dimarts, 11 de novembre del 2014

L'assignatura plurinacional

JOAN TAPIA
Periodista

La convivència de més d'una nacionalitat en un Estat no és fàcil. Fa poc un politicòleg escocès li deia a Lluís Amiguet que els anglesos no van negar mai el caràcter nacional d'Escòcia. Per això li van donar poca autonomia (menys que a Catalunya) ja que si s'uneixen nació i autonomia l'Estat ho passa malament. Espanya i Catalunya, però, van començar bé amb la Constitució del 1978. Després les coses es van esguerrar. ¿Quan? Sembla increïble però la LOAPA se la va carregar el 1983 el Tribunal Constitucional. Però alguna dreta -la Constitució la va fer la UCD i Fraga (no tota AP) se la va empassar amb reserves- es passa de nacionalisme. Es va notar en la segona legislatura Aznar (quan no va necessitar Pujol). Després el nou Estatut va néixer amb llast perquè CiU i el PSC el van instrumentar en el seu combat intern. Mas Zapatero, a qui per diferents motius enervava el tripartit, no van ajudar al consens amb ERC.
Així, l'Estatut va ser aprovat sense glòria en el referèndum del 2006, I el PP es va regirar. Va creure que podia matar l'Estatut i Zapatero. Dos pel preu d'un. Zapatero no va estar a l'altura i vam tenir, amb espectacle continu i quatre anys després, la sentència.
Deu eleccions
El conflicte es va agreujar quan el PP va tornar al poder. En l'oposició la responsabilitat no és imprescindible. Quan es governa, sí. França no és Espanya, però el 1958 De Gaulle va tornar al poder perquè Algèria seguís sent francesa. Avui és una figura històrica perquè quatre anys després -i contra el terrorisme ultra de «L'Algérie française»- va negociar amb la insurrecció algeriana i li va donar la independència.
Aquí no es tractava (almenys el 2010 i el 2011) de la independència per diversos motius. Perquè, després de votar al Parlament 10 vegades des del 1980, no ha guanyat mai un partit separatista. També perquè a l'Europa actual la subdivisió d'Estats és difícil. Per últim, perquè en la meva modesta opinió seria un mal negoci per a Catalunya i pitjor encara per a Espanya. Tot seria diferent si Catalunya hagués estat un altre Portugal el 1640. O el 1714. No va ser així.
Però el no a la independència (quan la demanda s'ha multiplicat des de la sentència del 2010) no podia ser sense pal·liatius. La Constitució del 78 obre la porta a un federalisme sui generis i asimètric. Euskadi i Navarra existeixen i són Espanya. I si no es volia anar fins allà s'havia de ser més flexible en el finançament (és cert que Espanya pateix una crisi fiscal majúscula) i no insultar cada any en els pressupostos amb una inversió pública ridícula a Catalunya. El 2015 serà en proporció la meitat del que Catalunya aporta al PIB.
Rajoy, aclaparat per una crisi que ha pogut convertir Espanya (i Catalunya) en zona de protectorat assistit (una Grècia bis), li ha faltat empatia amb una nació que representa el 16% de la població i el 18,5% del PIB. Estúpid. Però a Catalunya tampoc s'ha estat a l'altura. Molta gent somia amb il·lusió amb la independència però la població està partida (49,1% contra 48,5%, segons el CEO) i a curt termini el bloqueig no ens beneficia. Ni ajuda Espanya a sortir de la crisi. I si a Espanya (46% de les nostres exportacions) li va malament…
Mas es va trobar en una situació difícil perquè la culpa del que passava no era de Maragall Montilla. Ni de Carod-Rovira Joan Saura. Però la fugida cap endavant no és bona solució. Temps al temps.

dilluns, 10 de novembre del 2014

175 ANYS DE LA PRIMERA FOTOGRAFIA A ESPANYA

Avui es commemoren els 175 anys de la primera fotografia a Espanya. El lloc escollit per a fer-la va ser al Pla de Palau de Barcelona, tal com ho recull avui el Periódico de Catalunya.

