La meva vinculació amb els diners és ben curiosa. De quan encara no tenia quatre anys, guardo la imatge d'estar assegut al terra del balcó de casa meva. Havia agafat una carpeta en què els meus pares classificaven els pocs diners de què disposaven, a fi de poder cobrir totes les despeses mensuals, i jo anava traient-los i llençant-los pel balcó. Vaig descobrir la volatilitat dels diners a una edat ben tendra.
Un segon record són els contes que m'explicava la meva àvia Isabel, tots relacionats amb temes de pobresa i de consciència social. Acabaven amb la lliçó que, amb una mica de bona voluntat i d'interès pels altres, els problemes es poden resoldre.
Un tercer record ja és de quan tenia divuit anys. Un dia que vaig entrar en una caixa d'estalvis vaig exclamar: “L'última cosa que faria a la meva vida seria treballar en una caixa.” Doncs m'ho he hagut d'empassar, ja que he passat trenta anys de la meva vida en una caixa, i ara en fa més de set que sóc a Triodos Bank, allò que es coneix com a banca ètica.
Feia uns vint anys que treballava a la banca convencional quan una bona amiga meva alemanya, la Marlis, em va explicar que a la ciutat on ella havia nascut, a Bochum, hi havia un banc anomenat GLS que era considerat per tothom com a banca ètica. Em va dir que jo, amb els meus ideals, havia de fer una banca ètica a Catalunya, i que de segur que algun dia ho aconseguiria. Me l'escoltava, però em costava de creure que allò es pogués fer realitat.
Va ser pocs anys després, el 2000, que un dia un estimat amic que avui ja no hi és, l'Álvaro Altés, també em va dir que havia de canviar de feina i fer una tasca que estigués més d'acord amb el meu tarannà. Un dia va entrar a la meva oficina amb un prospecte a la mà tot emocionat: “Ara sí, Joan, ara sí, això no ho pots deixar passar. Se celebra a Catalunya el primer congrés mundial de banca ètica. Hi has d'anar.” Va ser la primera vegada que em vaig sentir tocat per dins per aquesta qüestió, la primera vegada que vaig començar a tenir un somni.
Així va ser com vaig contactar amb la gent de FETS (Finançament Ètic i Solidari), especialment amb l'Arcadi Oliveres, i vam començar a picar pedra per donar a conèixer la possibilitat de la banca ètica. Al cap de sis anys em va arribar la proposta d'obrir la primera oficina de banca ètica a Catalunya (i a Espanya). El meu amic Esteban Barroso, director general de Triodos Bank, em va dir: “No t'adones que això et toca fer-ho a tu?”
Aquesta pregunta no em va deixar dormir, perquè he de confessar que ja esperava una còmoda prejubilació i volia col·laborar amb la banca ètica com a voluntari. Per fi vaig veure que estava defugint el repte i que m'estava amagant davant del compromís autèntic que se m'estava demanant. I vaig decidir comprometre'm amb totes les meves forces i totes les meves capacitats, no tan sols per desenvolupar Triodos Bank a Catalunya, sinó per aconseguir canviar el model econòmic i financer de sempre, basat en la cobdícia i la lluita competitiva.
Fins i tot la gent més honesta, de bon cor i generosa, ha caigut en el parany dels diners. Tothom vol que els diners li donin un bon rendiment, i per la meva experiència puc dir que, quasi sempre, com més diners es tenen més se'n volen tenir. Es vol que els diners produeixin diners, però mai s'ha pensat en la manera com es produeixen. I ens hem deixat seduir per anuncis de tipus d'interès, per regals inútils o per sortejos que mai no ens tocaran. En trenta anys de treball en una caixa mai ningú no em va preguntar: “Què en fareu dels meus diners?”, “A qui serviran, quina realitat crearan en el món?” Són preguntes importants i, si ens les haguéssim fet nostres, avui no estaríem vivint la crisi que vivim. És urgent i inajornable una presa de consciència en l'ús dels diners si realment volem provocar una transformació social i tenir un món més just. No pot ser que mentre defensem uns valors i uns ideals, els nostres diners estiguin treballant per tot el contrari, i per això cal que el concepte de banca ètica es contagiï com una epidèmia en els nostres cors.
No puc passar per alt que, ara farà cinquanta anys, Martin Luther King també va tenir un somni. El seu somni s'ha realitzat; suposo que avui seria feliç de veure que el president dels EUA és negre. Però no oblidem Rosa Parks, aquella senzilla modista d'Alabama que es va negar a cedir el seu seient a un home blanc. Ella li va donar la força interior per a la seva lluita pels drets humans.
Avui també necessitem molts Martin Luther Kings que liderin una nova vida política, però encara necessitem molts més homes i dones senzills que tinguin el coratge de ser coherents amb els seus principis i la força de comprometre's amb la transformació del món. Estic convençut que en sorgiran i que ho aconseguirem.
