PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI: El Camí de Sant Jaume de l'Ebre IV

A la caça del traïdor

Enric Hernández, director del Periódico.

Ho vam advertir des d'aquest mateix observatori fa uns dies, quan el bloc sobiranista encara posturejava per postergar la fallida de la seva unitat després de la suspensió de la consulta del 9-N: «Tots saben que no hi haurà consulta, però ningú ho reconeix en públic per no ser titllat de traïdor a la causa.» Després de reconèixer per fi que la consulta pactada no se celebrarà, Artur Mas s'ha engiponat un succedani de votació sense força democràtica però amb gran càrrega simbòlica: primer l'independentisme passarà llista i després, mitjançant una candidatura «de país», anirà a la conquista d'una rotunda majoria parlamentària en les plebiscitàries. I, com vam deixar escrit, al saltar pels aires la impostada cohesió s'han disparat les hostilitats contra els que van deixar la processó abans d'haver arribat a l'ermita.

El sector més inflamat de l'independentisme, potser no majoritari però sí molt sorollós, ha desfermat les hostilitats contra Unió (Duran, l'etern malvat) i contra Iniciativa, amb Joan Herrera com a nou antiheroi. I tot perquè els democristians no combreguen amb la «llista de país» i perquè els ecosocialistes censuren que la pseudoconsulta de Mas frivolitzi el dret a decidir. Per molts, Unió i ICV eren útils per fer bonic a la foto de la consulta, però superada aquesta borrosa pantalla es converteixen, al no abonar el Sí-Sí, en un fardell per avançar cap a la declaració d'independència.

A aquestes primeres excomunions se n'hi podrien sumar d'altres. Des d'ahir, quan aquest diari va desvelar que l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium preparen una candidatura independentista sense sigles partidàries, la munteria convergent va apuntar tots els canons cap a l'ERC d'Oriol Junqueras, peça de caça major sense la qual el pla de salvament seria infructuós.

El paper de Mas

La proverbial aversió de la militància republicana cap a CiU s'aguditza davant la hipòtesi d'haver de renunciar al cobejat triomf electoral per estalviar-li a Mas una probable derrota. L'embolcall de la «llista de país» aplana la senda, encara rocosa, per al sí de Junqueras. Potser la renúncia del president a ser candidat aclarirà el camí.

LES FOTOS DEL DIA. DINAR AL RESTAURANT CASA DE BANYS DE CATÍ

ÍDOLS CAIGUTS

Qui ens ho anava a dir! Quan finalment varem deixar enrere el franquisme i després de que una Constitució semblava que garantia el futur democràtic del nostre país, amb el pas dels anys, de tots aquells líders polítics, quan se’ns salven? El cert és que pocs, ja que abans o després han acabat enterbolint la seva imatge.

Com a socialista em dol el deteriorament ideològic de personatges que un dia van ser per a mi els referents: Felipe González, Alfonso Guerra, Narcis Serra...

A Felipe González el vaig tenir durant molts d’anys com el millor president de la història més recent d’Espanya. És possible que encara ho sigui, a pesar de capítols com el de l’OTAN, el Gal, Lasa i Zabala... Sempre creus que un president ha d’estar per damunt de moltes d’aquestes coses... Però quan veus que ara viu del xollo com a membre del consell d’administració d’una elèctrica d’aquelles que ens pugen els rebuts de la llum de forma consecutiva i imparable, la veritat és que t’agafen ganes d’enviar-lo a pastar fang.  

També quan llegeix les opinions que dóna sobre Pablo Iglesias (II) i Catalunya. Què ja no se’n recorda que feia quan era jove? L’època que es deia Isidoro, portava americanes de pana i aixecava el puny quan cantava la Internacional?

No fa tants d’anys, deia d’Alfonso Guerra que era d’aquelles persones amb qui m’agradaria passar tot un dia sencer només per escoltar-lo i intercanviar opinions. Però des de l’Època de l’Estatut em va començar a caure malament i darrerament encara més. Crec sincerament que tan ell com Felipe, han perdut molt amb el pas dels anys. El desgast intel·lectual que han patit fa que ara mateix diguin coses que de joves no haurien considerat políticament correctes.

Narcís Serra va ser un gran alcalde de Barcelona, un bon ministre de Defensa posteriorment i quan a la dimissió d’Alfonso Guerra, Felipe el va cridar per a que en fos el vicepresident, també ho va fer prou dignament. Els més joves igual no saben perquè Felipe el va nomenar ministre de Defensa. En aquell temps era molt difícil que un socialista pogués congeniar amb els militars. El 23-F encara era present i calia buscar un home que tingués una bona relació amb la cúpula militar. Descartat el general Sáenz de Santa María (va sonar mol per ocupar aquest lloc) a l’hora de forma govern, Felipe va pensar amb Serra perquè aquell mateix any s’havia fet a Barcelona la desfilada de les forces armades i com alcalde havia conegut i fet bona relació amb alguns dels militars de més alta graduació.

Quan Felipe el va cridar per a ocupar el càrrec de vicepresident, segurament molta gent no ho sap, però havia d’anar a Paüls a una trobada que es feia a Sant Roc amb militants i simpatitzants ebrencs. Evidentment no hi va poder assistir.

A Jordi Pujol mai l’he tingut com un ídol, ni tan sols li he tingut cap simpatia. En canvi era com un pare per a molts catalans. N’hi havia fins i tot que votaven CiU a les autonòmiques i un altra opció a les locals i estatals, només en raó si se’l havia de votar a ell o no. Després de la seva confessió (de debò ho va confessar tot, tot i tot?) el passat 25 de juliol, van ser molts els qui el van repudiar. Segurament tots els que no tenien ni idea dels seus tripijocs. D’altres, els que si que ho sabien, de cara la galeria també van aparentar sentir-se indignats, però de portes cap a dintre es lamentaven de que finalment se’ls hi havia vist el llautó.

El cert és que no acabaríem. Però hi ha casos molt peculiars, com per exemple Ramon Tamames o Magda Oranich que van evolucionar des de l’esquerra a la dreta i, segurament això va fer que mentre que per alguns caiguessin en desgràcia, per altres van ser acceptats com un nou membre de la seva família. Pocs han estat els que han fet el procés invers. L’únic conegut (o al menys l’únic que ara mateix recordo) és Jorge Verstrynge que de militar activament a l’extrema dreta, va passar a ser un militant de base del PSOE i, posteriorment encara ha virat més cap a l’esquerra.

Finalment, si haguéssim de parlar d’alguns dels líders locals, molts més propers, segur que acabaríem fent una llista immensa.

I és que la corrupció generada al nostre país i la manca d’escrúpols de molts dels qui ens han governat, ha fet que la societat els repudiï com si fossin uns infectats. És el que es mereixen.