TELETIPS 8-04-2012

Auditori de Vila-seca. 

VIATGE A MADRID. Ha de ser mol frustrant desplaçar-se a Madrid per intervenir davant els diputats del Congrés i saber d’entrada quina serà la resposta. Això és el que passarà avui als diputats del Parlament Joan Herrera d’ICV-EUA, Marta Rovira d’ERC i Jordi Turull de CiU.
Encara que el grup del PP hagi anunciat una actitud respectuosa cap els diputats catalans, caldrà veure si, finalment, algú des de la bancada popular solta algun improperi menyspreant els seus arguments.

ENTREVISTA TELEVISADA. El passat diumenge vaig escoltar l’entrevista que li va fer Ramon Pellicer a l’Alícia Sánchez-Camacho a TV3. La presidenta del PPC va anunciar que dimarts (avui) el govern espanyol oferiria millorar el finançament, així com més quotes d’autogovern per a Catalunya. Des de Madrid l’han desmentida i han dit que d’això res de res. Per tant (i perdoneu la vulgaritat), han deixat a la lideressa catalana amb el cul a l’aire. Em pregunto com es poden dir aquestes coses si no es té confirmat per part de les més altes esferes del PP espanyol que això serà efectivament així.

MONTORO: DIGO DIEGO. Però per a desmentits el que va fer ahir el ministre d’Hisenda i Administracions Públiques Cristóbal Montoro. Durant una roda de premsa va anunciar avantatges fiscals per a les mares amb nadons, per a, acte seguit, desdir-se’n entre rissetes i comentaris ximplets. Imagino que les avantatges fiscals que anunciava Montoro és l’ajut de 100 euros mensuals que reben les mares treballadores (que reuneixen determinades condicions) i que es va instaurar durant el govern de Zapatero. Se’m fa difícil comprendre com es pot ser tan incompetent i, sobre, ser ministre del govern d’Espanya. Es confirma que som un país de mediocres.

A LA SACA! Després de ser imputada pel cas INNOVA la dona del President de la Diputació i alcalde de Vila-seca Josep Poblet, ahir es va conèixer la imputació d’ell mateix.
Sabeu que m’ha cridat l’atenció? Què s’hagi fet just el dia després dels actes de commemoració del centenari de la creació de la Mancomunitat de Catalunya que va presidir Mas i que va comptar amb els 4 presidents de les diputacions catalanes. I sabeu el què penso? Què es va ajornar la imputació per a no deslluir l’acte. Per tant, si va ser així, és innegable que hi va haver tracte de favor.
Les ramificacions del cas INNOVA cada vegada van més lluny i impliquen a més gent. Els delictes pels que s’acusa a Poblet són prou greus com per a que presentés la dimissió de forma irrevocable. Però tranquils, no ho farà i, com fan tots, negarà que hagi fet res irregular.
Recordo que l’any 2010, quan s’havien de celebrar les eleccions al Parlament de Catalunya i Poblet era el cap de llista per Tarragona, sortia quasi setmanalment a mitjans de comunicació com el Punt inaugurant coses o participant en actes diversos. Des del meu punt de vista no deixava de ser una forma de promoció pagada amb diners públic.
Si coneguéssim com funcionen internament les diputacions, potser més d’algun es sorprendria. Jo tinc clara una cosa: el bon tracte que reben els municipis dels presidents. A Vila-seca per exemple em consta l’existència d’un gran auditori. Fa anys, vaig anar a Montblanc d’on havia estat alcalde Josep Gomis, també president de la Diputació i vaig poder veure i el casal Montblanquí, un complex lúdic-esportiu de primer ordre.    

