dimecres, 16 d’octubre del 2013

LA FOTO DEL DIA 16-10-2013

Aquest lloc es troba a Amposta, al costat del carrer Saragossa i molt prop de l'avinguda de Catalunya. 
Alguna cosa us crida l'atenció? A mi sí: el senyal d'accés prohibit quan només a 5 metres ja no es pot passar perquè hi ha un tros de mur i una tanca. 
Si el que es pretés és que no s'aparquin cotxes, és evident que no s'aconsegueix el propòsit i, en aquest cas, no seria millor col·locar un senyal de prohibit aparcar?

CASTELLERS SAGRADA FAMÍLIA. BATEIG XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. 3d7



















Llàgrimes sobre mullat

L'Estat ha pressupostat un 25,5% menys en inversions a Catalunya que l'any passat, el 9% del total. Amb tot, davant les queixes dels diputats catalans, a qui ha acusat de «plorar» injustificadament, la secretària de Pressupostos, Fernández Currás, ha assegurat que l'Estat ha augmentat de forma «contínua i sistemàtica» les inversions a Catalunya durant 10 anys i que ara toca a altres territoris. A més, ha justificat l'incompliment de la disposició addicional tercera de l'Estatut (DA 3a), que obliga a invertir l'equivalent a l'aportació catalana al PIB estatal «perquè no hi ha diners».
Anem a pams. El problema no és que hi hagi menys diners a caixa, sinó la forma com es distribueixen els escassos recursos disponibles. Així, la inversió resta lluny del que correspon per població (16,5%) o per PIB (18,4%). Això, independentment del greuge comparatiu que suposa, constitueix un error estratègic pel fet que es penalitza un territori dinàmic. No en va, en un context de crisi econòmica, la provisió d'infraestructures de servei públic és un factor clau en el rellançament de la competitivitat i la creació d'ocupació. A més, són imprescindibles per maximitzar la posició de Catalunya com a porta de l'Europa Mediterrània, a fi d'obtenir una millora de les connexions amb la resta del seu entorn.
Si de cas, parafrasejant Fernández Currás, podríem dir que plouen llàgrimes sobre mullat. Fins al 2007 (primer any de l'entrada en vigor de la DA 3a), que, mandatava l'Estat a compensar la infrainversió acumulada durant 7 anys, el capital públic en infraestructures, d'acord amb les quantitats territorialitzades al Pressupost (PGE), sempre va ser netament inferior a l'aportació al PIB. En concret, durant el període 2002-2009, la diferència mitjana entre el pes del PIB català i el percentatge de capital públic sobre el total fou del 5,5%, de manera que Catalunya va perdre, de mitjana, un creixement del PIB de l'1,3%. A més, l'execució real mitjana del pressupostat pel grup Foment fou d'un lacerant 79%.
Amb posterioritat a l'aprovació de l'Estatut, els PGE del 2007 haurien d'haver consignat l'equivalent al 18,85% del total de les Inversions (4.022 milions d'euros). Per contra, la quantitat assignada fou del 13,9% (2.957,74 M d'euros), 1.064 M d'euros menys. A la vista d'això, el 17 de setembre d'aquell any, un grup de treball ad hoc, creat en el si de la Comissió Bilateral Generalitat-Estat, acordà una metodologia de càlcul de la disposició estatutària, i un grup de seguiment. S'acordà que la metodologia preveuria el càlcul definitiu per al moment en què la Intervenció de l'Estat validés les inversions liquidades, de forma que es corregís la quantitat per assolir l'equivalència al PIB. La liquidació definitiva del 2007 es produí dos anys després, i fou igualment de 3.209, inferior en 500,7 M d'euros a la que hauria calgut realitzar. Això comportà un nou acord per corregir la desviació (clàusula sisena de la metodologia), per tal d'acordar en el marc de la Bilateral altres projectes pendents de determinar, i inicialment no regionalitzats. Entre el 2008 i el 2010, els PGE van deixar sense assignar (722,8; 745,47 i 646,75 M d'euros) per aquest concepte.
Les darreres dades disponibles indiquen que, d'acord amb les liquidacions del 2008 i el 2009, hi ha hagut nous incompliments, amb quantitats no transferides a dia d'avui (759 i 259 M d'euros), a més que la liquidació del 2010 ni es va arribar a pactar. A partir d'aquell any, els PGE no han consignat els recursos d'acord amb la DA 3a, ja sigui per la política d'austeritat o distributiva aplicada, ja sigui per  l'impacte de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut (del 2010), que va desproveir-la de garantia normativa, i la va reduir a un mer principi rector voluntarista que no obliga l'Estat, com han evidenciat cruament els comptes dels successius governs de tot signe polític. Per tant, no ha d'estranyar ningú que la inversió hagi experimentat una dràstica disminució, sent la comunitat amb un major descens en recursos per càpita pressupostats, tot i ocupar la quarta posició en PIB per càpita, fins al punt que l'any 2014 se situarà a l'entorn de les xifres del 1999.
El fracàs en l'aplicació de la disposició addicional tercera és constatable, i l'esforç per reclamar el que la lògica econòmica dicta, infinit. La major part de la inversió estatal prové, a més, d'un discutible criteri redistributiu i no d'eficiència, motiu pel qual Catalunya continua acumulant un dèficit atàvic d'infraestructures, que, en el moment actual de crisi econòmica, se suma a les restriccions pressupostàries i es fa del tot insuportable. També firma aquest article M. Àngels Cabasés. Tots dos són autors de La inversió en Infraestructures de l'Estat a Catalunya durant el període 2007-2012.

