divendres, 3 d’octubre del 2014
LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 3-10-2014
Com que roben les tapes de les arquetes de registre, per evitar ensurts, sé tapen amb una pedra i tema tancat.
Aquesta foto està feta a la part del darrere del parc (parc?) del centre comercial, molt a prop de la font.
Decep-me, sisplau
JUAN VILLORO
Escriptor
A falta de consultes verdaderes, fem servir la consciència crítica per desil·lusionar-nos a gust
Més que una realitat, la democràcia representa un anhel que s'encarna de diverses maneres en els països que la proclamen.
La llibertat d'expressió és un dels seus requisits bàsics. El més curiós és que quan això s'anomenareferèndum o plebiscit -és a dir, quan pot tenir conseqüències decisives- apareixen pretextos per afirmar que el que ja s'ha decidit no pot ser modificat. ¿Un país no té dret a canviar d'opinió?
A Espanya, la consulta sobre la sobirania catalana ha estat vista pel Govern de Rajoy com un acte de secessió. Encara que el desenllaç hi pogués portar, el simple fet de preguntar es considera subversiu. D'acord amb aquesta lògica, la voluntat popular no pot modificar les regles a què se sotmet. Una cosa semblant passa a Mèxic amb la negativa del Govern de Peña Nieto que la reforma energètica passi pel judici de la gent.
Com que el que importa no pot ser decidit, la discutidora espècie humana es desfoga en polèmiques compensatòries. A falta de causes més altes, exerceix la llibertat menor d'escollir Pepsi o Coca, Nike o Adidas, PC o Apple. Aquesta il·lusió de lliure albir arriba al punt culminant en els avions, que ofereixen el pitjor menjar del món però permeten triar pollastre o pasta, i responsabilitzen el passatger de la seva decisió. La democràcia és semblant: encara que vols llagosta, acceptes que el pollastre et faci mal.
L'afany d'intervenir en la cosa pública ha portat a un dels sondejos més estranys de què es té notícia. Iker Casillas, mític porter del Reial Madrid, rebatejat com a sant Iker per les seves històriques parades salvadores, capità de l'equip i de la selecció que va guanyar el Mundial de Sud-àfrica, se sotmet a un referèndum a l'estadi Santiago Bernabéu. Una part de l'afició l'escridassa, una altra l'aplaudeix.
¿N'HI HA prou amb algunes pífies per esborrar una conducta de llegenda? El tema no només té a veure amb el convuls món de l'esport i la manera com José Mourinho va dividir l'afició merengue; pertany a la societat de l'espectacle i la desaforada necessitat d'opinar.
El Chicharito Hernández és víctima d'una altra mena d'asintonia amb el públic. Com que no va complir la promesa de ser heroi nacional, a Mèxic se li comença a desitjar un fracàs estrepitós. El seu fitxatge pel Reial Madrid no ha estat vist unànimement com un èxit, sinó com la prova que serà un suplent etern, capaç, en el millor dels casos, de marcar el setè i el vuitè gol del partit.
Això porta a un significatiu aspecte de l'opinió pública contemporània. ¿Quina classe de consens s'aconsegueix en les gratuïtes polèmiques de cada dia? Davant la impossibilitat de millorar la realitat, pocs aposten per una opció esperançada (Ikertornarà a parar un penal, el Chicharito marcarà el primer gol del partit). Tal com estan les coses, la condemna es fa servir més que el vot de confiança.
Cada cert temps renovem el nostre desig de ser decebuts. A les tribunes dels estadis o a les xarxes socials exercim un dret a la crítica que s'encomana de si mateix, simplifica els seus motius i adquireix el nivell del linxament. Si poguéssim modificar el que és real, seríem menys emfàtics davant assumptes que al cap i a la fi no ens importen tant.
Certes figures mediàtiques han entès aquesta dinàmica a la perfecció, capitalitzant l'estupor i fins i tot el repudi. Miley Cirus treu la llengua com una estrangulada o es passa la bandera mexicana pel cul sense el menor desig de convèncer ningú. Jubilada de l'innocent personatge de Hannah Montana, està més enllà de la provocació. Sap que els comentaris negatius es propaguen per contagi i es regeix per l'adagi següent: «Que parlin de mi, encara que sigui bé». La seva estratègia és tan exitosa que fins i tot aquesta frase la confirma.
El 16 de setembre passat, el Toro de la Vega va ser torturat fins a la mort a Tordesillas. La víctima del salvatgisme portava aquest any l'irònic nom d'Elegido. En el circ mediàtic els personatges són assetjats com el Toro de la Vega. Uns són víctimes casuals, altres són voluntaris de l'ultratge. Casillas suporta en silenci el seu calvari mentre que Cirus troba creatives maneres d'empitjorar.
La democràcia és el que passa mentre votem per altres coses. A falta de consultes verdaderes, fem servir la consciència crítica per decebre'ns a gust.
Escriptor.
dijous, 2 d’octubre del 2014
Subscriure's a:
Missatges (Atom)