Fa temps que tinc el convenciment de que el
govern d’Espanya ens pren per babaus, sobre tot als catalans. I ja no parlo del
procés en el que està immersa la societat catalana, sinó del tema dels calers, allò que sempre s’ha dit que és
el que més ens interessa als catalans i potser no els hi falta raó si ens
atenem a la situació de la família que, possiblement més s’havia identificat amb
Catalunya en els darrers 30 anys: els Pujol.
Però avui no us parlaré ni de la consulta ni
del clan Pujol, sinó dels pressupostos per al 2015 que va presentar el ministre
econòmic Cristobal Montoro dimarts passat al Congrés.
Diu el PP que són els pressupostos de la
recuperació econòmica, però sense analitzar-los a fons, només pel que han dit
les informacions periodístiques que han sortit, no ho són ni de bon tros.
Encara que avui hem tingut una dada positiva
(el comportament de l’atur durant el mes de setembre ha estat el millor en
molts d’anys –tal vegada de sempre per aquest mes-), el cert és que segueix
havent-hi una gran taxa d’atur i només per això, s’hauria de ser molt més prudent
a l’hora de fer valoracions triomfalistes.
El govern d’Espanya, una vegada més ens
menteix i portarà a aprovació uns números que sap que són del tot irreals i que
menyspreen els col·lectius més desafavorits: aturats, jubilats i pensionistes: 2,66 milions d’aturats no rebran cap tipus
de prestació.
Precisament quest col·lectiu, del que sempre s’ha
dit que votaven el partit que governava, s’ho haurien de repensar abans de
dipositar el seu vot cap a finals de 2015 (previsiblement)
L’actual govern de Rajoy va establir una nova
pujada de les pensions (abans l’augment anava en consonància a la inflació),
establint un mínim del 0,25% que quasi és el mateix que dir que es congelen.
El mateix tracte (o pitjor) tindran els
funcionaris i d’altres col·lectius que cobren de l’Estat, ja que un any més (i
ja em portem 4) veurem, ara sí, congelat el nostre sou.
Però deixem a banda els sous i mirem el capítol
d’inversions. Per a Catalunya està previst que s’inverteixin 1.72 milions d’euros,
una xifra molt per baix del que fixa l’Estatut d’Autonomia. Si això és una
mostra del tracte que rebem de Madrid, no m’estanya que cada cop siguin més el
qui vulguin donar un cop de porta.
També crida l’atenció que més de la meitat de
la inversió prevista per Foment estigui destinada a noves obres de l’AVE. I un es
pregunta: després de portar l’alta velocitat a les principals ciutats (on
encara resulta rendible), on pretenen portar-la ara? Perquè resulta evident que
per anar a d’altres llocs no cal fer-ho amb alta velocitat, simplement caldria
millor les línies convencionals del tren i segur que per aquí es podrien
estalviar uns diners para invertir-se en partides molt més necessàries. Hi ha
punts de les xarxes de carreteres i trens que fa anys que esperen millores
sense que siguin atesos tot i les protestes que, periòdicament hi duen a terme
els veïns de la zona. Lamentable.
Un exemple del malament que es fan les coses
al ministeri de Foment el tenim amb la línia de l’AVE per Catalunya. Fa uns
mesos es va descobrir que van desaparèixer grans quantitats de diners per manca
de control per part de Adif, l’empresa responsable de la infraestructura. Però és
que els darrers dies hem tingut un altre clar exemple: la inundació de l’estació
de Girona deguda a la ruptura d’un mur.
Mireu, normalment, quan es fan obres d’envergadura,
l’empresa a qui sé li han adjudicat, subcontracta les mateixes a d’altres
empreses. L’empresa matriu (no sé si en aquest cas està ben emprat el terme),
no perd diners, ja que paga a les altres per baix dels costos que s’han
calculat. Què fan llavors les empreses subcontractades? Miren d’estalviar, per
exemple, en materials. Per a què cal fer un mur de determinades característiques
si les possibilitats de que caigui són mínimes? Però quan passa alguna cosa
imprevisible, s’acaba lamentant.
Recordeu l’exemple de l’AVE de Santiago de
Compostel·la? Es van deixar de posar un bon grapat de mesures passives de
seguretat i això va propiciar el pitjor accident ferroviari que ha patit l’alta
velocitat espanyola. I després ningú en vol ser el culpable i tots a
lamentar-se.
Sabeu quina hauria estat la millor notícia
dels pressupostos de 2015? La nacionalització de les elèctriques. Un dels
sectors que, darrerament més ha menyspreat al consumidor (i que desgraciadament
som tot i cada un dels habitants d’aquest país) Ni tarifes per minuts ni polles en vinagre (si heu arribat fins
aquí, perdó) El que cal és nacionalitzar les elèctriques i cobrar el preu just
de l’energia.