Aguirre segueix a la fuga

Ignacio Escolar

Aparcar al carril bus en un dels carrers amb més trànsit de la ciutat està malament. Encarar-se amb els agents que et sancionen, dient que «o multeta o bronqueta», és pitjor. Desobeir-los i fugir del lloc sense esperar que acabin la seva feina ho agreuja encara més. Fer caure una de les motos dels agents en la fuga i no aturar-se ni quan ho ordena, amb les sirenes enceses, la policia municipal és encara més greu. Refugiar-se al palauet i enviar els escortes de la Guàrdia Civil a negociar la rendició amb un «comunicat amistós» ja és increïble. Però el súmmum de tot això, el més intolerable, és el que ha passat després: veure Esperanza Aguirre, de gira per totes les televisions i ràdios del país, culpant els agents de «masclisme», de «buscar la foto», d'aparcar «molt malament» la moto i d'una «detenció il·legal».
Aguirre segueix a la fuga i cada pas que fa després del seu primer error l'agreuja encara més. Els seus actes retraten una persona prepotent, hipòcrita, mentidera i desconnectada de la realitat. Algú que es creu per sobre de la llei, tan acostumada a manar que és incapaç de respectar una altra autoritat que no sigui la seva pròpia voluntat.
En un país més normal, Esperanza Aguirre hauria acabat la festa a comissaria, igual que qualsevol altre espanyolet que hagués protagonitzat un episodi així sense ser la comtessa que encara regna al PP de Madrid. A Anglaterra, els ministres dimiteixen per ocultar una multa per excés de velocitat. Sobra dir quina carrera política li quedaria si, en lloc de Madrid, Aguirre aspirés a l'alcaldia de Londres, París, o Berlín.

Fugida cap endavant

Els seus rivals polítics al PP celebren aquesta fugida cap endavant. «Que segueixi cavant fins que s'enfonsi», diuen des de Génova. Aguirre s'enfronta a un més que probable procés judicial. Ja no és aforada i ho tindrà molt difícil per evitar una sanció o una pena molt més dura que els 200 euros de multa per aparcar al carril bus.
Fins ara, les fugides d'Esperanza Aguirre li han sortit bastant barates. Es va escapar de «la gestapillo», un cas d'espionatge polític amb diner públic calcadet (excepte per l'absència de dimissions) al watergate. Es va presentar com la persona que va destapar la Gürtel, un pantà que va inundar el seu propi Govern autonòmic i que té al PP de Madrid que ella presideix el nombre més gran d'imputats. Va culpar «Pío, Pío, Pío» (García Escudero) de Fundescam, un escàndol de finançament irregular de la seva campanya electoral el 2003 que no va prosperar judicialment perquè estava prescrit. I així fins avui. «Després de tot el que ha fet, caurà només per tres vestits», ironitzen des de Génova. Aguirre segueix a la fuga i potser, només potser, aquest cop no aconseguirà escapar-se.

LA FOTO DEL DIA 8-04-2014

Cóm ha arribat el paraigua aquí dalt?
La foto està feta al carrer Fortuny d'Amposta, molt a prop de l'avinguda de la Ràpita.
Quan ho vaig veure em va recordar la faula de la tortuga sobre el pal.
La coneixeu?

Sinó la coneixeu, podeu llegir-la aquí:
http://misteriosaldescubierto.wordpress.com/2012/10/06/la-tortuga-en-el-poste/

PEDAGOGIA HIDRÀULICA

El proper 8 d’abril, diversos representants de les formacions que donen suport a la consulta pel dret a decidir de Catalunya aniran a Madrid per a intervenir al Congrés dels Diputats i fer pedagogia (així ho diuen ells)sobre el que significa voler votar el 9 de novembre. Entre els diputats que aniran fins el Congrés n’hi haurà de Convergència.

De les definicions que he trobat de pedagogia, em decanto per aquesta: És una disciplina acadèmica alhora que una activitat professional que abasta un ventall important de tasques relacionades amb l'acte d'educar...

Vull dir amb això que s’ha d’educar a ses senyories? D’alguna manera sí, ja que se’ls hi de fer comprendre el que significa poder votar un referèndum de les característiques del que es pretén fer aquí.

El qui em coneixeu sabeu que anteposo els temes del territori als generals de Catalunya. Vaja, que sóc més de la cabra que del burro... (*) Per això em preocupen temes com el del transvasament de l’Ebre i d’altres que ens puguin afectar de forma negativa que no el de la independència de Catalunya.

