JOAN TAPIA
Periodista
La sessió d'ahir al Parlament va confirmar el cul-de-sac en què es troba la política catalana. Un mes després del 9-N la majoria parlamentària que sosté el Govern des del 2012 està escindida en un doble xantatge.
Artur Mas (i CiU més o menys al darrere) li diu a ERC que l'única condició perquè Catalunya sigui independent en 18 mesos és la celebració d'unes eleccions anticipades i plebiscitàries (que siguin com un referèndum) i que per aconseguir-ho és obligatori que els republicans s'integrin en una llista unitària encapçalada i dirigida per ell. En cas contrari, no hi haurà eleccions i Junqueras serà el responsable (això només ho suggereix) que Catalunya no sigui independent. I afegeix, mirant cap a Ciutadans però disparant contra ERC, que alguns partits només es preocupen pel seu nombre de diputats. Com si Jordi Pujol hagués fet una altra cosa i com siArtur Mas no hagués dissolt el 2012 per passar de 62 a més de 68 escons.
Però Junqueras sap que retirar a mitges ERC de la circulació durant 18 mesos és bastant suïcida per als republicans i molt beneficiós per a Convergència, tocada per l'escàndol de la família Pujol. I contesta amb un altre xantatge. ERC no presenta esmena a la totalitat als pressupostos per no perjudicar les relacions amb CiU i perquè Masconvoqui eleccions (sense condicions prèvies de llista unitària) per al març. Però ERC tombarà els pressupostos si el 19 de gener seguim sense eleccions. Aleshores Mas només podrà dissoldre -després d'haver fet el ridícul- o governar sense majoria en una lenta agonia.
Però no és fàcil que el president torni a caure en el pecat de supèrbia del 2012, ja que ara totes les enquestes diuen que CiU i ERC no tenen garantida la majoria absoluta i la irrupció de Podem amenaça -més que Albert Rivera- l'oasi català. Pot pensar que si aguanta, el 2016 a Espanya hi haurà un govern més feble, o més feble i menys enemic, amb el qual podrà negociar alguna cosa. No la independència, per descomptat, però sí alguna tercera via amb la qual els seus propagandistes tant han menyspreat frontalment el PSC i, més obliquament, Josep Antoni Duran Lleida, Foment i els dos bancs catalans. El resultat del doble xantatge se sabrà després de Reis, però Mas té la paella pel mànec. I tampoc descarto que cap dels dos desitgi eleccions anticipades (temen que Pablo Iglesiassigui un modern Lerroux) i que a l'única cosa que aspirin és a donar-ne la culpa a l'altre.
Números i somnis
Però l'assumpte de fons és que els pressupostos revelen la gran contradicció del Govern. Andreu Mas-Colell els quadra posant 2.000 milions d'euros de transferències extra de l'Estat, en part justificades però que l'Estat no reconeix. O sigui que, ara com ara,Junqueras té raó: són fum. És clar que Mas-Colell l'encerta a l'afirmar que s'ha de lluitar per aconseguir-los. Però el conseller d'Economia, que és de Harvard, assumeix un paper tècnic i disciplinat en la línia política de Mas. I ningú pot pensar queMariano Rajoy -en any electoral i amb els seus barons autonòmics en ple atac de nervis- li donarà 2.000 milions d'euros a la Generalitat de Catalunya mentre Mas fa ostentació que, sota el seu lideratge, Catalunya se n'anirà d'Espanya en 18 mesos.
El president de la Generalitat té dret a somiar de ser a Catalunya el que Josuè, que va conquistar la terra promesa, va ser per a Israel. Però els números són números i els somnis, somnis són. S'equivoca, doncs, quan replica a Miquel Iceta que no canviarà la seva estratègia per tornar a la del diàleg amb la qual «ni s'avança ni s'avançarà» perquè el seu primer deure com a governant és atendre les necessitats de la Catalunya del 2015. I lluitar pels 2.000 milions d'euros que falten per quadrar el pressupost.
