LA ROCAMBOLESCA I AGÒNICA SITUACIÓ DELS SOCIALISTES DE L’EBRE

L’actual situació del PSC de l’Ebre sé sembla més a un trencadís (no de Gaudi precisament) que a un partit polític que, només fa uns anys, tenia alcaldes a una bona part dels municipis de la demarcació, sobre tot, a les comarques del Montsià i del Baix Ebre.

A sobre, si heu llegit l’Aguaita darrerament, segur que heu vist un article força interessant i aclaridor sobre les conxorxes que han afectat al PSC des del passat estiu o, segons es miri, des de més enllà i, per tant, molt abans de que Núria Ventura (juntament amb Marina Geli, Joan Ignasi Elena i Àngel Ros) decidissin desmarcar-se del partit pel tema del dreta a decidir.

Segons les informacions de l’Aguaita, va ser durant l’estiu del 2013 quan hi van haver els primers moviments per a treure a Núria Ventura del capdavant dels socialistes ebrencs.

Sembla ser que al primer que van tocar va ser a Marc Mur, alcalde de Flix que, com sabeu, ja ha dimitit de tots els seus càrrecs orgànics i que ha manifestat que no es tronarà a presentar baix les sigles del PSC. El segon va ser Joan Castor Gonell que tampoc va voler saber-ne res. Fins el que jo sé, Castor (que encara que sigui el seu segon nom, és con se’l coneix), de moment, tampoc ha donat suport als díscols, tal i com ho han fet altres alcaldes com el de Deltebre o el Mas de Barberans per posar dos exemples. Suposo que la majoria dels càrrecs públics esperaran a veure quin gir definitiu acaba prenent la situació.

L’artífex d’aquesta rocambolesca situació sense precedents al nostre territori ha estat el secretari d’organització del PSC Esteve Terradas Yus, seguit les instruccions de l’executiva nacional encapçalada per Pere Navarro. Terrades ha declarat que al PSC no hi sobre ningú i que hi falta molta gent. El primer que hauria de fer Terrades és manar callar a alguns dels homes forts del partit com per exemple Antoni Balmón que no opina precisament com en aquest punt concret. I si és incapaç de fer-ho o no, simplement, no ho vol fer, millor callar.

La resta de protagonistes són:

Joan Sabaté, senador, expresident del PSC de les TT.E. i exalcalde de Tortosa. Des del meu punt de vista el dolent de la pel·lícula. A l’aguaita hi ha comentaris sobre ell que no li deuen d’haver agradat gens. Li recorden que l’any 2000 va ser l’artífex del trencament d’ICV al territori i que s’envolta de col·laboradors d’aquells que, vulgarment, coneixem per pilotes. Si llegiu el seu perfil polític a la Viquipèdia, veureu que acaba dient: El 27 de gener del 2014 la direcció del PSC el posar al capdavant amb un colp d'estat de la junta gestora del PSC a les Terres de l'Ebre.

Tot aquest enrenou jo l’emmarcaria dintre de la guerra pel poder històric entre Tortosa i Ulldecona i del que ja n’he parlat més d’una vegada.
Joaquim Paladella, alcalde de Batea, líder de la Unió per la Terra Alta (UPTA) i exdiputat al Parlament. Paladella va ser el col·laborador necessari fent-li la feina bruta a Joan Sabaté en l’afer de la suposada falsificació de les actes del darrer congrés territorial.
Manel de la Vega, membre de la gestora i un dels impulsors de la moguda. El seu posicionament em crida molt l’atenció ja que fa uns anys semblava que no era de la corda de Sabaté. Dintre del PSC de Tortosa hi havia dues corrents molt marcades, aquells militaven a la UGT (con de la Vega) i els que havien acompanyat a Sabaté després de la fugida d’ICV i que, sindicalment militaven a CC.OO.

Míriam Galindo, exgerent del Consell Comarcal del Montsià i exsecretaria d’organització amb Núria Ventura. Galindo, juntament amb Germà Bel, Ricard Fernández Burato i d’altres, ja van militar a les Joventuts Socialistes, per tant, porta una dilatada trajectòria al partit. Una vegada em van dir que Míriam Galindo, més que una militant, era una funcionària del partit, per la seva dedicació al partit sense tenir en compte la línia política de la direcció de Barcelona. És una dels militants que s’han donat de baixa del partit.

No fa gaires dies, li vaig escoltar dir a Sabaté que els donaven suport als díscols (a Núria Ventura al territori) només eren una quarantena que coincidia amb els signant d’una carta a la direcció nacional on es demanava que no se’ls expulsés.

Si Sabaté opina així és que no coneix la veritable magnitud del problema que té o, simplement, no ho vol acceptar. Jo mateix (pràcticament desvinculat del partit, però encara amb carnet), vaig adherir-me a la carta una vegada publicada als mitjans, tal i com es demanava.

Fa unes poques setmanes, el cunyat d’una exregidora de l’ajuntament de Tortosa m’afirmava que la seva cunyada s’havia donat de baixa i, com ella un centenar de militants de l’agrupació de Tortosa.

Una situació massa agònica com per a voler passar-hi de puntetes i fer com si res.    

