Rescatar els salaris

JOSEP MARIA ALVÁREZ

Secretari general d'UGT de Catalunya

Anem cap a un model en què la gent treballi per ser pobre, sense més aspiració que la supervivència

Cada vegada són més les veus que des del món econòmic vinculen la sortida de la crisi amb el comportament a l'alça dels salaris. Cada vegada són més els que reconeixen que no hi haurà recuperació sense la concurrència d'uns salaris més alts i més estables. En l'estímul del consum es troba una de les claus de volta que ha de fer reactivar la demanda interna, així com l'accés a un crèdit encara massa atemorit. Però res d'això passarà si els salaris continuen assumint el cost íntegre de la crisi.

Només unes dades que poden il·lustrar el que dic: la pèrdua acumulada de poder adquisitiu des de l'any 2009 és del 10%; el nombre d'assalariats que perceben el Salari Mínim Interprofessional (SMI) ha passat del 8% al 12% des de l'any 2008; el salari temporal mitjà ha caigut en 1.000 euros en sis anys; els efectes de la reforma laboral impulsada pel Partit Popular ha representat un descens dels salaris en un 12% de mitjana des del 2012, i els empleats públics han vist com el seu salari es retallava en un 25% entre rebaixes i congelacions.

Aquestes xifres són suficientment alarmants perquè sigui impossible mirar cap a una altra banda. I menys encara ara, quan Europa fa l'impossible per evitar una nova recessió que pot frustrar la tan desitjada recuperació de la nostra economia. S'ha demostrat, com a mínim en el cas espanyol, que exclusivament amb l'increment de les exportacions, amb l'austeritat aplicada amb crueltat als pressupostos públics i amb injustes pujades impositives no n'hi ha prou per col·locar la nostra economia en ritme ascendent.Ni de bon tros.

Per una altra part, les receptes imposades per la troica formada pel Banc Central Europeu, el Fons Monetari Internacional i la Comissió Europea, sota la batuta d'Alemanya que dirigeix la cancelleraAngela Merkel, han fracassat. La reducció dràstica de la despesa dels estats, l'abaratiment dels costos laborals i la baixada de les pensions no han servit per reduir el deute ni per reactivar l'economia. Per contra, les economies del sud d'Europa es troben contracturades a causa de l'estancament permanent del consum intern i la falta de crèdit. Una situació que es pot veure agreujada si les exportacions observen un camí de descens propiciat per l'aturada de les economies centreeuropees, especialment l'alemanya. Aquestes receptes fracassades, no obstant, han servit perquè la patronal espanyola, esperonada pel govern de Mariano Rajoy, posés sobre la taula la necessitat d'una reforma estructural que capgirés els equilibris en el mercat de treball.

Amb una rapidesa brutal, les noves regles del joc s'han instal·lat fins al punt de produir una històrica regressió en les relacions laborals. Fins que han convertit la precarietat en la característica principal del nostre model laboral. I el que encara és pitjor, sense que hagi servit per crear més treball digne. Res més lluny d'això, l'atur segueix sent una profunda plaga en la nostra economia, la temporalitat i la parcialitat s'han apoderat de l'escassa contractació nova i s'està produint una preocupant transformació de contractes estables i fins ara dignament remunerats en altres de poca qualitat, gairebé de supervivència.

Darrere d'aquesta realitat s'amaga molt més que una situació de crisi econòmica amb duríssims efectes sobre els treballadors. Fins i tot molt més que una gestió equivocada de la mateixa crisi. Estem davant la verdadera intenció per part dels poders econòmics i financers, en perfecta sintonia amb la dreta política i social d'aquest país per avançar -no sé si dir-ne retrocedir- cap a un model de relacions laborals basat en el desequilibri entre les parts, presidit per la subhasta de les condicions salarials i desreguladores fins al vòmit.

Un model en el qual la gent treballi per ser pobre, sense altra aspiració que la pura supervivència sense cap possibilitat de progressar gràcies al seu esforç. Un model social que ens allunya dels nostres països de referència mentre ens acosta al dels països empobrits. Desgraciadament, els efectes de la reforma laboral no pararien immediatament, encara que s'aconseguís derogar. Això és el que fa absolutament prioritari incrementar el Salari Mínim Interprofessional en la mesura que és el sou que reben cada vegada més treballadors. És necessari que el Govern central acordi un increment de l'SMI fins al 60% del salari mitjà, tal com recull la Carta Social Europea. La clau, doncs, de la sortida de la crisi es troba en el rescat dels salaris. Incrementant el salari mitjà i apujant el Salari Mínim Interprofessional a 1.000 euros.

