diumenge, 11 de gener del 2015

EL CRÈDIT DE LUIS ENRIQUE

Dintre de poques hores el Barça s’enfrontarà al seu estadi a l’Atlético de Madrid en un partit transcendental per a tots dos equips. De guanyar o perdre depèn seguir l’estela d’un Madrid que ahir va guanyar 3-0 a un Espanyol inoperant.  
L’any passat Barça i Atlético es van enfrontar 6 vegades i els blaugranes només van aconseguir fer-los 3 gols. A part, no van guanyar cap dels 6 partits. Avui, continuarà aquesta ratxa negativa o bé es trencarà? Abans de les 11 tindrem la solució.
A part dels anteriors, els al·licients del partit són diversos. Per una part el retorn al Nou Camp del Niño Torres, recentment incorporat a les files del seu club d’origen després d’un periple per diversos equips d’Anglaterra i Itàlia sense massa fortuna, però que, quan jugava amb l’Atlético, semblava que li tenia presa la mida al Barça (8 gols en 11 partits)
Però sense cap dubte qui s’hi juga més és el Barça. Primer que res, perquè juga a casa i sembla (encara que no estigui escrit en lloc) que quan es juga a casa es té l’obligació de guanyar, sigui a qui sigui. Però sobre tot després d’una setmana convulsa amb un cessament, una dimissió i convocatòria d’eleccions.
Abans de que tot això passés, el passat dilluns, vaig fer una entrada al blog amb el títol de Així es perd una lliga on vaig criticar durament Luis Enrique per no saber remuntar el partit contra la Real Societat que en va tenir prou amb un solitari gol de Jordi Alba marcat en pròpia porteria. Quan un equip com el Barça al que sé li suposa un potencial terrible amb el màxim golejador europeu de la temporada passada (Luis Suárez), el màxim golejador històric de la lliga i també màxim golejador europeu dues temporades més (Messi) i el jugador insígnia de la selecció del Brasil, Neymar, no és capaç de marcar cap gol en 90 minuts llargs per, al menys, empatar el partit, és que alguna cosa no va bé.
Unes declaracions del director tècnic Zubizarreta després del partit criticant el president de l’entitat van portar a Bartomeu (la família de la Galera són Bertomeu) a cessar-lo. Van passar poques hores a que Puyol, el segon de la secretaria tècnica presentés la dimissió. La crisi estava servida i, davant l’allau de crítiques, Bartomeu no va tenir més remei que convocar eleccions anticipades per al proper mes de maig.
De quina manera pot agreujar avui l’Atlético la crisi del Barça? Si avui guanya l’equip matalasser (que perdrà, segur) la crisi al can Barça pot agreujar-se molt més i em temo que, o dimiteix l’entrenador (que, recordem-ho, ha perdut la confiança del president a favor de Messi) o, segurament, l’acabaran destituint.
A Luis Enrique sé li està acabant el poc crèdit que li queda i del resultat d’aquesta nit depèn que l’angoixa continuï uns dies més (o tal vegada unes setmanes) o que acabi ràpidament.
Al principi de temporada no m’hauria pogut imaginar mai un final així. Perquè tot plegat té cara de final de cicle, potser no esportiu, però si institucional.
Pot arribar Laporta (a qui com a persona detesto), però personalment m’agradaria Benedito, una persona, a priori, molt més honesta. Encara que després et puguin enganyar, com ens van enganyar Rosell i abans Gaspart.
Si no fos així, possiblement no seríem el Barça.

Visca el Barça!!       

BARCELONA 7-01-2015 II













PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LA SUCRERA DE TORTOSA





El conflictiu preu de l'aigua

JORDI ROCA JUSMET
Catedràtic d'Economia de la Universitat de Barcelona

Una quota fixa elevada en el rebut no incentiva l'estalvi i penalitza els que en consumeixen menys