Mujer y del PP

David Torres

En este feo asunto de la reforma del aborto, el PP casi al completo votó como un solo hombre, incluidas las mujeres. Hace mucho tiempo que las mujeres del PP se comportan como si gastasen bigote y cargasen el paquete a la derecha, como si estuviesen recién arrancadas de la costilla de Adán, todas ellas excepto Esperanza Aguirre, que suele comportarse no como un hombre sino más bien como una bandera de la Legión.
Al parecer, por lo que comentó Celia Villalobos después, ha habido un malentendido generalizado entre la libertad de conciencia y la disciplina de voto, es decir, entre lo que querían votar y lo que tenían que votar como obedientes perritos falderos. Algunos no sabían si iban a votar la reforma de la ley del aborto, el aborto de la reforma de ley o vaya usted a saber. Es recofontarte saber que nuestros gobernantes tienen las ideas tan claras que ni siquiera necesitan pensar. Una vez más se demostró el despilfarro que supone dividir el parlamento por escaños cuando al final uno solo piensa por todos, generalmente con el culo. Martínez Pujalte fue todavía más específico: “En el PP hay diferencia de ideas pero siempre opinamos lo mismo”. Las ideas se las guardan para el café o para las tertulias de la tele, pero opinar es algo muy delicado que hay que dejarle al señorito. De hecho, en el PP llevan opinando lo mismo desde los tiempos de Isabel la Católica y algunos desde antes.
No obstante, al sugerir que piensa una cosa pero que vota la contraria, Celia Villalobos ha explicitado de forma meridiana el drama de ser mujer en el PP, la esquizofrenia de seguir adelante con un aborto de ley que trata a las féminas como ganado al tiempo que una intenta mantener en equilibrio la dignidad debida a su sexo. Este lamentable ejemplo de aquiescencia femenina, unánime y silenciosa, ilustra la secular sumisión al macho dominante, las ovejas que balan obedientes en un solo rebaño dispuesto a ofrecer al pastor la lana, la leche, el queso, y lo que haga falta. La única manera que les quedaba a toda esa triste recua de úteros cautivos para ser consecuentes con sus ideas era pasar por el quirófano antes de la votación, extirparse las tetas, plantarse un pene y un par de testículos y retrotraerse al siglo XIX, antes de la emancipación de la mujer. Mentalmente es lo que hicieron y por eso el Congreso aún despedía por la mañana ese característico tufo a testosterona, a establo y a balido de cabra.
A Gallardón le faltó escenificar su triunfo al estilo de Fellini en 8 y ½, cuando Mastroianni se coloca un sombrero Stetson, agarra el látigo y lo esgrime ante un conato de rebelión mujeril. Las señoras primero chillan, un poco escandalizadas por los azotes, pero luego se amoldan a los deseos del macho, dóciles y geishas, como es su obligación, y cada una ocupa el puesto que le corresponde: una en la cama, otra en la cocina, otra en el fregadero. Por algo el gran best-seller de nuestro tiempo es 50 sombras de Grey.

LA ‘M’ DEL PROCÉS INDEPENDENTISTA

A part de llarg, el procés cap a la consulta independentista cal qualificar-lo com d’autèntica  m (ja m’enteneu)  

La situació que estem vivint, que d’una manera clara tindria els seus orígens a la Diada de 11 de setembre de 2012, potser cohesioni a una determinada part de la població catalana, però en alguns casos concrets també pot arribar a radicalitzar postures i fins i tot trencar vells lligams.

Està clar que els nostres polítics no ajuden gens a l’hora de calmar les aigües turbulentes de les nostres relacions amb majoria de l’estat espanyol. Quasi a diari hem d’escolar frases com:

-Estoy abierto a un diálogo sin limites. Però també hauria de dir sense concessions.  

-Per a què em de dialogar si ens diuen a tot que no. Certament és així, però és que tal i com es diu vulgarment, ni els uns ni els altres baixen del burro o no hi ha més sort que aquell que no vol escoltar.

Un dels moments culminants l’hem viscut els dies passats. Mentre el Ministre d’Afers Estrangers José Manuel García-Margallo (el ministre més bel·ligerant en tot aquest procés) enviava a les ambaixades espanyoles un estudi sobre la inviabilitat d’una Catalunya independent, on, entre d’altres errades, diu que la Generalitat emana de la Constitució Espanyola quan en realitat es va reestablir abans d’aprovar la Carta Magna, el portaveu del govern català Kiko Homs, se’n ocupava de desmuntar algunes de les afirmacions de l’estudi de Margallo. Aquesta situació va ser qualificada de ridícula pels col·laboradors del programa Divendres de TV3.

La meva postura davant situacions com aquesta és de total indiferència i cansament. Però no em passa el mateix davant l’erosió que pateixen algunes de les meves relacions personals. Tinc amics molt propers que sembla ser que no veuen més enllà de la independència catalana i no els importa gens anar de la ma de qui sigui per tal d’aconseguir l’objectiu.

En canvi jo valoro molt més les relacions personals que mantinc amb els amics i persones del meu entorn més proper, tot respectant les seves idees.

No puc entendre com per culpa d’un procés que no sabem exactament on ens portarà (una cosa és la il·lusió i l’esperança i l’altra la realitat, de vegades crua i dura) pugui erosionar velles amistats consolidades al llarg de dècades i després de mil i una experiències viscudes conjuntament.

Per tant, em reafirmo amb el que he dit més amunt: Quina‘M’ de procés!

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. PUJANT CAP A BEL I