JOAN TAPIA
Periodista
La convivència de més d'una nacionalitat en un Estat no és fàcil. Fa poc un politicòleg escocès li deia a Lluís Amiguet que els anglesos no van negar mai el caràcter nacional d'Escòcia. Per això li van donar poca autonomia (menys que a Catalunya) ja que si s'uneixen nació i autonomia l'Estat ho passa malament. Espanya i Catalunya, però, van començar bé amb la Constitució del 1978. Després les coses es van esguerrar. ¿Quan? Sembla increïble però la LOAPA se la va carregar el 1983 el Tribunal Constitucional. Però alguna dreta -la Constitució la va fer la UCD i Fraga (no tota AP) se la va empassar amb reserves- es passa de nacionalisme. Es va notar en la segona legislatura Aznar (quan no va necessitar Pujol). Després el nou Estatut va néixer amb llast perquè CiU i el PSC el van instrumentar en el seu combat intern. Mas i Zapatero, a qui per diferents motius enervava el tripartit, no van ajudar al consens amb ERC.
Així, l'Estatut va ser aprovat sense glòria en el referèndum del 2006, I el PP es va regirar. Va creure que podia matar l'Estatut i Zapatero. Dos pel preu d'un. Zapatero no va estar a l'altura i vam tenir, amb espectacle continu i quatre anys després, la sentència.
Deu eleccions
El conflicte es va agreujar quan el PP va tornar al poder. En l'oposició la responsabilitat no és imprescindible. Quan es governa, sí. França no és Espanya, però el 1958 De Gaulle va tornar al poder perquè Algèria seguís sent francesa. Avui és una figura històrica perquè quatre anys després -i contra el terrorisme ultra de «L'Algérie française»- va negociar amb la insurrecció algeriana i li va donar la independència.
Aquí no es tractava (almenys el 2010 i el 2011) de la independència per diversos motius. Perquè, després de votar al Parlament 10 vegades des del 1980, no ha guanyat mai un partit separatista. També perquè a l'Europa actual la subdivisió d'Estats és difícil. Per últim, perquè en la meva modesta opinió seria un mal negoci per a Catalunya i pitjor encara per a Espanya. Tot seria diferent si Catalunya hagués estat un altre Portugal el 1640. O el 1714. No va ser així.
Però el no a la independència (quan la demanda s'ha multiplicat des de la sentència del 2010) no podia ser sense pal·liatius. La Constitució del 78 obre la porta a un federalisme sui generis i asimètric. Euskadi i Navarra existeixen i són Espanya. I si no es volia anar fins allà s'havia de ser més flexible en el finançament (és cert que Espanya pateix una crisi fiscal majúscula) i no insultar cada any en els pressupostos amb una inversió pública ridícula a Catalunya. El 2015 serà en proporció la meitat del que Catalunya aporta al PIB.
A Rajoy, aclaparat per una crisi que ha pogut convertir Espanya (i Catalunya) en zona de protectorat assistit (una Grècia bis), li ha faltat empatia amb una nació que representa el 16% de la població i el 18,5% del PIB. Estúpid. Però a Catalunya tampoc s'ha estat a l'altura. Molta gent somia amb il·lusió amb la independència però la població està partida (49,1% contra 48,5%, segons el CEO) i a curt termini el bloqueig no ens beneficia. Ni ajuda Espanya a sortir de la crisi. I si a Espanya (46% de les nostres exportacions) li va malament…
Mas es va trobar en una situació difícil perquè la culpa del que passava no era de Maragall o Montilla. Ni de Carod-Rovira o Joan Saura. Però la fugida cap endavant no és bona solució. Temps al temps.