De fet, fa uns dies, jo mateix vaig poder veure la placa que ho recorda a la citada plaça, tot just a la cantonada amb la facultat de Nàutica, col·locada l'any 1975. 




QUÈ PASSA A AMPOSTA?

Segurament, si fessin una enquesta d’opinió, un segment de la població, aquell que té més de 70 anys, ens diria que no passa res: Què ha de passar?
Però quan acabi la legislatura el proper mes de maig, el grup de CiU, portarà 28 anys al front del govern municipal, 24 dels quals amb majoria absoluta. Durant tot aquest temps, els de CiU han fet molts d’amics, alguns d’ells han arribat a canviar el seu tradicional vot a l’esquerra per votar als dos alcaldes que hi ha hagut durant aquest temps: Joan Maria Roig i Manel Ferré. Però també han fet molts enemics, sobre tot en els segments de població més joves que, a la vegada, són els que més es fan notar a l’hora d’expressar la seva opinió en contra de la casta dominant a la nostra ciutat.
Sense que hi hagi cap prova evident, molts ciutadans de l’Amposta pensen que durant tots aquests anys, per força, hi ha hagut corrupció a la nostra ciutat. Potser només ha estat qüestió de sort que encara no hagi sortit cap cas que esquitxi directament els nostres principals governants. Ves a saber...  
Però a la ciutat, tret, segurament, d’aquells votants fidels que, malgrat situacions tenses com la lluita en contra del Pla Hidrològic Nacional (recolzat per CiU) han continuat votant-los, l’altra part, sempre els ha qüestionat i els continua qüestionant. Segurament per això, només fa unes setmanes, el regidor d’Esports Francesc Paz va adreçar a diversos mitjans locals i comarcals, una carta amb el títol de: Els polítics d’Amposta som gent honrada. La carta no aportava res de nou, però el fet de que qualifiqués d’alcohòlics, dropos i frustrats (sense donar noms) a aquells que els critiquen, va donar peu a dures rèpliques a les xarxes socials (llegir carta i comentaris a l’Aguaita.
) Només uns dies més tard, van aparèixer pel poble algunes pintades (en tinc constància de dues) La primera, feta a la vora d’un concorregut bar, relacionava l’actual alcalde Manel Ferré amb el propietari d’una constructora local. Casualment, aquest empresari té llogats diversos locals a l’ajuntament d’Amposta, com per exemple el que s’ubica la policia local i el que serveix de centre de rehabilitació, tot i que a l’Hospital Comarcal hi ha plantes inacabades on es podria, perfectament, donar aquest mateix servei. Però encara hi ha una cosa més estranya. El local on es fa la rehabilitació té un altell que mai ha estat utilitzat, pel qual, l’ajuntament també paga religiosament al seu propietari. Tot i que l’oposició va demanar a l’equip de govern que negociés a la baixa el preu del lloguer, el propietari s’hi va negar. Sembla com si a les dues parts (ajuntament, llogater) ja els hi vagi bé que tot continuï igual.


