dimecres, 1 d’octubre del 2014

El federalisme com a moral

ANTONIO SITGES-SERRA
Vicepresident de Federalistes d'Esquerres

La proposta federalista reivindica certes premisses morals que no s'haurien d'oblidar en política


Seguim tenint fe fins a cert punt en la raó, però ja no en la metafísica.José Luis ArangurenDe jove vaig llegir un llibre que configuraria el meu escepticisme polític i el meu ulterior rebuig de tota teoria totalitzadora (no necessàriament totalitarista) del que és social. El marxismo como moral, escrit per José Luis Aranguren, va representar per a alguns de la meva generació no només un argument contundent contra el comunisme estalinista, sinó també una vacuna contra els abusos de la raó socialitzant. Dit això, el valor del llibre no radica simplement en el qüestionament d'una praxi política cruel i esclavitzadora -que aleshores resultava òbvia per a campions de la lucidesa (OrwellKoestlerCamusGide)-, sinó en el seu encert a demostrar que el que al capdavall quedaria del marxisme seria un sentiment de compassió davant la misèria i la injustícia social i l'actitud de rebel·lia enfront de la distribució desigual de la riquesa i dels mitjans per obtenir-la; una motivació; un compromís amb la causa dels desafavorits; una capacitat de sacrifici de la bona vida en favor d'una vida bona. Crec que en aixòAranguren es va acostar a la magnífica La condició humana deMalraux.
Si avui rememoro aquesta obra d'Aranguren és perquè me la va recordar Jean Leclair durant la seva visita a Barcelona al defensar el federalisme com a moral, defensa que tanta vigència guarda en aquestes dates de crispació política al voltant de recurrents qüestions identitàries. Recolzar avui el federalisme no només és recolzar una proposta per modernitzar les nostres institucions sinó reivindicar certes premisses morals que no s'haurien d'abandonar mai en la política. S'imposa, en primer lloc, reivindicar la idea de la complexitat del que és social; la que diu que qualsevol teoria política que pretengui organitzar la convivència ha de partir del fet que no existeix un principi jeràrquic únic, una autoritat transcendent (nacional, cultural) a la qual apel·lar. Tot intent d'aplanar les diferències s'ha de considerar una simplificació injustificable.
En segon lloc, el federalisme proposa una sana desconfiança en les nostres pròpies capacitats i propostes i no només, com proclama el sobiranisme, desconfiança i culpabilització de tot el que provingui de l'Altre. Costa creure que quedin encara ciutadans tan ingenus per votar els independentistes per creure'ls capaços d'oferir-nos un futur millor que els nacionalistes espanyols. El nostre futur avui es juga en el mestissatge cultural, a l'ONU, a Brussel·les i al nord de l'Iraq. L'Estat de l'endemà només existeix al Gènesi i no apareixerà per art d'encantament gràcies a les polítiques d'exclusió i separatisme fonamentades en la utopia de torn.
Finalment, el federalisme moral no entén de superioritats culturals ni de destinos en lo universal. Ningú posseeix el dret de proclamar-se fill predilecte dels avatars històrics, ni responsable del futur d'un poble, ni guardià d'essències medievals. Aquests tòpics han de desaparèixer de l'escenari democràtic sota pena que ressuscitin els finats fantasmes de l'orgull patriòtic i la violència en què aquest acaba derivant tard o d'hora.
Successives onades d'ideologies totalitzadores (no necessàriament totalitaristes) han assolat el nostre vell Occident -i la nostra no menys vella Espanya- en l'últim segle perquè ara despertem novament a la ràbia, al caïnisme i a l'enfrontament per alguns milions d'euros o pels peatges de les autopistes o les hores que s'han de destinar a l'ensenyament del castellà. Sobretot quan els que enarboren aquestes reivindicacions pressuposten projectes faraònics frustrats (Alguaire, carril VAO de la C-58, Hospital del Mar, línia 9 del metro) i subvencions clientelars mentre miren cap a un altre costat quan es tracta d'abordar la corrupció. Siguem seriosos. Parlem. Catalunya ha de passar de la queixa, de la insaciabilitat mendicant, a liderar una segona transició que reti compte de la profunda transformació social experimentada els últims decennis i permeti modernitzar la nostra arquitectura institucional amb un nou pacte.
En un marc de generalitzada desconfiança mútua, de rebuig de les maneres polítiques convencionals, de complexitat creixent de les nostres societats i afany per preservar la nostra riquesa social i llibertat, no hi ha un altre camí que la companyia en la diversitat assumint la dificultat de la tasca que afrontem. Malgrat que molts busquen dreceres i camins plans, aquests han desaparegut. A diferència del nacionalisme, el federalisme no és un oracle, és un mètode i proposa una moral basada en l'absència de fórmules socials màgiques i en la ferma voluntat de conviure en pluralitat.
Vicepresident de Federalistes d'Esquerres.

dimarts, 30 de setembre del 2014

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 29-09-2014

Vaga dels treballadors de recollida de la brossa? 
O simplement no es va recollir quan tocava? 
L'aspecte és demencial!  


