-Tot això que veus, serà teu.
Encara que Vilorio i el seu futur sogre gaudien d’una excel·lent panoràmica davant d’ells, de fet, el que li estava ensenyant el futur sogre a Vilorio era el bastó que portava a la ma i amb el que simulava mostrar-li tot allò fins on allargava la vista.
L’acudit que va publicar Vergara fa uns dies a eldiario.es, em va fer recordar aquesta anècdota que m’havien explicat ja fa anys companys d’estudis de la Sénia.
Explicaven de Vilorio que era de bona família: el pare capità de la Guardia Civil i un dels germans, tinent del mateix cos. Ell n’era l’ovella negra.
Es diu que va arribar a la Sénia com a treballador d’un circ i allí va conèixer a la que seria la seva futura esposa i amb la qui va tenir un bon grapat de fills.
Després de l’escena del camp i del bastó, Vilorio no va dubtar en casar-se ràpidament amb qui ell, devia de considerar la jove més rica del poble. La realitat era ben diferent.
Sobre Vilorio s’explicaven diferents anècdotes. Una d’elles feia referència al seu DNI. Els d’ara ja no ho porten, però els qui teniu més edat, segur que recordareu que, a l’envers hi havia un apartat destinat a posar-hi la professió. En el seu cas posava: delincuente peligroso. Sembla ser que li va fer posar el seu pare després de veure que son fill anava per mal camí...
En aquella època (estic parlant dels anys 60) que per les carreteres costava veure un cotxe, peròVilorio en tenia un. De fet era un Biscuter, un cotxe de dues places i amb una estructura molt feble. Crec recordar que els hi havia de fusta.
A Vilorio sé li acabava la gasolina sovint. Si tenia sort i passava un cotxe, el feia aturar i li demanava una mica per a poder continuar el trajecte. El problema era com treure-la del dipòsit. Però Vilorio tenia la solució. Al seu Biscuter portava una llauna d’oli buida, una mànega de goma i un embut. Després d’obrir el tap del dipòsit, l’introduïa la manega i xuclava de l’altre extrem. Quan notava que la gasolina pujava, la posava a la boca de la llauna per a què caigués dintre. Quan considerava que ja en tenia prou, col·locava l’embut a la boca del seu dipòsit i li buidava la llauna.
En aquell temps, a part de que la gasolina anava molt més barata respecte als jornals que es cobraven, els que tenien cotxe també solien tenir un nivell econòmic més alt que la majoria dels seus conciutadans.
La darrera anècdota que recordo sobre Vilorio és que venia taronges als mercats ambulants molts més barates que els propis pagesos productors de cítrics. Cóm s’ho feia? Les robava per la nit.
Sembla que un dia el van enxampar a Alcanar i el van deixar penjat pels peus a un taronger.
No s’explicava com se’n va sortir...