El Sis d'Octubre i la tercera via

JOAN ESCULIES

Potser avui, com el 1934, després de tant teatre arribar a un acord pot no servir de gaire

Massa sovint l'ús de les ratlles de la contracoberta d'un llibre per reforçar determinats arguments en comptes de llegir-ne el contingut condueix a conclusions inexactes. Això, o potser una lectura apressada del text, és el que ha succeït amb el dietari Abans del Sis d'Octubre publicat l'any 2008 per Quaderns Crema/ Acantilado. L'obra recull la visió, entre maig i setembre de 1934, de l'advocatAmadeu Hurtado del procés de la seva defensa com a comissari de la Generalitat davant del Tribunal de Garanties Constitucionals de la llei de contractes de conreu aprovada pel Parlament català i que el govern espanyol havia recorregut trobant-la inconstitucional. La contra del llibre, que ja s'entén que ha de ser un ham pel comprador, assenyala que la Generalitat «es va desentendre de qualsevol fórmula transaccional que hauria permès resoldre favorablement el plet, i es va deixar arrossegar per la creixent confrontació entre dretes i esquerres».

A partir d'aquesta idea el dietari, encapçalat per un pròleg titulat Un catalanista partidari del pacte d'Amadeu Cuito i Víctor Hurtado,ha esdevingut referència obligada pels columnistes partidaris de l'anomenada tercera via. Una vegada i una altra se cita l'obra per argumentar que qualsevol decisió unilateral i prescindir de l'ordre constitucional vigent pot tenir conseqüències nefastes per a l'autonomia catalana. L'advertència, amb Amadeu Hurtado com a padrí, es dirigeix com una gota malaia des de fa com a mínim un parell d'anys al president de la Generalitat, Artur Mas, i a les formacions catalanistes favorables a la secessió. I se'ls recorda que sempre existeix un terreny possible per a la negociació i l'acord, a partir de la voluntat de les parts. El llistat d'autors que l'han usat en aquest sentit és infinit.

El cas és però, que tal com el mateix Hurtado anota a l'entrada del 13 de setembre, dos dies abans de cloure el dietari, els separatistes enquadrats en el mateix partit de Companys, els pertanyents a les Joventuts d'Esquerra Republicana d'Estat Català (JEREC), el van acusar d'haver «enganyat el poble en aquest afer de la llei de conreus, fingint gestos heroics per acabar posant-se a les ordres del Govern Central fins a anul·lar una llei catalana que s'havia obligat a defensar». I és que com va escriure l'advocat vilanoví, després de gesticular per no veure's superat per les crítiques dels mateixos rabassaires -a qui havia d'afavorir la norma- i per enfortir el seu perfil reformador enfront dels sectors obreristes, el president de la Generalitat sí que va pactar amb el Govern espanyol. Companys va acceptar introduir a la seva llei de contractes les demandes del Govern de Ricardo Samper. I fins i tot sembla que l'acord final va comptar amb el vistiplau de la Lliga, que era qui en primer terme va empènyer Samper a dur-la al Tribunal de Garanties Constitucionals.

A més a més d'altres dinàmiques a Catalunya i al conjunt d'Espanya fou precisament la voluntat de la Lliga de tornar a la cambra catalana l'1 d'octubre de 1934, després de nou mesos d'absència, el que va precipitar l'entrada de la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes al Govern espanyol. Sabien molt bé els de José María Gil-Robles que això propiciaria la insurrecció obrerista, destinada d'antuvi al fracàs, arreu d'Espanya. La CEDA no estava gens interessada que el plet de la llei

-absurd, com molt bé recull Hurtado- es resolgués: només en volia l'anul·lació. I, per tant, a partir del dia 4 d'octubre la seva entrada al Govern espanyol amb tres ministres suposava que l'executiu català havia de posar el comptador a zero i tornar a negociar la llei de contractes perquè les gestions d'Hurtado eren ara paper mullat.

Alguns, com Josep Tarradellas i nombrosos quadres de la mateixa Esquerra Republicana de Catalunya, haurien preferit carregar-se de paciència i tornar a negociar. Companys, amb una situació personal complicada i nombrosos fronts polítics oberts, no va saber trobar cap altra solució que recolzar els insurrectes i jugar-se l'autonomia amb la proclamació de l'Estat Català dins la República Federal Espanyola. Es va equivocar, sí, però bo i rebent crítiques havia pactat la llei de contractes com recomanava Hurtado. Potser l'avís més pertinent del dietari per a la situació actual no rau en la justificació de la recerca del pacte que en fan els columnistes de la tercera via, sinó el que assenyala que després d'una dosi massa elevada i sostinguda en el temps de teatralització de la política per part dels executius català i espanyol arribar a un acord avui, com a l'any 1934, pot no servir de gaire res. 

Historiador i escriptor.

MOLTA FEINA PER A FER

Lloc per on circulava el cotxe que va causar l'atropellament.

Ja ho diuen ja que qui matina fa farina (en castellà a quien madurga Dios de ayuda)

Si abans d’ahir pel matí no m’hagués llevat més aviat del que és habitual em ni la majoria de dies del darrer mes (havia d’anar a Barcelona), no hauria pogut fer les fotos de l’atropellament que va passar davant de casa. Cal dir que dos diaris digitals (Vinaròs News i l’Aguaita) me la van demanar per a publicar-la.

Voldria fer-vos una mica de memòria. El mes de novembre de l’any passat va prendre possessió del càrrec el nou cap de la policia local d’Amposta el sotsinspector Xavier Saragossa.

