Qui serà el candidat de CiU? Es diu, es comenta què, a les properes municipals que s’han de celebrar
el maig de 2015, Manel Ferré no serà el candidat de CiU.
En tota lògica la candidata (dona) hauria de
ser Isabel Ferré, actualment la primera tinent d’alcalde i que està a l’ajuntament
des de l’època de Roig.
Però segons les mateixes informacions, no serà
Isabel Ferré, sinó una altra dona que actualment no ocupa cap càrrec a l’ajuntament,
però si al Parlament de Catalunya. Evidentment estic parlant de Anabel Marcos,
la que durant molts d’anys va ser la gerent de la GURSAM i també va presidir
CDC a nivell local. Per a més dades, és advocada encara que em penso que no ha
exercit mai.
El cert és que d’aquest tema se’n parlarà molt
fins que no es faci públic de forma oficial qui serà el candidat o candidata. A
estes alçades, personalment a Manel Ferré no el descarto. Però si finalment
decideix no encapçalar la llista per motius personals,
intueixo que hi haurà una guerra interna per a decidir qui serà la candidata
entre les dues més ben col·locades (si és que finalment són la Isabel Ferré i l’Anabel
Marco)
Sempre s’ha dit que Ferré i la Ferré no es
portaven gaire bé, però que Manel va haver d’acceptar-la perquè així li va
manar el seu jefe (Rojo y Gualdo)
Però és evident que la seva candidat de
confiança pot ser un altre i, per tant, mentre un en proposa una, l’altre en
proposarà una segona.
Ara podria dir que cap de les dues té el
carisma suficient, però no ho diré. També podria dir que, segurament, l’any que
ve CiU perdrà la majori absoluta i la resta de partits pactaran per a fer-los
fora, però tampoc no ho diré. Com diu la dita, encara hi ha molta roba que tallar i d’aquí al maig poden passar
moltes coses. Més d’una vegada semblava que CiU perdria la majoria absoluta i
sempre va remuntar i aquí els tens: 28 anys (24 de majories absolutes!) I així
ens va...
Menys d’un mes. Dimarts
faltava un mes per a les eleccions d’Escòcia. Per tant, avui dijous falta un
mes menys dos dies.
És evident que les diferències entre el referèndum
escocès i els que es farà (o no es farà, o sí) a Catalunya hi ha grans diferències.
Sobre tot destaca que el d’allí està pactat amb el govern de britànic i per
tant, ningú pot negar la legalitat. Mentre que aquí (si finalment s’acaba
fent), ni està pactat ni ho estarà i això crea tota mena de suspicàcies.
Ahir, l’alcalde Trias (que per cert va sortir
acompanyat del meu nebot Xavier Tomàs) va dir que si el govern central impedia
el referèndum, podria cometre prevaricació, és a dir, fer una cosa sabent que s’està
fent malament.
Però segurament si escoltes a l’altra part (al
govern d’Espanya) pot, perfectament, esgrimir el mateix argument. Els que cometrà prevaricació serà el govern
de Catalunya, perquè, segons la Constitució, no es pot fer.
És el que us deia ahir. S’està fent política
teòrica, perquè a la pràctica encara no sabem que passarà. Però molt em temo
que si al final el 9-N es vota, el govern d’Espanya impugnarà ràpidament el
referèndum. Llavors, els partits i els moviments que avalen la consulta, què
faran? Tornaran a treure a la gent al carrer? L’experiència em diu que la gent
s’acaba cansant i caldrà veure ja no el suport que tindrien en aquest cas, sinó
el que tindran l’11-S per a completar la V.
Ja us avanço que per motius personals i de salut jo no hi seré, al contrari de
la manifestació de Barcelona del 2012 i de la Via Catalana de 2013.
El món del futbol viu una altra realitat. No sé si vareu escoltar dimarts les declaracions que va fer Cerezo,
el president de l’Atlético de Madrid. Bé, sinó les vareu escoltar us les
resumiré: Hisenda no hauria de ser tan
dura amb els equips de futbol, ja que aquests tenen entretingut el país. No
sé si una frase així deu de ser constitutiva d’algun delicte, però si no ho és,
ho hauria de ser.
On s’ha vist que el món del futbol hagi de
tenir un tracte diferent a la resta dels humans. El gran problema que tenen els
clubs de futbol són les enormes nòmines que cobren els jugadors, sobre tot les
grans estrelles. Llavors els clubs han de fer mans i mànegues per aconseguir
recaptar diners suficients, encara que sigui a costa de fer trampes, com per
exemple el que es va fer al cas Neymar.
Personalment em sembla bé que la Lliga
Professional de Futbol hagi fet baixar de categoria el Real Murcia. Però una
flor no fa maig i si hi ha més clubs en situacions similars, també haurien de
baixar.
Els futbolistes viuen una realitat diferent a
la nostra. Mentre a la majoria dels treballadors han vist com se’ls ha rebaixat
el sou o s’han quedat a l’atur o el que és pitjor, se’ls hi ha acabat les
prestacions, els futbolistes demanen més i més. Una autèntica vergonya!!