Durant els anys 90, a l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) hi va haver un fort conflicte sobre els preus de l'aigua. El moviment protestava contra augments considerats injustificats i excessius. La intensitat del conflicte va ser tal que va ser denominat guerra de l'aigua. El tema torna a ser conflictiu a Catalunya davant els fortíssims augments dels últims anys, que han seguit els avanços en la privatització del sector.
Hi ha molts arguments per defensar que l'aigua no hauria de ser un negoci privat sinó un servei de titularitat pública. Però les decisions polítiques han anat en sentit contrari. L'empresa de distribució d'aigua en alta ATLL va ser privatitzada en una operació que ha resultat un fiasco que amenaça de costar milions d'euros al pressupost públic. I a l'AMB es va perdre una ocasió important per municipalitzar el servei (com sí que es va fer fa uns anys a París) i la distribució a nivell domèstic és molt majoritàriament privada. Es tracta d'un tipus de servei que els economistes denominen «monopoli natural», que per les seves pròpies característiques no permet la competència de diverses empreses sense disparar molt els costos. Per dir-ho d'una manera simple: no és eficient que coexisteixin diverses xarxes de canonades que arribin als mateixos llocs.
Tothom entén que els preus lliures per a una empresa que monopolitza un recurs tan essencial serien totalment abusius i amb devastadores conseqüències socials (com ha passat en molts llocs del món). Malgrat la titularitat bàsicament privada, l'Administració local té una gran capacitat de regulació sobre els preus que aprova cada any. Però capacitat de regulació no significa que s'exerceixi de la manera més adequada.
Una regulació activa al servei dels ciutadans ha de considerar un doble aspecte. Primer, limitar al màxim els beneficis de l'empresa privada controlant que els costos declarats siguin justificats i no amaguin ni una gestió ineficient ni beneficis il·legítims amagats.Habitualment la regulació es limita a donar per bons els costos declarats de les empreses, ja sigui per inèrcia o, encara pitjor, pel que es denomina captura del regulador (que el regulador no defensi els interessos públics sinó els de l'empresa). Quan això passa, les empreses no tenen cap incentiu per ser més eficients (¡la suposada plaga de les empreses públiques!) i poden presentar com a costos el que són beneficis amagats, com quan l'empresa contracta serveis a preus inflats a empreses subsidiàries.
El segon aspecte, extremadament important, és que la regulació de preus hauria d'incidir activament no tan sols en els preus mitjans cobrats per les empreses sinó en l'estructura de preus. Una adequada aproximació socioambiental a la política tarifària hauria de diferenciar clarament entre, per un costat, els consums bàsics -imprescindibles per a una vida digna, un dret humà segons les Nacions Unides-, i, per l'altre costat, els consums prescindibles, en els quals és bo que els preus incentivin l'estalvi. No es tracta de subvencionar en general l'ús de l'aigua sinó que els consums bàsics siguin accessibles a preus molt baixos, que els que més consumeixen paguin molt més i, sobretot, que no es talli el subministrament a ningú amb dificultats per pagar.
¿Com es poden concretar aquests principis? En primer lloc, s'haurien de reduir al màxim els components fixos, que es paguen independentment de si es consumeix poc o molt, ja que no incentiven l'estalvi i penalitzen els que consumeixen poc.
Una possible fórmula seria fer pagar una petita quota (excepte a aquelles persones que tinguessin dificultats de pagament) que doni dret a consumir una quantitat per càpita mensual molt bàsica sense cost addicional i, a partir d'aquí, anar incrementant els preus en la mesura que el consum per càpita s'allunya del bàsic. Aquest sistema de blocs creixents ja s'aplica a l'AMB, però en la pràctica els preus per metre cúbic a vegades són més elevats per a famílies amb baixos consums per càpita que per a famílies amb consums més abundants a causa dels efectes d'una quota fixa elevada, una insuficient diferenciació de tarifes entre consums bàsics i consums elevats i sobretot pel fet de no considerar el nombre de persones que viuen a la llar al definir els blocs tarifaris (excepte per a famílies de més de tres membres, que poden demanar l'ampliació dels blocs).
Els detalls sobre com implantar tarifes més adequades socialment i ambientalment s'han d'estudiar i debatre de forma transparent i aprenent de bones experiències com les de Sevilla i Arenys de Munt, on s'apliquen tarifes que tenen en compte el nombre de persones que viuen a l'habitatge.
Catedràtic d'Economia de la UB.