Trimestre fulgurant (article publicat al Periódico de Catalunya)

XAVIER BRU DE SALA

Escriptor

Ens esperen uns mesos amb uns focs artificials que ens tindran ben distrets però no seran innocus

Moltes de les coses que passaran en els propers mesos són comparables a uns focs d'artifici, amb la particularitat que els focs artificials són de festa grossa i aquests, encara que ens tindran ben distrets, no seran innocus. Més d'un i més de deu poden prendre mal. L'anomenat procés sobiranista s'acabarà amb la (no) celebració de la consulta. Entrarem en una altra etapa política i social, centrada en els pros i contres de la independència i en els fulls de ruta per aconseguir-la.

La legislatura del famós dret a decidir haurà arribat al punt culminant el dia que el Diari Oficial de la Generalitat publiqui el decret de convocatòria de la consulta signat pel president Mas amb la famosa doble pregunta. No sembla que li hagi de tremolar el pols, però serà ben conscient de la importància històrica del moment. El poble català convocat a les urnes per decidir el seu futur. Encara que el resultat no hagi de ser vinculant, la convocatòria serà oficial i respondrà a l'ordenament jurídic constitucional vigent. Encara que el Govern central interposi i guanyi els recursos anunciats, els efectes polítics seran molt rellevants. Tant si se celebra com si no, hi haurà un abans i un després del 9-N.

Fins que arribi el dia, assistirem a un crescendo de manifestacions confrontades. De grat o per força, des d'unes o altres posicions, tots hi participarem. L'objectivitat i l'equanimitat patiran les conseqüències negatives de l'exaltació dels ànims. Per començar, i sense tenir en compte els fets, el proper 11-S serà valorat pels convocants i pel sobiranistes com un èxit comparable a les dues anteriors diades encara que fos menor, mentre que els contraris ja es freguen les mans, amb major impudor, per la baixada del suflé que donen per inqüestionable i equival, ja abans de celebrar-se, al fracàs del repte independentista. Focs d'artifici confrontats per damunt d'una marea que ningú amb dos dits de front pot negar o contenir sense encarrilar.

Ja abans de comprovar si la Ve baixa desborda o no, ha esclatat amb estrèpit la confrontació entre els sobiranistes. Tots pretenen exercir la màxima pressió de cara al 9-N, però mentre el president Mas s'ha mostrat sempre propici a acatar la legalitat, i per tant l'anunciada prohibició, altres pretenen no fer cas dels tribunals i posar les urnes com si res, en un desafiament que podria acabar en insurrecció. S'ha de tenir una barra sencera de pa a l'ull, una a cada ull, per negar la divisió entre els partidaris de l'ordre i els apòstols del desordre. Sobretot ara que Oriol Junqueras ha canviat de bàndol i ha comminat Mas a la desobediència, sota pena de fer-lo caure i arrossegar-lo fins a sota als peus de l'independentisme més impacient.

Potser es tracta d'uns focs d'artifici previs. Potser es posaran d'acord amb una acció simbòlica, en cas que arribi la prohibició. Tots la donen per feta però la neguen amb la intenció d'enardir i quedar com a víctimes a qui es nega el més elemental i natural dels drets. Si el president de la Generalitat no executa la convocatòria, les organitzacions civils i els partits, CiU inclosa, podrien organitzar una mena d'acció simbòlica de protesta al carrer, amb urnes i paperetes de pissarrí però d'efectes mediàtics rellevants. El 9-N hi haurà més premsa internacional a Barcelona que en ocasió dels Jocs Olímpics, i això s'haurà d'apro­fitar.

Encara que aquest pronòstic es complís, cosa que no estranyaria ningú, la divisió de fons persistiria i s'accentuaria. Si no fa marxa enrere de les declaracions que han inaugurat el curs polític, cosa que estranyaria tothom, Oriol Junqueras es disposa a disputar a Artur Mas el lideratge de l'independentisme. La tàctica, exigir la convocatòria immediata d'eleccions plebiscitàries al caliu de l'ebullició social, real, figurada o desfigurada, i en cas contrari abandonar Masi denunciar-lo com un segon però més dissimulat Cambó.

Si la seqüència s'assembla poc o molt a la previsible, Mas s'haurà de decidir entre tres opcions. La primera i menys probable, donar la raó a Junqueras, allargar l'agonia i posar-se en mans del PSC al Parlament, és a dir del PP a Madrid. La segona, ja no tant improbable, sucumbir a les pressions, anunciar les plebiscitàries per una data propera, formar un Govern d'unitat i que Junquerasdecideixi si hi ha candidatura unitària, amb Mas de número u, o si l'acomiada i es disposa a encapçalar la següent etapa. La tercera i potser la més probable, allargar fins on pugui la legislatura, disputar el lideratge de l'independentisme a Junqueras, confegir-se un partit a mida i fer com l'escocès Alex Salmond però a la catalana.

