dimecres, 27 de novembre del 2013

La versión de Solbes

David Torres

Tras Aznar, Zapatero, Belén Esteban y Rosa de España, Solbes se ha unido a la moda de los escritores sin fronteras, ese selecto club donde se pasa de los cuadernos de ortografía a la mesa de novedades en dos golpes de telediario. Solbes además, al igual que dos de los intelectuales arriba citados, no sólo ayudó a arruinar un país sino que ahora además pretende que nos enteremos de cómo lo hizo. Una prerrogativa de los hombres de acción es la de sentarse, años después del desaguisado, y dar otro palo al mundo con la crónica de sus destrozos. Aunque sería bastante temerario por nuestra parte incluir a Solbes en la categoría de hombres de acción, ya que, propiamente, no hizo gran cosa aparte de negar la realidad y guiñar el ojo, dos actos que ya en su día prefiguraban el desastre. Nos falta saber si cuando decía que teníamos el mejor sistema financiero del mundo estaba cruzando los dedos de las manos y de los pies, aunque para saber eso habría que leerse el libro.
Suena algo frívolo reducir la gestión de Solbes al gesto de guiñar un ojo como si estuviera jugando al mus, pero es más piadoso tacharla de frivolidad que ponerse a analizarla a fondo. Entonces podríamos cometer la indiscreción de recordar aquellos consejos a lo Arguiñano que daba Solbes cuando era ministro: compren conejo en lugar de ternera, que es más barato; no dejen propina en el bar, que no hace ninguna falta; hay que apretarse el cinturón, etc. En vez de un libro de memorias desmemoriadas, Solbes podía haber encuadernado todas esas lecciones de sabiduría gastronómica en una colección de refranes y haberle pedido un prólogo a Mariló Montero.
La versión de Solbes difiere de la de Zapatero casi tanto como las dos juntas de lo que en realidad sucedió. Ya advirtió John Lennon en una famosa canción que tú haces planes pero la vida es lo que te pasa. Más aun, aunque no hagas nada de nada, como este par de próceres cuando se nos vino encima el derrumbe, la vida sigue siendo lo que te pasa, aunque a ellos, la verdad, no les pasó nada: nos pasó a nosotros. García Márquez corrigió a Lennon al declarar que la vida no es lo que pasa sino lo que se recuerda: a los españoles estos dos nos pasaron por encima durante tantos años que mejor no recordarlos.
En cualquier caso, parece que Solbes se arrepiente ahora, a toro pasado, de su papel en la segunda legislatura de Zapatero. Una lástima que no se hubiera arrepentido antes aunque, para quienes sabían leer entre líneas, el arrepentimiento ya estaba consignado en el aleteo del párpado de Solbes. En unos pocos meses el guiño alcanzó la intensidad de un intermitente y al final tuvo que recurrir a una medida que no se le había ocurrido para el baile de San Vito financiero en el que ya estábamos metidos de lleno: un parche.

dimarts, 26 de novembre del 2013

ANIVERSARIS POC FELIÇOS (II)



