiran en el consumidor final. Potser no ho notarem tant, però al final de la correguda ens trobarem amb el mateix. Com diu la dita, em dona igual cops que garrotades
 
FMI-UE. Les autoritats monetàries europees no han estat gens originals a l’hora de proposar mesures per a crear ocupació a Espanya. Simplement s’han apuntat al carro del que fa uns dies ja va suggerir el FMI. La mesura és tan simple com poc imaginativa: retallar el sou als treballadors en un 10%. Cada vegada que escolto retallar el sou, he de demanar que m’ho repeteixin, ja que no estic segur del que m’han dit i no sigui que el que volen retallar-me és una altra cosa que sona quasi igual.
I si retallessin els sous a tots aquells que guanyin més, per posar alguna quantitat, 100.000 euros (i ja és molt!) Aquí hi entrarien molts de polítics, directius de grans empreses, esportistes de primer nivell, actors de moda, locutors de ràdio i presentadors de televisió mediàtics, etc.
Sembla mentida que els qui han pensat això ocupin cadires d’organismes internacionals experts en economia. Tants d’estudis per arribar a fer aquest suggeriment? Sense tenir estudis econòmics qualsevol persona sense estudis i amb problemes econòmics per arribar a final de mes, tindria millors idees.  

Vuelve el no es esto, no es esto

El Real Madrid fue fundado por los hermanos Carles y Joan Padrós i Rubió, catalanes

Silveri Pérez Zarco

¿Qué sería de los seres humanos, individual o colectivamente, si careciéramos de símbolos? Pues que la vida no sería posible, somos animales simbólicos y por eso utilizamos tantos. Por la misma razón, ¿qué sería de la sociedad y de su correspondiente superestructura político-administrativa que denominamos Estado, si careciera de ciertos elementos simbólicos que lo vertebran y representan culturalmente, dotándolo de identidad?
Por poner un ejemplo práctico, tratemos de imaginar qué sería –o qué habría sido– del Estado español si no fuera por los siguientes símbolos que, para la mayoría, constituyen unos auténticos iconos del nacionalismo español. Veamos los siguientes: la Bandera española, Agustina de Aragón, La Feria de abril sevillana, la peseta y el Real Madrid.
La elección puede parecer arbitraria, pues ciertamente los símbolos que representan y comparten los ciudadanos del Estado español son muchos más. La razón de esta elección se halla en la respuesta a la siguiente pregunta que les propongo como divertimento veraniego: ¿Qué tienen en común estos cinco iconos que son importantes símbolos del Estado español? Seguro que ya lo saben, pero como diría Jack el destripador, vayamos por partes.
La Bandera. El más importante para un estado. En 1785, Carlos III encarga al Ministro de Marina que le diseñe una bandera para la flota española que sea visible en el mar y no se confunda con la de otras naciones. Le entregan doce diseños y al final elige uno, inspirado en la bandera de la corona de Aragón –la ‘senyera’–, partida por la mitad. Las cuatro barras o franjas rojas se convierten en dos.
Agustina de Aragón, de la que tan justamente se sienten orgullosos los aragoneses, nació en Barcelona el 4 de marzo de 1786 y bautizada el día 6 en la parroquia de Santa María del Mar con el nombre de Agustina Raimunda María Saragossa Domènech. Sus padres eran Pere Saragossa y Raimunda Domènech, naturales de Fulleda –comarca de Les Garrigues–, donde Agustina tiene un monumento.
La que sería apodada ‘La Artillera’ no contaba más de diecisiete años cuando el 16 de abril de 1803 contrajo matrimonio con un joven militar, Joan Roca Vilaseca, natural de Maçanet de Cabrenys –L’Alt Empordà–, y Cabo de Artillería de la guarnición de Barcelona. A la catalana Agustina Saragossa –su apellido resultó ser una premonición– le pilló el Sitio de 1809 en la capital aragonesa como esposa del artillero, donde con tan solo 22 años, rodeada de cadáveres de los servidores «de un cañón de a 24 con bala y metralla», prende fuego a la mecha y ocasiona gran mortandad entre los franceses que iban a penetrar por la brecha del Portillo. ‘Agustina de Aragón’ había entrado en la Historia de España.
Los orígenes de la Feria de Abril, otro icono de la España castiza, se encuentran en el 25 de agosto de 1846, cuando el catalán Narcís Bonaplata y el vasco José María de Ybarra redactaron una propuesta que llevaron al Cabildo Municipal sevillano pidiendo que les autorizaran durante los días 19, 20 y 21 de abril para celebrar una feria anual de ganado, permiso que les fue concedido por el alcalde Conde de Montelirio, y que en marzo de 1847 autorizó la reina Isabel II.
La transformación del carácter agropecuario de la feria en evento lúdico «propio de la idiosincrasia sevillana» lo describe así el sevillano Nicolás Salas: «Una Feria que nació como mercado ganadero y agrario, aunque desde su primera celebración tuvo el complemento festero que pronto se convertiría en su razón de ser».
La peseta. Un elemento fundamental para un país. La primera unidad monetaria que unificó a toda España, la famosa peseta, que algunos añoran todavía, la creó don Laureà Figuerola, catalán y Ministro de Hacienda durante el gobierno provisional de 1868. Incluso el nombre es el diminutivo de ‘peça’, en catalán. ¡Ya se sabe, si hay una pela hay un catalán cerca!
Y bueno, qué decir del Real Madrid y de su importante papel en el imaginario colectivo madrileño y español. Pues bien, ese equipo fue fundado el 18 de abril de 1902 por los hermanos Carles y Joan Padrós i Rubió, catalanes y dueños de una distinguida tienda de moda y tejidos madrileña. Y casualmente, Santiago Bernabéu tenía un apellido fonéticamente catalán, pues su padre era valenciano. También Piqué se apellida así.
Y claro, como no ha habido un catalán que creara una letra para el himno nacional español, pues ahí tenemos al Barça… perdón, a ‘la Roja’, cantando el ‘chunda, chunda…’. Si es que ya lo dijo alguien, los catalanes «no se merecen nada».
 

