EL PP JUGA AMB FOC

Ahir dimarts, al programa el Intermedio, el Gran Wyoming i la Sandra Sabatés van entrevistar a Baltasar Garzón, qui va ser titular de la sala número 5 de l’Audiència Nacional i inhabilitat per prevaricació, per haver ordenat, suposadament, unes escoltes telefòniques entre diversos imputats de la trama de corrupció Gürtel. Segons Garzón, tots els membres del grup Popular que van votar a favor de suprimir la justícia universal que s’aplicava a Espanya, poden haver comés el delicte de prevaricació, el més greu que pot cometre algú que tingui autoritat o poder.

Hores abans, el portaveu del PP Carlos Floriano va qualificar la decisió del jutge Santiago Pedraz d’ideològica. Cal recordar que, fins ara, el jutge Peraz, que porta el cas de José Couso, el càmera espanyol que va morir a l’Iraq, ha estat l’únic que ha manifestat que no acatarà la normativa de les Corts espanyoles.  

Segons Garzón, l’únic que pot decidir tancar un expedient és el propi jutge que porta el cas i considera la nova llei una intromissió del poder legislatiu al poder judicial. Ja sabeu que en un estat de dret hi ha el que s’anomena divisió de poders entre l’executiu (o govern), el legislatiu (o parlaments) i el judicial (o jutjats i tribunals), encara que, com tots sabem, a la pràctica no és ben bé així.

Des del meu punt de vista seria desitjable que tots els jutges considerats progressistes fessin costat a Pedraz a l’hora de d’incomplir la nova legislació.

Segurament amic lector podeu pensar que si un jutge incompleix una normativa, també pot estar cometen prevaricació, però sembla que estarien emparats per legislació internacional com el Tractat de Ginebra promulgat una vegada acabada la Segona Guerra Mundial. Però n’hi ha d’altres...

Garzón va desvetlla que el detonant que va fer encendre totes les alarmes dintre del PP va ser la imputació d’un exlíder xinès. Xina és un país massa poderós per a que qualsevol govern hi pugui tenir relacions tenses. Es pot resumir en una frase: a Xina, ni tocar-la!

Abans dels Jocs Olímpics de Pequín vaig escriure un article que vaig publicar en aquest mateix blog: La Xina l’amic incòmode. Ja sabeu que no tenen cap respecte pels drets humans, un dret massa essencial com per a fer veure que no passa res.

Com a opinador d’esquerres que sóc, tinc el convenciment que el PP, poc a poc, ens va portant al camí per on volen que anéssim. Ja sabeu que si es fa d’una manera gradual, els ciutadans van acceptant amb resignació les mesures, però sense arribar a prendre mesures contundents de repulsa. En canvi, si les mesures es volen prendre totes de cop, la societat sé revolta amb molta més facilitat rebutjant les que es volen instaurar.

Ja sabeu que s’expliquen moltes faules relacionades en aquest tema, com la de la granota bullida.   

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. BEL-ROSSELL III

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. BEL-ROSSELL II

NI EQUITATIUS, NI SOLIDARIS, NI PROGRESSIUS, NI PROPORCIONALS, NI JUSTOS

Si he de trobar alguna cosa bona de l’estudi elaborat per la comissió de savis (savis els anomenen!) a proposta del Consell de Ministres sobre la reforma de la fiscalitat espanyola, el cert és que no en trobo cap. Mirat, esta clar, des del punt de vista d’un treballador que pertany a la classe mitjana (tirant cap a la baixa)

Una reforma de la fiscalitat que té com a eixos bàsics la rebaixa de tipus de l’IRPF i una reforma de l’IVA on, productes alimentaris que ara tributen al 10% passaran a tributar al 21%, demostra que s’ha mirat més les butxaques dels rics, que no les de la majoria dels ciutadans d’aquest país i que, com jo, es creuen que encara pertanyen a la classe mitjana.