dimarts, 15 d’octubre del 2013

DE MAJORIES, DE MINORIES I DE MANIPULACIONS

Després de l’èxit de convocatòria de la plataforma Som Catalunya Somos España, de dissabte passat a la plaça de Catalunya de Barcelona, la presidenta del PPC va sortir traient pit i fent unes declaracions que, des del meu punt de vista, signifiquen una manipulació de la realitat. Encara que també pot ser (i segur que és així) que la realitat de l’Alicia Sánchez Camacho sigui molt diferent a la de la majoria dels catalans.
El dia de la Diada, mentre més d’un milió i mig de persones es donaven la ma de Nord a Sud de Catalunya, la lideressa del PP català va apel·lar a la majoria silenciosa, a aquells que es van quedar a casa com si tothom tingués els mateixos motius per a no assistir-hi.
Però ves per on, després de la manifestació de dissabte on la xifra més elevada la va donar la Delegació del govern central (ideològicament idèntics) que va xifrar en 100.000 participants ( mentre la polícia local en va calcular 30.000 i segons Juancho Dumall, director adjunt del Periódico, escrivia ahir que cent mil persones no tenen cabuda a la plaça de Catalunya i, a diferència del que passa d’altres vegades, els carrers adjacents es veien buits...), la Sánchez Camacho va opinar que la majoria silenciosa es feia notar cada cop més...  
A tot estirar 100.000 persones en front al 1.500.000 i tenen la barra de parlar de majoria silenciosa segons la seva conveniència.
El que queda clar (aquí no hi ha cap dubte) és que cap dels participants de la Via Catalana van acudir dissabte a la plaça de Catalunya, per tant es van quedar a casa sense manifestar cap sentiment. Ni falta que hi feia, ja ho havien fet!
La Sánchez Camacho també intenta atraure cap els seus interessos al PSC i a UDC. Segons ella, el federalisme dels primers i el confederalisme dels segons, estan en contraposició al dret a decidit i defensen la unitat d’Espanya. Potser sí, sempre he pensat que el PSC és massa ambigú en els seus plantejaments, malgrat que una part de l’electorat està molt prop de la tesi independentista. Però la idea de l’Espanya una que proclama el PP dista molt del estatus que defensen socialistes i democristians per a Catalunya. El que vol fer la líder del PPC és manipular a aquests dos partits per mirar d’aparentar un front espanyol molt més ampli, per a poder així proclamar als quatre vents que la majoria dels catalans volem seguir sent espanyols.
Les manipulacions sempre són interessades i els del PP n’han fet un costum (he meditat molt la paraula) molt estès. Només cal recordar les valoracions que fan de les xifres de l’atur (mai n’hi h hagut tant), de la creació de llocs de treball (mai han estat tan precaris) o dels sous dels treballadors (molt més baixos que abans de començar la crisi)
Poden tergiversar xifres i fer interpretacions maliciosament partidistes, però la majoria de ciutadans han acabat veient-los el llautó i saben que quan diuen blanc volen dir negre.