JOAN SOLÉ
Periodista, autor del llibre 'Entrevistes amb el Quart Poder'.
Fundador de www.revistamirall.com
Encara està per veure fins a quin punt les enquestes del CIS es fan realitat i si es pot parlar de Podem com aquesta força que es postula per governar. De prometre a complir hi ha molt a dir, però és fàcil percebre com el partit dirigit per Pablo Iglesias va quallant en l'esfera politicosocial. Ho va demostrar en les europees, i ara ha de fer front a tres moments electorals on les seves decisions poden tenir molt pes per consolidar-se com la primera opció de vot de molts ciutadans: les autonòmiques i municipals del mes de maig, les possibles eleccions anticipades a Catalunya i les generals del 2015.
A Catalunya aquest fenomen es percep d'una altra manera. No és que el seu discurs trencador no sigui igual d'atractiu que en altres territoris d'Espanya, vegin com moviments com el de Procés Constituent, Guanyem i la llarga i treballada trajectòria de la CUPté el seu espai social ben teixit. Es deu a una sensació que es resumeix amb la metàfora “donar gat per llebre”. Com més s'interessa l'esquerra progressista espanyola en la singularitat catalana, més opcions hi ha que aquesta surti escaldada. L'últim gran moment, l'Estatut que Zapatero va prometre aprovar, va escombrar la credibilitat del Tribunal Constitucional de molts catalans i va provocar, per sorpresa de molts altres, la campanya anticatalana del Partit Popular amb els quatre milions de signatures. Va ser en aquell moment, l'any 2004, quan es va palpar que la política anticatalanista, formulada amb la pregunta “vol signar contra els catalans?” tenia el seu espai i rèdit. Ja ho va dir Rajoy, "és la iniciativa política amb més suport de la història de la democràcia des de 1978". Ell, qui va impulsar aquesta campanya contra una part de la gent del seu país, és qui ara es pregunta per què volen marxar els catalans. Paradoxal.
Podem a Catalunya
Accepten, o no, que els catalans puguin decidir el seu futur en un referèndum? Si escoltem a les cares visibles del partit, ara mateix la resposta seria: “Sí! Sí, però...”. I és en la conjunció adversativa quan el català, escaldat per les promeses de l'esquerra progressista espanyola comença a dubtar. La por al gat per llebre existeix, vulguin o no les persones que lideren el partit. Expressions com “Catalunya no té competències per fer una declaració unilateral d'independència” o “primer cal reobrir el cadenat del 78” recorden massa a segons quins dirigents que ells consideren de la casta.
L'aroma que deixa anar Podem fa pensar i imaginar amb una esquerra trencadora, com ho va ser el PSOE del 82. Tot i això, a Catalunya la lliçó sembla apresa i només s'interpretarà com a diferent aquell que realment té opcions de governar i “radicalitzar” la democràcia amb un referèndum com el que ha estat possible a Escòcia. Sense cap “però”. El contrari, ja es coneix.