Una reforma fiscal hauria de ser equitativa (pagar pel que es guanya), solidària (els rics han de pagar més que els pobres), progressiva (com més es guanya més s’ha de pagar), proporcional (tenir en compte les diferents retribucions) i justa (no beneficiar a uns pocs en detriment de la majoria) Si no és així, estaríem parlant d’una reforma neoliberal on l’estat adoptaria un paper secundari en benefici de les multinacionals i els lobbies de pressió.  

Arribat a aquest punt potser caldria explicar que representen els dos grans impostos que tenen una major repercussió en el dia a dia dels ciutadans: l’IRPF i l’IVA.

L’IRPF (l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques) és un import directe, és a dir, grava els diners que cobra la gent, mentre que l’IVA (l’Impost sobre el Valor afegit) tal com indica el seu nom, grava el consum, ja sigui de bens o de serveis i per tant, estaria dintre del grup dels indirectes.

Una reforma d’impostos progressiva aniria en la línia de augmentar els percentatges de tributació d’aquells que més guanyen en detriment de les classes populars. Recordo els anys on el tipus màxim es va situar en un 56% a partir d’una certa quantitat. En l’actualitat es situa en torn del 49% en aquelles comunitats autònomes que disposen d’una tarifa més alta (com per exemple Catalunya) a partir, aproximadament, d’uns 35.000 euros/any. A partir d’aquesta quantitat paguen els mateixos impostos el que cobra 50.000 euros que els que en guanya 1 milió.

Els més rics es defensen dient que, després, a l’hora de consumir paguen més impostos indirectes que la majoria dels ciutadans. Efectivament, ja que el seu poder adquisitiu és superior al de qualsevol treballador d’una fàbrica, de l’administració o petit autònom, per posar uns exemples. Segurament si preguntéssim als treballadors dels col·lectius esmentats o d’altres, tots estarien d’acord en pagar més impostos per la compra de bens i serveis (cases, cotxes, viatges, etc.)

Els grup de savis, bàsicament, han seguit la mateixa línia que els seus precursors: optar pel més fàcil.

Quan en els darrers temps del govern de Rodríguez Zapatero es van apujar tant l’IVA com l’IRPF, des de les files populars van donar el crit al cel i van recordar correctament que en èpoques de crisi econòmica no s’haurien de pujar impostos. Però és que quan ells van accedir al govern van fer el mateix!  I, a sobre, d’una manera molt més dura i dramàtica, ja que van apujar els tipus d’IVA del material escolar, de les perruqueries o de la cultura.

Encara que no ho diguin d’una manera oberta (parlen de que l’economia submergida està propera el 25% del PIB),la realitat ens diu que ha estat un fracàs, ja que haver de pagar un 21% d’IVA en molts casos, et fa traspassar la línia roja d’allò que és legal i del que no ho és, encara que sàpigues que a menys recaptació de tributs, més copagament sanitari, menys ajuts a l’ensenyament o més increment del sector transport (ara volen fer pagar per passar per les autovies)

Els estudis demostren que la gent, cada vegada treballen més en negre per evitar perdre clients. Un cas per exemple és el de les perruqueries que ha fet que els professionals del sector hagin tancat l’establiment i es dediquin a prestar el servei als domicilis particulars dels seus clients. I els qui no ho han fet així, han hagut d’assumir l’increment de l’IVA, es a dir, és com si, a la pràctica, haguessin  abaixat les tarifes. El mateix passa al sector de la cultura.

Amb l’increment de l’IVA a la majoria dels productes alimentaris si que s’aconseguirà recaptar més per aquest concepte, ja que, la majoria dels articles es compren a les grans superfícies a les que no els hi queda més remei que aplicar-lo correctament. Mentre que els ciutadans també estan destinats a haver-los de comprar per a poder menjar. L’única cosa que podran fer és reduir o suprimir de la cistella de la compra aquells productes un tant innecessaris que puguin significar un capritx per a qui els consumeix.

Però si això ens comporta no poder gaudir de tots aquells petits plaers que ens dóna la vida, ja m’explicareu a mi que nassos ens queda. Passejar? Anar a la platja a l’estiu? Si ho feu, no ho digueu, a veure si ens faran pagar un tribut nou.   

I sobre la lluita contra el frau? No sap, no contesta!