NI EQUITATIUS, NI SOLIDARIS, NI PROGRESSIUS, NI PROPORCIONALS, NI JUSTOS

Si he de trobar alguna cosa bona de l’estudi elaborat per la comissió de savis (savis els anomenen!) a proposta del Consell de Ministres sobre la reforma de la fiscalitat espanyola, el cert és que no en trobo cap. Mirat, esta clar, des del punt de vista d’un treballador que pertany a la classe mitjana (tirant cap a la baixa)

Una reforma de la fiscalitat que té com a eixos bàsics la rebaixa de tipus de l’IRPF i una reforma de l’IVA on, productes alimentaris que ara tributen al 10% passaran a tributar al 21%, demostra que s’ha mirat més les butxaques dels rics, que no les de la majoria dels ciutadans d’aquest país i que, com jo, es creuen que encara pertanyen a la classe mitjana.

Una reforma fiscal hauria de ser equitativa (pagar pel que es guanya), solidària (els rics han de pagar més que els pobres), progressiva (com més es guanya més s’ha de pagar), proporcional (tenir en compte les diferents retribucions) i justa (no beneficiar a uns pocs en detriment de la majoria) Si no és així, estaríem parlant d’una reforma neoliberal on l’estat adoptaria un paper secundari en benefici de les multinacionals i els lobbies de pressió.  

Arribat a aquest punt potser caldria explicar que representen els dos grans impostos que tenen una major repercussió en el dia a dia dels ciutadans: l’IRPF i l’IVA.

L’IRPF (l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques) és un import directe, és a dir, grava els diners que cobra la gent, mentre que l’IVA (l’Impost sobre el Valor afegit) tal com indica el seu nom, grava el consum, ja sigui de bens o de serveis i per tant, estaria dintre del grup dels indirectes.

Una reforma d’impostos progressiva aniria en la línia de augmentar els percentatges de tributació d’aquells que més guanyen en detriment de les classes populars. Recordo els anys on el tipus màxim es va situar en un 56% a partir d’una certa quantitat. En l’actualitat es situa en torn del 49% en aquelles comunitats autònomes que disposen d’una tarifa més alta (com per exemple Catalunya) a partir, aproximadament, d’uns 35.000 euros/any. A partir d’aquesta quantitat paguen els mateixos impostos el que cobra 50.000 euros que els que en guanya 1 milió.

Els més rics es defensen dient que, després, a l’hora de consumir paguen més impostos indirectes que la majoria dels ciutadans. Efectivament, ja que el seu poder adquisitiu és superior al de qualsevol treballador d’una fàbrica, de l’administració o petit autònom, per posar uns exemples. Segurament si preguntéssim als treballadors dels col·lectius esmentats o d’altres, tots estarien d’acord en pagar més impostos per la compra de bens i serveis (cases, cotxes, viatges, etc.)

Els grup de savis, bàsicament, han seguit la mateixa línia que els seus precursors: optar pel més fàcil.

Quan en els darrers temps del govern de Rodríguez Zapatero es van apujar tant l’IVA com l’IRPF, des de les files populars van donar el crit al cel i van recordar correctament que en èpoques de crisi econòmica no s’haurien de pujar impostos. Però és que quan ells van accedir al govern van fer el mateix!  I, a sobre, d’una manera molt més dura i dramàtica, ja que van apujar els tipus d’IVA del material escolar, de les perruqueries o de la cultura.

Encara que no ho diguin d’una manera oberta (parlen de que l’economia submergida està propera el 25% del PIB),la realitat ens diu que ha estat un fracàs, ja que haver de pagar un 21% d’IVA en molts casos, et fa traspassar la línia roja d’allò que és legal i del que no ho és, encara que sàpigues que a menys recaptació de tributs, més copagament sanitari, menys ajuts a l’ensenyament o més increment del sector transport (ara volen fer pagar per passar per les autovies)

Els estudis demostren que la gent, cada vegada treballen més en negre per evitar perdre clients. Un cas per exemple és el de les perruqueries que ha fet que els professionals del sector hagin tancat l’establiment i es dediquin a prestar el servei als domicilis particulars dels seus clients. I els qui no ho han fet així, han hagut d’assumir l’increment de l’IVA, es a dir, és com si, a la pràctica, haguessin  abaixat les tarifes. El mateix passa al sector de la cultura.