El passat diumenge 30 de març, els carrers de Sant Jaume d’Enveja i Deltebre es van omplir de manifestants que denunciaven el pla de conca de l’Ebre i demanaven al govern d’Espanya una rectificació. No obstant, les esperances ebrenques passen més per Brussel·les que per Madrid, ja que el pla de conca, tal com va passar amb el Pla Hidrològic Nacional, vulnera diverses directives europees, com la d’aigües, la d’aus o la de peixos. També cal recordar que gran part del territori de les Terres de l’Ebre, a finals de 2013, va ser declarat reserva de la Biosfera per la UNESCO. I què serien les Terres de l’Ebre sense l’Ebre? Tindria cap sentit la declaració amb un riu pràcticament sec i uns ecosistemes mig morts?

Després de molts d’anys s’hi va poder veure gent de CiU. La primera vegada que els vaig veure va ser a la manifestació que es va fer a Madrid l’11 de març de 2011, també convocada per la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE) Aquella presència va ser testimonial i no va tenir cap tipus de repercussió, perquè, aviat, la postura de CiU va fer un gir de 180º i es va posicionar clarament a favor del transvasament de l’Ebre. Després van desaparèixer fins la manifestació d’Amposta del 18 de maig de 2008 quan CiU estava a l’oposició i la Generalitat de Catalunya estava governada pel Tripartit.

Està vist que mani qui mani a Barcelona sempre coincideixen en un tema: voler garantir l’aigua a la zona metropolitana del cap i casal de Catalunya on hi ha el viver de vots més gran.

La solució per a aquesta preocupació passa per diverses alternatives:

1.        Transvasament de l’Ebre. La darrera solució proposada va ser el perllongament del conegut com el minitransvasament al Camp de Tarragona fins Cunit, per a, una vegada allí, connectar les xarxes hídriques del  Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT) i la d’Aigües Ter Llobregat (ATLL)

2.        Dessaladores. Com les de l’àrea metropolitana, Blanes i Tordera.

3.        Transvasament del riu Roine (França)

La idea de fer un transvasament des del Roine és una alternativa al transvasament de l’Ebre que agrada a Mas, però sempre s’ha trobat amb el rebuig frontal de les entitats ecologistes. Tampoc els qui, com jo, defensem l’Ebre de qualsevol agressió, considerem que sigui una opció viable i adequada. Encara que, segurament, les comunitats de regants del riu francès (sobre tot els seus dirigents) estarien disposats a transvasar-lo fins Catalunya per a què, una vegada aquí, connectar amb alguna xarxa catalana. Això sí, a canvi d’un preu raonable.

Els transvasaments, es facin del riu que es facin, signifiquen una agressió mediambiental  de primer grau i directament proporcional a la quantitat d’aigua transvasada. La disminució dels cabals incidiria negativament en la flora i la fauna autòctones  que necessiten de l’aigua que baixa pels rius per a poder existir. Com menys aigua hi baixi, més problemes de subsistència hi tindran els ecosistemes que s’han format al voltant del riu i, evidentment, dintre del propi riu.

Les transferències d’aigües entre diverses conques (una altra manera d’anomenar els transvasaments) són,  sobre tot, un mercadeig. Però no serien possibles sense la intervenció directa de l’estat o estats implicats. Primerament perquè necessiten dels permisos i concessions necessàries, però també del finançament públic per a poder construir les grans infraestructures. Sense aquestes premisses, els transvasaments són inviables.

Els de Convergència no han volgut entendre mai... I si ho han entès i hi insisteixen, és perquè veuen en els transvasaments una manera de fer negoci. La pela és la pela...

 

(*) El burro (català per suposat) s’ha convertit en un dels distintius de Catalunya i són molts els qui el porten al cotxe per indicar afinitat, com el toro representa Espanya o el xai a Donosti. En canvi la cabra identifica els ebrencs, sobre tot els d’aquells pobles que viuen pels voltants del Massís dels Ports on la cabra hispànica forma part de la fauna autòctona.