IAN GIBSON
Escriptor.
A Espanya hi ha hagut un inquietant nivell de tolerància amb els que se salten les regles per forrar-se
Juan José Millás diu que ens estem quedant sense paraules per expressar la desmoralització de despertar-nos cada matí amb un nou cas de corrupció o desvergonyiment en les instàncies polítiques, bancàries i fins i tot sindicalistes. Té raó, les revelacions que es van produint dia rere dia, amb brutal implacabilitat, ens estan aclaparant. I, el que és pitjor, arruïnant l'esperança que havíem dipositat en els nostres representants per tirar el país endavant després de la llarga nit de la maleïda dictadura de 40 anys. El sistema fa pudor de putrefacció i la gent ja va dient que aquí tant és qui està en el poder, que tots són uns xoriços, uns caradures. Que els polítics, sense excepció, són una caterva de corruptes i lladres.
L'escàndol de les targetes opaques de Bankia ha estat una cosa així com el cop de maça definitiu que se'ns ha assestat: la demostració contundent que en les altures ningú és fiable, que la cúpula dirigent ens està portant al desastre material i moral. Les quantitats alegrement malgastades pels invigilats senyors dels diners -a qui ningú els ha demanat mai comptes fins ara, quan han estat enxampats amb les mans a la massa- són tan exorbitants, tan astronòmiques, tan indecents, que gairebé anem perdent les ganes de seguir lluitant. ¿Com és possible que això hagi pogut passar en una societat que s'enorgullia d'haver construït una transició modèlica des de la dictadura fins a la «plena democràcia», que es congratulava d'estar en el club europeu i al món?
El que és realment terrible és haver de reconèixer que no es tracta d'una cosa nova, sinó tot al contrari. Causes llunyanes han portat aquestes conseqüències. Recordo amb tristesa haver assenyalat, en un article publicat en temps de l'hegemonia de Felipe González(titulat ¡No és això! ¡No és això!), que ja començaven a aflorar greus símptomes de corrupció en les files pretesament socialistes, tan pagades de la seva contundent majoria absoluta i tan confiades en la seva permanència a la butaca.
Em vaig referir llavors a la tradició picaresca espanyola, que es remunta almenys fins al segle XVII i que, per desgràcia, els ciutadans en general, no només els seus líders de torn, porten introduïda i molt ficada en els gens (condició reforçada, i molt, pel franquisme, de naturalesa corrupta). I això, segons raona Américo Castro, perquè a Espanya a penes hi ha hagut mai seguretat de res, de manera que qui sigui que obté una mica de poder tendeix a utilitzar-lo, sabent que durarà poc, en profit seu i dels seus. Hi ha hagut, crec que és indubtable, un inquietant nivell de tolerància envers aquells que aconsegueixen saltar-se a la valenta les regles, forrar-se de diners i sortir il·lesos de l'aventura. Fins i tot, fins que no han caigut, han suscitat admiració els Mario Conde, Ruiz-Mateos i congèneres.
M'ha confirmat en aquestes apreciacions la relectura de dos descomunals textos de Quevedo, El Buscón i, sobretot, Visita de los chistes, potser el més devastador de Los sueños. En la tal visita onírica la paraula desengany és clau, així com la convicció que la mania d'acumular diners constitueix el pecat mortal per excel·lència. Apareix davant el somiador, en forma de bella dona, la Mort. Anuncia que li mostrarà l'Infern. Ell contesta que ja el coneix. Ella vol saber on. És clar, «en la cobdícia dels jutges, en l'odi dels poderosos, en les males intencions, en la vanitat dels prínceps...» I, sobretot, «en la hipocresia dels mohatreros [àrab: defraudadors] de les virtuts, que fan mèrit del dejuni i de l'oir missa».
He SENTIT amb freqüència opinar que té no poc a veure amb la corrupció que pateix Espanya el catolicisme i, específicament, la institució de la confessió. Els protestants no disposen d'aquesta diabòlica vàlvula d'escapament per a pecadors reincidents. Cal enfrontar-se a soles amb Déu, i no sempre es té la certesa del perdó. No vindria malament per aquests verals una mica d'ètica puritana. No sé si Javier Rodríguez, encara conseller de Sanitat de Madrid, és catòlic practicant. Ignoro si es penedeix de debò d'haver qualificat de possible mentidera Teresa Romero. El que sí que sé és que una persona capaç de dir el que va dir ell i després que no li importa dimitir, si fa falta, ja que, «afortunadament», com a metge, té «la vida resolta», no conservaria dos minuts el seu càrrec a Anglaterra o a Alemanya.
Encara sort que ha sorgit Podem. Amb l'ímpetu que porten aquests nois, els pactes electorals amb les altres forces progressistes semblen inevitables i, amb això, la derrota contundent del partit que actualment governa amb majoria absoluta. Que ningú em prengui, per favor, aquesta il·lusió.
Escriptor.
