Trimestre fulgurant (article publicat al Periódico de Catalunya)

XAVIER BRU DE SALA

Escriptor

Ens esperen uns mesos amb uns focs artificials que ens tindran ben distrets però no seran innocus

Moltes de les coses que passaran en els propers mesos són comparables a uns focs d'artifici, amb la particularitat que els focs artificials són de festa grossa i aquests, encara que ens tindran ben distrets, no seran innocus. Més d'un i més de deu poden prendre mal. L'anomenat procés sobiranista s'acabarà amb la (no) celebració de la consulta. Entrarem en una altra etapa política i social, centrada en els pros i contres de la independència i en els fulls de ruta per aconseguir-la.

La legislatura del famós dret a decidir haurà arribat al punt culminant el dia que el Diari Oficial de la Generalitat publiqui el decret de convocatòria de la consulta signat pel president Mas amb la famosa doble pregunta. No sembla que li hagi de tremolar el pols, però serà ben conscient de la importància històrica del moment. El poble català convocat a les urnes per decidir el seu futur. Encara que el resultat no hagi de ser vinculant, la convocatòria serà oficial i respondrà a l'ordenament jurídic constitucional vigent. Encara que el Govern central interposi i guanyi els recursos anunciats, els efectes polítics seran molt rellevants. Tant si se celebra com si no, hi haurà un abans i un després del 9-N.

Fins que arribi el dia, assistirem a un crescendo de manifestacions confrontades. De grat o per força, des d'unes o altres posicions, tots hi participarem. L'objectivitat i l'equanimitat patiran les conseqüències negatives de l'exaltació dels ànims. Per començar, i sense tenir en compte els fets, el proper 11-S serà valorat pels convocants i pel sobiranistes com un èxit comparable a les dues anteriors diades encara que fos menor, mentre que els contraris ja es freguen les mans, amb major impudor, per la baixada del suflé que donen per inqüestionable i equival, ja abans de celebrar-se, al fracàs del repte independentista. Focs d'artifici confrontats per damunt d'una marea que ningú amb dos dits de front pot negar o contenir sense encarrilar.

Ja abans de comprovar si la Ve baixa desborda o no, ha esclatat amb estrèpit la confrontació entre els sobiranistes. Tots pretenen exercir la màxima pressió de cara al 9-N, però mentre el president Mas s'ha mostrat sempre propici a acatar la legalitat, i per tant l'anunciada prohibició, altres pretenen no fer cas dels tribunals i posar les urnes com si res, en un desafiament que podria acabar en insurrecció. S'ha de tenir una barra sencera de pa a l'ull, una a cada ull, per negar la divisió entre els partidaris de l'ordre i els apòstols del desordre. Sobretot ara que Oriol Junqueras ha canviat de bàndol i ha comminat Mas a la desobediència, sota pena de fer-lo caure i arrossegar-lo fins a sota als peus de l'independentisme més impacient.

Potser es tracta d'uns focs d'artifici previs. Potser es posaran d'acord amb una acció simbòlica, en cas que arribi la prohibició. Tots la donen per feta però la neguen amb la intenció d'enardir i quedar com a víctimes a qui es nega el més elemental i natural dels drets. Si el president de la Generalitat no executa la convocatòria, les organitzacions civils i els partits, CiU inclosa, podrien organitzar una mena d'acció simbòlica de protesta al carrer, amb urnes i paperetes de pissarrí però d'efectes mediàtics rellevants. El 9-N hi haurà més premsa internacional a Barcelona que en ocasió dels Jocs Olímpics, i això s'haurà d'apro­fitar.

Encara que aquest pronòstic es complís, cosa que no estranyaria ningú, la divisió de fons persistiria i s'accentuaria. Si no fa marxa enrere de les declaracions que han inaugurat el curs polític, cosa que estranyaria tothom, Oriol Junqueras es disposa a disputar a Artur Mas el lideratge de l'independentisme. La tàctica, exigir la convocatòria immediata d'eleccions plebiscitàries al caliu de l'ebullició social, real, figurada o desfigurada, i en cas contrari abandonar Masi denunciar-lo com un segon però més dissimulat Cambó.

Si la seqüència s'assembla poc o molt a la previsible, Mas s'haurà de decidir entre tres opcions. La primera i menys probable, donar la raó a Junqueras, allargar l'agonia i posar-se en mans del PSC al Parlament, és a dir del PP a Madrid. La segona, ja no tant improbable, sucumbir a les pressions, anunciar les plebiscitàries per una data propera, formar un Govern d'unitat i que Junquerasdecideixi si hi ha candidatura unitària, amb Mas de número u, o si l'acomiada i es disposa a encapçalar la següent etapa. La tercera i potser la més probable, allargar fins on pugui la legislatura, disputar el lideratge de l'independentisme a Junqueras, confegir-se un partit a mida i fer com l'escocès Alex Salmond però a la catalana.

Passi el que passi, el trimestre fulgurant s'haurà acabat molt abans de Nadal.