Passi el que passi, el trimestre fulgurant s'haurà acabat molt abans de Nadal.

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LES TORRES DE GUAITA DE LA RÀPITA

Avui el primer tast.

1.- La torre de Martines. La més propera a la N-340, cap al S, a la part dreta una vegada has passat l'àrea de servei del Campo.

2.- La torre de Capadello, una mica més avall, més allunyada de la carretera i difícil veure l'accès.

3.- La torre del Moro, a l'altre costat de la carretera. Totes tres estan a molt poc distància. Està al costat del camí dels bandolers que, pel que sembla, també és el camí de Sant Jaume de l'Ebre. Aquesta està dintre d'un recinte particular.      

FOTOS DE BARCELONA

DIARI DE L’AGOST. DIVENDRES 29

L’heretgia de Peret. El Periódico d’ahir publicava un extracte d’una entrevista que sé li va fer a Peret aviat farà un any. Entre les seves declaracions destaca la següent: La rumba és molt nostra, la sardana no ho sé.

M’imagino que el desaparegut intèrpret va tirar cap a casa i va parlar d’allò que coneixia que és la rumba, en canvi, imagino, de la sardana devia de saber el que jo, o sigui, quasi res, perquè no m’interessa.

Me’n he recordat (ho faig sovint i segurament m’ho heu llegit algun cop) aquella vegada que vaig escriure una carta al director titulada la sardana imposada. Començava dient que no estava en contra de que es ballés la sardana allà on era típic, però que la dansa de els Terres de l’Ebre (i d’altres molts indrets) és la jota.

Amb la recuperació de l’autonomia, però sobre tot, amb l’arribada al govern de CDC, semblava que no érem catalans sinó adoptàvem els costums de la Catalunya vella, entre ells la sardana.

Aquell escrit va provocar una dura (molt dura diria jo) reacció d’un esbart dansaire del Baix Penedès on se’m tractava d’inculte. Molt em temo que a Peret li passarà (si no és que ja li va passar el mateix) Potser l’única cosa que el salvarà és el respecte que sé sol tenir als difunts.

La puta i la ramoneta. Fins que se’n anirà a l’altre barri, Jordi Pujol seguirà jugant a la puta i la ramoneta, una estratègia que sempre li ha funcionat i que l’ha caracteritzat durant la seva dilatada trajectòria política.

A hores d’ara encara es desconeix si, finalment, Pujol compareixerà al Parlament de Catalunya per a donar explicacions sobre l’herència del seu pare. Ahir pel matí vaig escoltar a la SER (citant fonts del diari el País) que no ho farà fins que el seu fill gran comparegui davant l’Audiència Nacional.

El proteccionisme que sempre ha mostrat Pujol cap els seus fills és el mateix que ha aplicat Convergència cap a tots els seus. Si algun càrrec o afiliat a CDC ha comés alguna irregularitat (ja no parlo de il·legalitat) se’l a protegit intentant que ningú de fora el pugui perjudicar. La defensa que han aplicat es pot considerar com a numantina i la reacció ha pogut, fins i tot, fregar el límit del permès. I creieu-me que sé el que dic, ja que us parlo per experiència pròpia, a part d’altres històries que he sentit contar.

Montoro donarà explicacions. S’està buscant la fórmula idònia per a que Montoro pugui donar explicacions sobre la família Pujol i la seva relació amb l’erari públic. Una part dels diputats del Congrés demanen que l’Agència Tributària aclareixi la situació dels membres de la família Pujol amb el fisc, es a dir, si en els darrers temps han regularitzat o no les seves situacions tributàries.

Convergència, en un intent de que no s’acabi esbrinant més del necessari, diuen que les declaracions de Montoro poden vulnerar el secret professional de l’AEAT. Però en altres ocasions (cas Bárcenas), Montoro ja va donar explicacions similars.

També s’argumenta que va ser el propi Pujol qui va confessar que havia comés frau fiscal al no declarar durant més de 30 anys l’herència del seu pare... Encara que tot apunta que aquella confessió només era un cortina de fum per amagar d’altres situacions (podríem estar parlant de delictes) molt més greus.

Per cert... Us heu fixat que darrerament Pujol porta una americana com la de Millet? I si Millet és un pillet... Què és Pujol? 

Polítiques neoliberals. No serà una moda, però els governs tendeixen a aplicar polítiques econòmiques neoliberals en aquests anys de rescissió. Els darrers que s’han apuntat al carro són els francesos amb Hollande i Valls al cap davant.

Hollande sap perfectament que no l’electorat francès, difícilment li renovarà la confiança quan sé li acabi el mandat. Vall sona com a possible candidat socialista per a les properes presidencials. Potser pugui atreure vots dels partits de la dreta, però s’arrisca a perdre’n del seu propi partit.

Els socialistes francesos s’equivoquen, tal com va opinar l’altre dia Josep Borrell en un article publicat al Periódico de Catalunya.