dijous, 1 de maig del 2014
LA IMPORTÀNCIA DE SER EL POBLE MÉS PETIT
Quin és el poble més petit de Catalunya?
Suposo que sabeu que és Sant Jaume de Frontanyà.
Però si us pregunto quin és el segon
poble més petit, imagino que no teniu ni idea. Ni jo tampoc! Ni dels tercer,
ni del quart...
Aquest petit poble del Berguedà d’uns
25 habitants va començar a ser conegut als confins de Catalunya quan el
President Maragall hi va anar per anunciar que promouria un nou Estatut.
I no fa gaires dies, amb motiu de la celebració del 25 aniversari del programa
Comarques de TV3, l’equip de realització es va desplaçar fins allí per
a emetre el programa.
Normalment els petits pobles de Catalunya
són els grans oblidats. Ningú se’n recorda d’ells per a res degut a la
poca importància demogràfica que tenen que és el mateix que dir que aporten
pocs vots.
És per això que quan algú se’n recorda
d’ells és per agrair-ho. Per exemple el programa el Foraster de
Quim Masferrer que, en aquesta segona temporada segueix visitant pobles
de Catalunya de menys de 1.000 habitants. Si a la primera temporada va
visitar Benifallet i la EMD dels Muntells, aquesta vegada, un dels pobles
que hi sortiran serà Godall durant el Carnavals.
Però està clar que si no són els mateixos
pobles els que s’espavilen i miren de fer alguna cosa amb prou força per
a guanyar-se el dret d’acaparar els mitjans informatius.
A la comarca del Montsià hi tenim diversos
exemples. La Galera, amb Argila, la fira de la Terrissa que aquest anys
arriba ja a la XXI edició i per tant cal considerar-ho con un certament
totalment consolidat. Els Mas de Barberans amb la Fira de les Fibres Vegetals,
centrades amb la llata que es fa del margalló, també ha aconseguit situar
el poble al mapa firal català. Godall, amb la de l’Oli i l’Espàrrec també
lluita per a donar-se a conèixer...
Però el que està clar és que ningú dóna
res gratuïtament i han de ser els propis veïns amb la col·laboració dels
ajuntaments i el recolzament d’altres organismes com els consells comarcals
i diputacions els que tenen que treballar anys rere any per a no perdre
empenta.
Imagino que els més grans recordareu
una cançó de Cristina y los Stop que deia: El turista un millón novecientos
noventa y nueva mil novecientos noventa y nueve... I és que mentre
el turista 1 milió es va emportar tot el reconeixement, l’anterior i el
posterior no van sortir de l’anonimat.
A Sant Jaume de Frontanyà, se’l coneix
per ser el poble més petit de Catalunya, però ningú sap la llista de pobles
que el segueixen, com per exemple Freginals, el més petit del Montsià que,
potser no té capacitat per organitzar una fira, però tenen un centre d’interpretació
sobre la Serra del Montsià per intentar donar a conèixer tot aquell indret.
CARTA OBERTA AL SR FERRAN BEL, ALCALDE DE TORTOSA
(Enviada a diversos diaris, setmanaris i revistes)
Sr Alcalde,
Em van dir que la policia local de Tortosa
sancionava els vehicles mal aparcats a la zona de l’Hospital Verge de
la Cinta. M’ho va confirmar un veí d’Amposta que va ser multat quan va
portar el seu pare vell i malalt a consultes externes de dit hospital.
Però la meva sorpresa va ser comprovar
que, efectivament, s’havien suprimit gran quantitat d’aparcaments al
llarg del carrer d’accés (des de la carretera Simpàtica fins la Residència)
sense disposar de cap alternativa.
Em dirà vostè que els cotxes s’aparcaven
amb una roda sobre la vorera, la qual cosa no està permesa, però, des del
meu punt de vista no calia pintar una ratlla groga que impedeix fins i
tot aturar-se. Si és com avís, em sembla correcte, però no cal reiterar
una norma de transit que ja es coneguda.
Els usuaris de l’Hospital (ja siguin
malalts, acompanyants o visitants) esperen, Sr Alcalde, alternatives.
Miri, no tothom hi pot arribar en transport públic, en primer lloc perquè
es tracta d’una línia urbana i en segon lloc, perquè és insuficient. Si
una persona està malalta, com menys trasbals pateix, millor. La conclusió
és que el mitjà de transport més pràctic és el cotxe particular (i
més si es viu fora de Tortosa) ja que no tothom té dret a disposar d’una
ambulància o taxi.