EL CEL D'AMPOSTA AQUEST MATÍ DESPRÉS DE PLOURE






EL GOVERN DE L'ESTAT, EL TC, LA CONSULTA I MAS

Entre l’octubre de 1976 i l’octubre de 1977 vaig treballar a Castelló. Era el primer cop que treballava assalariat. Menjava i dormia a la pensió Zaragoza, dita així perquè estava al carrer Saragossa de la capital de la Plana, a poca distància de la Farola i del parc Ribalta.
El propietari de la pensió, que també era qui servia les taules del menjador, crec recordar que de cognom es deia Antolí, però no me’n acabo de recordar del nom. De jove (quan el vaig conèixer deuria de tenir una mica més de 40 anys) havia jugat a futbol amb el Castelló i el Tortosa entre d’altres equips. La seva posició al camp era d’extrem esquerrà. Li recordo repetir sovint la següent frase: Només dues coses són més ràpides que jo: la llum i Gento (extrem esquerrà del Madrid dels anys 60)
Durant aquests darrers dies hem pogut veure que, a part de la llum i de Gento hi ha una cosa també molt, molt ràpida: la maquinària de l’Estat per a suspendre cautelarment la llei de consultes i el decret de convocatòria del 9-N.
Segurament, els juristes més vells, els que més posats estan en aquesta matèria, no se’n recordaran de cap cas similar: dissabte es publica al DOGC la Llei de consultes no referendaries, dissabte Mas signa la convocatòria de la consulta del 9-N i es publica en un annex al diari oficial, diumenge es reuneix el Consell d’Estat, dilluns el Consell de Ministres de forma extraordinària i ho recorre davant el Tribunal Constitucional i després d’una curta deliberació, l’alt tribunal decideix suspendre’l cautelarment fins un pronunciament definitiu que pot ser per a dintre de 5 mesos.
Si fóssim malpensats, que no ho som, pensaríem que el Consell d’Estat ja tenia el dictamen sobre la taula abans de diumenge i el TC també tenia redactada la resolució de la interrupció cautelar de la llei i el decret. Només així es podria haver anat tan ràpid. Però segur que no va ser així, que totes les altes personalitats dels diferents organigrames de l’Estat, abans de pronunciar-s’hi, van passar deliberant moltes hores i prendre una decisió consensuada també els hi va costar el seu... Segur que aquell dia ni van dinar, ni van sopar ni van cagar... (perdó per l’expressió)
Ara, la pilota està al costat català. És a Mas i el seu govern, és ERC i els seus partidaris (militants simpatitzants, ANC i Òmnium) els que han de moure fitxa. De fet, per aquesta tarda a les 7 (dintre d’una hora aproximadament) hi ha convocades concentracions davant els ajuntaments catalans)
Però Mas i el seu govern ja han dit que acaten la sentència del TC. Difícilment poden fer una altra cosa si no volen que se’l acusi de desacatar la resolució. No és el mateix governar que mantenir-se a una segona fila empenyent els de davant...
Malgrat tot, trobo a faltar el pla B de Mas. Si no vaig errat, el president va donar dues entrevistes en poques hores: a la Mònica Terribas a TV3 i a Ana Pastor la Sexta. I en totes dues va dir que, en el cas de que el TC suspengués cautelarment la normativa catalana, sabia el que tenia que fer... Ho estic esperant.
Segur que no ha estat casualitat que el diari el Mundo publiqués ahir que Mas havia mantingut negocis amb els Pujol per mig d’una societat domiciliada a Liechtenstein. Fins i tot va anunciar que avui publicaria el document que, suposadament, van enviar les autoritats monetàries d’aquell paradís fiscal centreeuropeu. Avui he vist la portada al kiosco.net i no fei cap menció del document. Tampoc he trobat res a la seva web. Va ser un farol?
Però si feu memòria, ja fa anys que es va dir que el pare de Mas tenia diners a Liechtenstein, per tant, alguna cosa de cert hi pot haver i tal vegada Mas, emulant Pujol, dintre d’una anys ens dirà que aquells diners formaven part de l’herència del seu pare...    
Per cert, quan Ana Pastor li va preguntar a Mas si havia mantingut negocis amb la família Pujol va respondre: No, crec que no.
Aquesta tàctica la feia sevir jo quan passava la duana d’Andorra.
-¿Algo que declarar?
-No, creo que no...
Així si t’enxampaven amb alguna cosa, sempre podies fer-te cara de babau i dir:

-¡Ah! ¿Pero eso había que declararse?