A l’altra pintada només canvien els actors. Aquest cop apareixien els noms de Joan Roig i Jordi Pujol i al mig un cor, com a la primera. Com he dit només començar, encara que mai s’ha demostrat res, quan va esclatar el cas Palau de la Música, un diari va rescatar de la seva hemeroteca una foto on es veia a l’alcalde Joan Maria Roig reunit amb Fèlix Millet (el principal encausat) reunits al despatx del primer. Aquella foto va posar molt nerviós a qui va ser el primer edil de la nostra ciutat. Ja sabeu que segons el jutge, Millet hauria desviat fons per a finançar il·legalment CDC i per aquest motiu, el partit que va fundar Pujol té la seu central de Barcelona embargada. Per aquells temps Jordi Pujol era tant el president de la Generalitat com de CDC.
Però encara hi ha més temes. Els membres locals de les CUP fa tems que van iniciar una campanya per esbrinar els emoluments (ja siguin en forma de sous, per assistències o d’altres conceptes) que cobra l’alcalde Manel Ferré. N’hi ha alguns que són públics i notoris com els 380 € per presidir la Junta de Govern municipal o els 475 per presidir el Ple o els 580 per presidir el consell d’administració de SAGESSA, la societat que gestiona l’Hospital Comarcal. Però Ferré ocupa d’altres càrrecs sense que sé sàpiguen les retribucions: president CSC, conseller delegat LRC, SA, membre de la junta de govern CRM de Reus, president SCS SA, president GDS, president PROSS, membre de la junta de govern CSS Vilafranca del Penedès, president CSC-CIG, membre junta de govern CSS Igualada, membre junta de govern CSS Viladecans, patró Fundació S21 i president Vitae. La majoria d’aquestes empreses formen part de la xarxa sanitària catalana.
El passat mes d’octubre, les CUP d’Amposta van fer un acte de protesta a les portes de l’Hospital Comarcal per a denunciar el pagament de 240.000 € de SAGESSA a Ambulàncies Baix Ebre, el propietari del qual està imputat en el cas de corrupció d’Innova de Reus, grup al que pertany el propi hospital d’Amposta.

És evident que alguna cosa fa pudor. El passat 30 d’octubre es va poder sentir una forta pudor per tot el poble i hi va haver qui va pensar que venia de l’ajuntament... No sigueu tan malpensats!! 

RESTAURANT LA PERDI DE SANT MATEU

Normalmente, los restaurantes y bares suelen llevar el nombre o apellido de los propietarios o alguno que les identifica con el lugar. Pero muy pocos tienen que ver con una anécdota, como es el caso del Restaurante la Perdi de Sant Mateu.
El nombre de dicho restaurante deriva del apelativo de perdición. En sus inicios fue una taberna situada muy cerca de la fuente de la Virgen de Montesa (fuente reproducida en el Pueblo Español de Montjuic, pero con tejado y una columna más) A ella acudían las mozas en busca de agua, mientras que los mozos del pueblo se acercaban a la taberna para verlas pasar. Al llegar a casa las madres les decía: Esta taberna va ser vuestra perdición. Curiosa, ¿verdad?
La antigua taberna, con el paso del tiempo, se trasladó a la calle Historiador Beti, situada casi en frente de la Casa Consistorial y muy cerca de la plaza Mayor.
El local conserva el aire antiguo de cuando fue construido, aunque fue reformado no hace muchos años.
La cocina es la tradicional de la zona, con abundantes platos de carne y pocos de pescado. Hay dos menús a 12,5 y 21 euros, a parte de la carta, naturalmente.  

Comida: bien, 3. Comimos la olleta local y manitas de cerdo. A la olleta le sobraba patata y cardos y le faltaba carne. En un restaurante de la plaza la he comido mejor. Los postres caseros son deliciosos, sobre todo uno de merengue y galletas.
También he comido mejores manitas; me acuerdo por ejemplo unas que comí en Rupit que estaban deliciosas.


Bebida: no se valora. Al hacer el menú nos sacaron un vino de la comunidad de denominación de origen Utiel-Requena. Nada que reprochar que hagan país.

Servicio: excelente, 5. Es lo que se desea encontrar cuando acudes a un restaurante: amabilidad, proximidad, en pocas palabras: ambiente familiar y muy agradable.

Instalaciones: muy bien, 4. Ya he comentado que conserva el aire de un local antiguo.
Los lavabos son un poco justos y se había acabado el papel para secarse las manos.
Decoración: muy bien, 4. Se pueden ver algunas distinciones, aunque imagino que ya tendrán algunos años. Está acorde con el local.


Entorno: excelente, 5. Con decir que Sant Mateu es patrimonio nacional, creo que está todo dicho: los palacios de Villores i Borull (sede del ayuntamiento), las murallas, la iglesia, el santuario, las fuentes, etc.