Desgraciadament l’economia catalana depèn massa de l’espanyola. Això condiciona totes les polítiques que pot emprendre el govern de Catalunya dintre del marc estatutari.
Però de fet, Mas, en pocs dies celebra dos aniversaris: el del primer govern i el del segon.
Després d’una etapa de governs nacionalistes i d’esquerres, tal com es va qualificar els governs d’entesa entre PSC, ERC i ICV-EUA, el primer sota la presidència de Pasqual Maragall i el segon amb José Montilla com a President de la Generalitat, l’any 2010 CiU va recuperar el govern sense la còmoda majoria que li donaven les enquestes. Per tant, Mas va haver d’afrontar el govern en minoria i condicionat als pactes de legislatura que podia subscriure amb els partits de l’oposició. Aquesta va ser la dinàmica fins l’11 de setembre de 2012. L’èxit de la manifestació de la Diada convocada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) va ser tan gran que Mas es va envalentir. Va deixar enrere la vella reivindicació d’un pacte fiscal amb Espanya i va abraçar la fe del independentisme militant. Es va creure un messies salvador i va convocar eleccions quan encara no s’havia arribat a la meitat de legislatura, amb la intenció de, ara sí, guanyar per majoria absoluta i portar a terme les seves polítiques. El que no sabrem mai és si Mas hagués guanyat sense necessitar suports de ningú, s’hauria atrevit a tirar endavant el procés sobiranista. Voleu la meva opinió? Crec que no, ja que, si ara està condicionat per ERC, llavors ho hauria estat pel seu soci UDC i ja coneixem que opina sobre el tema Josep Antoni Duran i Lleida sobre les relacions Catalunya-Espanya.
Però tal com s’ha dit en infinitat de vegades, a l’hora de triar, els votants que sé sentien independentistes, van votar l’original (ERC) en lloc de la imitació que suposava CiU. En aquell moment, si Mas no s’hagués cregut una figura messiànica, hauria dimitit sense esperar que els seu partit l’hagués fet recapacitar. Però Mas té un ego massa apujat (mamat dintre del partit des de molt jove)  i, a sobre sé sap adaptar a qualsevol situació, encara que sigui deixant enrere els seus principis més elementals. Ara que està de viatge a la Índia ha dit que s’inspira en Gandhi... Igualet...  
Però quan s’arriba a un compromís s’ha de mirar de complir o argumentar molt bé el motiu pel qual s’ha abandonat la idea. Però des de el primer dia, ERC li ha posat molt difícil a Mas. Com diu la dita: caixa o faixa. És a dir, o es comprometia a fer una consulta sobiranista  qualsevol preu o no tenia el suport dels republicans, la qual cosa hauria creat una situació d’impossibilitat de govern.
Mai un govern de Catalunya havia estat tan segrestat pel seus socis de govern. Ni en el temps del tripartit! Entre ERC i l’ANC, marquen l’agenda de Mas, encara que ell, públicament no ho reconegui. Si llegim la premsa, sobre tot diaris com el Punt Avui, ens en adonarem que l’únic objectiu de la legislatura és la consulta i tot el que se’n deriva d’ella: data, pregunta...
El 2013 ha estat un any sense pressupostos. Es van d’haver de prorrogar els del 2012, però també es van traslladar les retallades. I els del 2014 ja han estat qualificats pels sindicats i alguns partits de l’oposició com d’antisocials. Per exemple, en temes d’educació, la fundació Jaume Bofill, tot un referent a Catalunya en temes educatius, ja es va pronunciar sobre el tema i posava en qüestió el model català al preguntar-se quina necessitat hi ha de destinar els mateixos diners per alumne a una escola d’una zona benestant d’una ciutat i a un col·legi d’un barri on hi viuen majoritàriament treballadors, molts d’ells aturats de llarga duració.
Una altra anomalia és que el soci de govern de Mas, l’Oriol Junqueras tingui l’status de cap de l’oposició. Aquest fet ha estat denunciat pel PSC sense que s’hagi atès la petició i ara es vol portar al TC.  
Algú coneix quines polítiques de foment de l’ocupació ha portat a terme el govern català? Des del meu punt de vista, igual un govern com l’altre estan fent el mateix a l’hora d’afrontar la crisi econòmica o l’estafa tal com la denominen els ecosocialistes: Esperar que passi el temps el més aviat possible a veure si s’arregla sense haver de fer-hi res.
Tornant als pressupostos per al 2014, sembla ser que el propi Conseller d’Economia i Finances ha acabat reconeixen que no sé sap d’on sortiran els ingressos que hi figuren, ja que una part importat es supedita a la venda d’immobles que ara es destinen a lloguer social.
Tal com vaig escoltar l’altre dia: Potser Catalunya en un futur serà independent, però haurà de viure de lloguer ja que s’haurà venut tot el patrimoni.  

LA FOTO DEL DIA 26-11-2013




‘CARL’ FABRA, EL CAPO DE CASTELLÓ

Finalment, després d’eludir la Justícia durant anys i anys, a Carl Fabra, el capo de Castelló li han caigut 4 anys de presó i un multa (que ja ha dit que no pensa pagar) per frau fiscal.
Haureu observat que he fet una abreviatura del seu nom com a paral·lelisme amb Al Capone (en aquest cas Al ve d’Alfons), el capo de la màfia de Chicago que, a pesar dels seu historial delictiu, només va poder ser empresonat per frau al fisc dels Estats Units.
A Fabra, tot i estar acusat per tràfic d’influències i suborn, en aquest cas el jutge l’ha absolt per manca de proves. Quants anys li haurien caigut si se’l hagués condemnat per tot. De moment la sentència encara no és fer i Fabra ja ha anunciar que hi presentarà recurs.
Cal recordar que l’any 2008, Rajoy, llavors cap de l’oposició va qualificat a Fabra de polític i ciutadà exemplar... En aquell temps els tripijocs pocs clars de qui va ser President de la diputació de Castelló ja eren de domini públic.
Per aquells que no ho sàpiguen Fabra és net i fill de presidents de la Diputació. Com aquell que diu, el càrrec sembla que sigui hereditari. Potser dintre d’uns anys veiem a sa filla Andrea, ara diputada al Congrés (aquella que va dir que se jodan quan es va parlava de treure prestacions als aturats) ocupant la poltrona de la Diputació.
Hi ha malpensats (com jo) que creuen que quan Fabra sigui condemnat en ferm, demanarà al seu amic Rajoy que li tramiti l’indult. Segur que ell pensa que no ha fet res d’il·legal. Quan un, a casa ha vist fer tota la vida el mateix, ho troba d’allò més normal i, per tant, lícit.
Només per casos com aquest, Rajoy hauria de dimitir. Imagineu-vos si té motius per fer-ho!  Però la dreta d’aquest país té massa gana de poder per a que coses com aquestes, que ells consideren insignificants, el facin renunciar dels seus càrrecs.
Sense anar més lluny, la Maridolo de Cospedal posa en dubte l’acte del jutge Ruf sobre la caixa B del partit i el qualifica d’error.
Cada dia que passa tinc més vergonya de viure en aquest país.