dimarts, 6 d’agost del 2013

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA A LA FIRA DE L'AMOR D'AMPOSTA (II)




















DIARI DE L’AGOST. DIMARTS 6


DANIEL. El pederasta espanyol empresonat al Marroc i alliberat, segons sembla, gràcies a la petició d’indult que li va traslladar el Rei d’Espanya al del país alauita, va ser detingut ahir a Múrcia, localitat on havia residit fa anys.
El cas de Daniel Galván Viña és, des del meu punt de vista molt enigmàtic. De nacionalitat iraquiana, sembla ser que va exercir d’espia per al CNI durant la guerra de l’Iraq i, a l’acabar aquesta, se’n va anar a viure al Marroc on també va treballar per a la intel·ligència d’aquell país. Evidentment sé li va tenir que canviar el nom per a poder passar desapercebut i evitar així ser localitzat per grups com Al-Qaeda.
S’ignora com va aparèixer el seu nom a la llista d’agraciats o si va ser per decisió d’algú del Marroc. De moment han cessat al màxim responsable de presons d’aquell país. La meva opinió és que algú li va voler donar un tracte de favor pels serveis prestats. Ignoro si el seu nom es va incloure a la llista ja en origen o quan va arribar al Marroc algú va aprofitar l’avinentesa. Però és evident que hi ha marro del gros. 
 
IGNACIO. Per a la majoria el nom d’Ignacio López del Hierro no us dirà res (bé, els noms no parlen) Però si us dic que es tracta del marit de la Presidenta castellano-manxega i Secretari General del PP Maria Dolores de Cospedal (alias la Bienpagà), poc a poc ja us anireu situat...
I que ha fet aquest personatge per a ser digne d’escriure sobre ell. Res notable, més bé tot el contrari. Per a que ens hem d’enganyar, si no hagués estat el marit de la Maridolo, mai li haurien donat un sou com a conseller de Bancantabria Renting de 7.000 euros mensuals per a no fer res. Sembla ser que els diners li queien del cel sense haver de fer res, sense anar al menys a ocupar un despatx de l’entitat. I mentre la Maridolo, es clar, sense assabentar-se de res, igual que l’Ana Mato i els negocis del seu marit. Aquests del PP són al·lucinants: cobren sobresous i sous sense donar un pal a l’aigua i després diuen no saber o no recordar-ho. Quan em faci gran em faré del PP! (o de Convergència, encara no ho tinc decidit i potser per això no acabo de donar el pas) 
 
JAVIER. Aquest matí, mentre anava a treballar, he escoltat per la ràdio que el ple de l’Ajuntament de Tortosa havia votat en contra per unanimitat una moció on es rebutjava el Pla de la Conca de l’Ebre que preveu que es puguin regar 450.000 Ha noves i que ha creat molta controvèrsia al nostre territori. Sí, per unanimitat, ja que l’únic regidor del PP Javier Dalmau, també hi va votar en contra.
Dit això, ara que de sobte tots ens hem convertit en antitransvasistes i defensors del territori, he d’insistir de la poca representació política que hi havia diumenge a Amposta per a donar la benvinguda al catamarà de l’entitat ecologista WWF. Tret de 4 o 5 regidors de CiU que hi van assistir (sense participar massa de l’acte) i algun altre regidor com ara Antoni Espanya i Adam Tomàs (tots dos d’Amposta) o Albert Salvadó de la Ràpita i també Lluís Salvadó, ara número 3 a la jerarquia d’ERC, poca representació política. Ja ho diu la dita: qui no en ve de raça... en fa poc o en fa massa. Personalment a mi ningú em convencerà de l’honestedat del canvi d’actitud d’alguns dels nostres polítics, però se’ls hi ha de reconèixer el mèrit d’haver-ne aprés dels seus errors. 
 
MONOS. La Xina, la Índia, Xangai, Barcelona. Bé podria tractar-se d’una ruta aèria o l’antiga ruta de la seda... Però no. És el recorregut que han hagut de fer els monos de treball que tot justa acaben d’arribar per als auxiliars forestals de la Generalitat de Catalunya. Fins que no han arribat, sembla ser que no podien anar a treballar. La vestimenta, fabricada a la Índia, amb roba procedent de la Xina, va anar a parar a Xangai per error. Al final es va poder localitzar i, així, es va poder remetre a la seva destinació final. Permeteu-me la meva innocència: No s’haurien pogut fabricar aquí, amb roba feta aquí per a donar feina a les empreses d’aquí? I a sobre molt més ecològica ja que no s’hauria gastant tant de carburant. D’això se’n diu tirar pedres a la nostra teulada... O no?