També li he de dir que hi ha mancança
de places reservades a minusvàlids. La passada setmana, tot hi portar la
targeta d’un familiar a qui sé li havia de fer una revisió a la vista,
no en vaig trobar i em va tocar aparcar a la urbanització que hi ha a l’altre
costat, no sense haver-hi donat abans un parell de voltes.
Vostè, Sr Alcalde, com a bon polític
que és, coneix perfectament que la majoria dels que arriben amb cotxe particular
venen de fora i no el poden castigar a les urnes. De poder-ho fer, potser
s’ho hagués pensat dues vegades abans prendre una mesura tant impopular
com la que ha pres el seu equip de govern.
Diari de Tarragona.
Diari de Tarragona.
dimecres, 30 d’abril del 2014
FLEXIBILITAT
El president de la patronal catalana
Foment del Treball, Gay de Montellà, va dir que els sous no havien de baixar
més, però, en canvi, demanava flexibilitat. Flexibilitat en què senyor
Gay?
Primer que res, fixem-nos en el que diu
el diccionari sobre la paraula flexibilitat: La flexibilitat és la capacitat
que posseeix un objecte o sistema d'adaptar-se a una nova situació. També
es designa flexibilitat com la qualitat del que és flexible, i aquesta
com la capacitat o disposició que té qualsevol cosa de deformar-se sense
trencar-se. El terme té aplicació en diversos àmbits lingüístics.
El cert és que amb els antecedents que
tenim és difícil relacionar les paraules del president de la patronal catalana
amb les definicions del diccionari. Ara bé, per lògica, si un empresari
demana flexibilitat, s’ha de referir concretament a la flexibilitat laboral
i això, coneixent com conec els empresaris, vol acabar dient acomiadament
lliure i gratuït.
Dilluns, Pepa Bueno, en el seu editorial
diari a la Cadena SER va parlar, precisament d’ocupació y va anunciar
que dimarts sortiria l’enquesta sobre l’EPA, es a dir, sobre la població
activa. Unes enquestes que només serveixen per donar percentatges d’ocupació
(o d’atur) però que t’aporten molt poques dades. Per primer cop, aquesta
vegada s’utilitzaran uns altres paràmetres que permetrà reduir ni que
sigui unes dècimes el percentatge d’aturats d’aquest país. Però Pepa
Bueno va incidir que si els empresaris volen assolir el nivell de negoci
que tenien abans de la crisi, també haurien de pensar en retornar els treballadors
la mateixa qualitat d’ocupació.
Però des del món empresarial es reclama
una vegada més caminar cap a una ocupació cada cop més precària i de menys
qualitat i, evidentment amb sous molt més baixos.
Dijous serà el Primer de Maig, el dia
Internacional del Treball. Un cop més els sindicats (potser no tots, Manos
Limpias segurament no ho farà) convocaran actes entre els quals, destacaran
les manifestacions a les grans ciutats (Madrid i Barcelona principalment)
Un cop més les xifres de participants oscil·laran segons sigui qui en faci
el recompte. Un cop més acudiran a la manifestació aquells treballadors
més sensibilitzats i menys cansats. Perquè els aturats i els que estan
en precari i que haurien d’abanderar la manifestació, el més normal és
que es quedin a casa i se’n assabentin per la televisió.
Un dels conceptes que més s’escoltarà
és el d’unitat sindical. Però quants anys ho portem escoltant?
Per què encara no s’han unit (al menys els considerats de classe)? Fixeu-vos.
A l’àmbit de Tarragona de l’Agència Tributària hi tenen representació
els següents sindicats: UGT, CC.OO., CGT, SIAT-USO, CSIF, GESTHA (corporativista)
i una associació professional d’Inspectors d’Hisenda. Però a l’àmbit
espanyol encara n’hi ha al menys un altre de corporativista l’UCESHA.
Hi ha una desafecció entre els sindicats
tradicionals i els treballadors, això és innegable i això és el que em
passa a mi. Considero que les centrals sindicals (UGT i CC.OO.) no estant
fent el que caldria per plantar cara al govern i a la patronal (que en
situacions com l’actual van de la ma)
Fa mesos que anuncien una tardor calenta
i passa la tardor i anuncien una primavera calenta i passa al primavera...
I si això és així és perquè temen un
gran fracàs de convocatòria. Per tant, he de pensar que ni sóc l’únic
que estic cansat, ni sóc l’únic que estic desmotivat, ni sóc l’únic que
estic contrariat per com s’estan fent les coses.
Els dirigents (tots) s’haurien de replantejar si els seus mètodes són els més adients per conduir el sindicalisme d’aquest país en ple segle XXI.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)