dilluns, 17 de febrer del 2014

LA ‘M’ DEL PROCÉS INDEPENDENTISTA



A part de llarg, el procés cap a la consulta independentista cal qualificar-lo com d’autèntica  m (ja m’enteneu)  
La situació que estem vivint, que d’una manera clara tindria els seus orígens a la Diada de 11 de setembre de 2012, potser cohesioni a una determinada part de la població catalana, però en alguns casos concrets també pot arribar a radicalitzar postures i fins i tot trencar vells lligams.
Està clar que els nostres polítics no ajuden gens a l’hora de calmar les aigües turbulentes de les nostres relacions amb majoria de l’estat espanyol. Quasi a diari hem d’escolar frases com:
-Estoy abierto a un diálogo sin limites. Però també hauria de dir sense concessions.  
-Per a què em de dialogar si ens diuen a tot que no. Certament és així, però és que tal i com es diu vulgarment, ni els uns ni els altres baixen del burro o no hi ha més sort que aquell que no vol escoltar.
Un dels moments culminants l’hem viscut els dies passats. Mentre el Ministre d’Afers Estrangers José Manuel García-Margallo (el ministre més bel·ligerant en tot aquest procés) enviava a les ambaixades espanyoles un estudi sobre la inviabilitat d’una Catalunya independent, on, entre d’altres errades, diu que la Generalitat emana de la Constitució Espanyola quan en realitat es va reestablir abans d’aprovar la Carta Magna, el portaveu del govern català Kiko Homs, se’n ocupava de desmuntar algunes de les afirmacions de l’estudi de Margallo. Aquesta situació va ser qualificada de ridícula pels col·laboradors del programa Divendres de TV3.
La meva postura davant situacions com aquesta és de total indiferència i cansament. Però no em passa el mateix davant l’erosió que pateixen algunes de les meves relacions personals. Tinc amics molt propers que sembla ser que no veuen més enllà de la independència catalana i no els importa gens anar de la ma de qui sigui per tal d’aconseguir l’objectiu.
En canvi jo valoro molt més les relacions personals que mantinc amb els amics i persones del meu entorn més proper, tot respectant les seves idees.
No puc entendre com per culpa d’un procés que no sabem exactament on ens portarà (una cosa és la il·lusió i l’esperança i l’altra la realitat, de vegades crua i dura) pugui erosionar velles amistats consolidades al llarg de dècades i després de mil i una experiències viscudes conjuntament.
Per tant, em reafirmo amb el que he dit més amunt: Quina‘M’ de procés!