Al cap de pocs dies li vaig adreçar una carta oberta (publicada pel Diari de Tarragona) on li desitjava sort i li recordava que a Amposta hi havia molta feina per a fer.

El pas de vianants de tractaven de creuar al matrimoni atropellat. 

El cert és que han passat quasi 10 mesos i no he apreciat cap canvi. Ni menut ni gran. Per tant, es podria dir que el cap de la policia local encara no s’ha posat en marxa ja que el poble segueix conservant les mateixes males pràctiques de quan estava l’anterior cap Jesús Ruano, avui inspector del Mossos d’Esquadra.

Després de penjar la foto de l’accident d’ahir a la meva cronologia del Facebook, Joan Castellano, regidor del PSC a l’Ajuntament d’Amposta va opinar que potser ja seria hora de començar a pensar en posar semàfors.

Els ampostins que ja teniu una edat, recordareu que fa anys hi havia una cruïlla regulada per semàfors: la de l’avinguda alcalde Palau amb el carrer Sant Josep, segurament perquè abans formava part de la N-340 fins que van fer el segon pont. Però va arribar un dia que els semàfors ja no van funcionar i, excusant-se de que no hi havia recanvis per a reparar-los, van acabar per treure’ls. Des de llavors, Amposta no té cap semàfor, tot i que la circulació ha crescut molt i les imprudències i l’incivisme han anat augmentat al mateix ritme.

Després d’un pla de circulació i d’una revisió (sembla ser que prou en profunditat), l’anterior cap de la policia local era partidari de les rotondes en lloc dels semàfors. Jo no estic en contra de les rotondes, però estareu d’acord amb mi que, possiblement, un sistema mixt regularia molt millor la, sovint, complicada circulació de la nostra ciutat.

Evidentment hi ha rotondes que no tenen pràcticament utilitat per les seves reduïdes dimensions i per l’escàs volum de transit que arriba dels carreteres adjacents a la considerada principal. Tinc al cap les rotondes del final de l’avinguda de la Ràpita. En canvi, hi ha cruïlles on seria imprescindible la regulació del trànsit en semàfors. En citaré només una, però segur que en podríem trobar moltes més: la de l’avinguda de la Ràpita, amb el carrer Miquel Granell per dalt i el carrer Madrid per baix. Segurament és la rotonda més transitada d’Amposta no només pels cotxes, sinó també pels vianants.

La cruïlla entre l’avinguda de Catalunya i el carrer Amèrica (per on circulava el cotxe que va atropellar al matrimoni d’avis) va ser modificada no fa tants d’anys. Abans tenien prioritat els que pujaven o baixaven per l’avinguda, en canvi ara la tenen els que venen pel carrer. Què direu si us dic que no és el primer accident que passa en aquest punt? Aquest estiu, un cotxe que circulava a més velocitat de la permesa i que, segons el conductor li va derrapar, va xocar contra un cotxe aparcat i sinó va ser sinistre total és perquè el pare del propietari té un taller mecànic i es va capficar en reparar-lo.

Marques fetes per la policia local després de l'accident.

Des del meu punt de vista és necessari que la policia local (per cert, segons les dades facilitades per l’ajuntament amb menys efectius que fa uns anys) s’ha de posar ràpidament les piles per a educar als conductors temeraris (què els hi ha!), per un costat, imprudents per l’altre i incívics per a finalitzar. S’han de fer campanyes per a fomentar una conducció responsable i tolerant amb els vianants.

Per cert, sabeu que em van explicar ahir? Què el matrimoni que van atropellar van estar dubtant si passar o no (ara surto, ara no) Em dóna el mateix. L’accident no hauria d’haver passat mai i, de ser cert, es contradiria amb la versió del conductor que va dir que no els va veure... No em quadra.
I avui m'han donat la darrera versió i sembla que l'origen ve de fonts del tot fiables: el conductor hauria estat manipulant el mòbil i per això no els va veure. És una versió molt més creïble. 

Altres mesures que es podrien prendre és revisar el sentit d’alguns carrers (segur que els veïns podrien opinar sobre el tema), i completar la senyalització, tant vertical (senyals de prohibit girar) i horitzontal (passos de zebra)   

També hauria de ser tasca de la policia local vigilar qualsevol acció punible respecte a la neteja dels espais públics. Per exemple la recollida dels excrements dels gossos o la disbauxa que hi ha entre aquelles que consumeixen alcohol pel carrer, ja no per aquest fet (personalment em dóna igual), sinó per no recollir les llaunes i les botelles una vegada acabada la festa.   

Carrer Cervantes: cruïlla sense passos zebra. 

Una cruïlla sense pas zebra a l'avinguda de Catalunya.

    

L'AMPOSTA DESCONEGUDA. L'ARXIU COMARCAL

L'Arxiu Comarcal del Montsià és un gran edifici que sembla fet de cubs. Està situat entre l'avinguda de la Generalitat i el carrer la Galera.
Va ser inaugurat l'any 2010 memòria no em falla) pel conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya Joan Manuel Tresserras.