Amb l’increment de l’IVA a la majoria dels productes alimentaris si que s’aconseguirà recaptar més per aquest concepte, ja que, la majoria dels articles es compren a les grans superfícies a les que no els hi queda més remei que aplicar-lo correctament. Mentre que els ciutadans també estan destinats a haver-los de comprar per a poder menjar. L’única cosa que podran fer és reduir o suprimir de la cistella de la compra aquells productes un tant innecessaris que puguin significar un capritx per a qui els consumeix.

Però si això ens comporta no poder gaudir de tots aquells petits plaers que ens dóna la vida, ja m’explicareu a mi que nassos ens queda. Passejar? Anar a la platja a l’estiu? Si ho feu, no ho digueu, a veure si ens faran pagar un tribut nou.   

I sobre la lluita contra el frau? No sap, no contesta!  

A VALÈNCIA JA S’APLICA LA LLEI WERT

Fa uns mesos es va saber que a València, qui ho volgués, podria estudiar el tema de els aparicions marianes. A manca d’aparicions reconegudes per l’Església Catòlica com Lourdes o Fàtima, poden estudiar la no-aparició de les Coves de Vinromà, un municipi castellonenc situat prop de Cabanes.  

Ara, també com assignatura optativa, els xiquets valencians podran estudiar la Cultura Popular Valenciana que, entre d’altres continguts, tindrà la pilota valenciana, el sambori (conegut com el joc de la xarranca, el piso i a la Galera com a l’entro) o els bous de carrer.

Crida especialment l’atenció aquest darrer ja que, com tots sabeu, és una festa molt popular i arrelada a molts de pobles de les Terres de l’Ebre, sobre tot de la comarca del Montsià i algunes del Baix Ebre.

A Amposta per exemple no s’entendrien les festes sense bous o, al menys això és el que pensa un bon grapat d’ampostins units a l’entorn de la comissió de bous i les penyes taurines.

No és descabellat pensar que l’Ajuntament d’Amposta pogués copiar la idea i que introduís l’estudi dels bous del carrer com a activitat preescolar.

Sembla ser que en alguns casos s’han anticipat a l’aplicació de la llei Wert.

QUAN ET CANVIARÀS EL COTXE?

Segur que quan us plantegeu canviar el cotxe intenteu ajustar-vos al màxim al pressupost establert. En funció d’això escollireu un model d’entre les diferents possibilitats que heu estat mirant, ja sigui a Internet, a alguna revista especialitzada o com es feia abans, recorrent concessionaris.

Després arriba l’hora de les negociacions, sobre tot quan ofereixes un cotxe a canvi. També es mira si es pot aconseguir algun accessori que no porti incorporat, encara que en aquest punt, cada cop queda menys marge per a negociar, ja que, a diferència dels models de fa 30 o 40 anys, els d’ara venen tots amb l’equipament considerat bàsic. Només els de gama alta porten incorporats tota una sèrie d’elements exclusius i que els diferencien dels considerats utilitaris.  

Segur que estareu d’acord amb mi que,si després de tot, podeu estalviar-vos uns euros, millor que millor. Però segur també que hi ha una cosa amb la que no conteu i que a l’hora de la veritat, si no ateneu la meva recomanació, us passarà com a mi i la pagareu dues vegades.

A l’abril de l’any passat em vaig canviar el cotxe. Per a matricular-lo és imprescindible pagar per avançat l’impost municipal de circulació que, normalment cobra BASE, ja sabeu, l’organisme autònom de recaptació de tributs de la Diputació de Tarragona i que gestiona els tributs locals de la majoria dels municipis de la demarcació.

A les poques setmanes en va arribar el pagament de l’impost de circulació del cotxe que em sé va quedar al concessionari i que em va fer baixar el preu final del que vaig acabar comprant. Tal com havia fet alguna vegada, el vaig pagar i en vaig demanar la devolució del període que anava des de la transferència al concessionari a final d’any, prorratejada en trimestres naturals.

BASE ha trigat quasi 9 mesos per a emetre una resolució desestimatòria. Es a dir, per a dir-me que no procedeix retornar-me res, ja que aplicant la seva normativa, la devolució només procedeixen en els casos de baixa definitiva del vehicle o per motiu de força major, la qual cosa no era el meu cas. Per tant, durant l’any 2013 vaig haver de pagar per 7 trimestres (3 del cotxe nou –aquest si que es prorrateja- i 4 del vell)  

Per tant, si no voleu que us passi el mateix, la millor època per a canviar-vos el cotxe serà dintre del 4t trimestre ja que només pagareu 1+4. Però sempre més de 4, encara que, com tots sabeu, l’any natural només té 4 trimestres. HI ha una dita que diu: Qui fa la llei fa la trampa!

Avisats quedeu!  

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. BEL-ROSSELL I