ESTACIÓ MADALENES II

CALACEIT VI

El perill és a fora i a dins

XAVIER BRU DE SALA

Escriptor

L'atemptat de 'Charlie Hebdo' obliga a reforçar la seguretat i també a combatre la xenofòbia

No és l'islam, però sempre va lligat a una versió radical de l'islam. Als cinc continents, el terrorisme és obra d'un molt estès moviment extremista, el gihadisme, la finalitat del qual consisteix a vèncer els enemics de la religió musulmana, que som tots nosaltres, mitjançant un esforç de la voluntat. El terme gihad té un significat complex, però en síntesi significa això, esforç. Esforç de superació, en general no violent, però que en la seva versió teocràtica i totalitària menysprea el valor de la vida humana i considera que tot Occident en bloc és una amenaça per a tot l'islam.

Com hem pogut comprovar amb una enorme desolació, el gihadisme radical és un dels principals perills de la nostra societat. Hi ha al món dotzenes de milers de fanàtics gihadistes disposats a matar occidentals, a exercir la violència més extrema allà on convingui, per aconseguir la supremacia de les seves creences fanàtiques o, si més no, afermar-les. No es tracta, doncs, d'un fenomen residual o marginal, sinó central i creixent. Potser arriben a cent mil individus i potencialment poden superar de llarg aquest nombre. No en tenen prou amb el monopoli pràctic del terrorisme a escala planetària que, tant a diversos punts de l'Àfrica com a l'Orient Mitjà, combaten per establir-se i consolidar alguna cosa semblant a bases d'operacions amb cobertura estatal. És imprescindible impedir-ho.

Dimecres va tenir lloc, a París, un dels atemptats més dolorosos, sagnants i significatius d'aquest terrorisme. També un dels que poden portar més conseqüències no desitjades per als demòcrates. L'esfondrament de les Torres Bessones de Nova York va canviar moltes coses al món. Els atemptats de Londres i Madrid van causar un gran impacte emocional que confirmava el rumb de la lluita contra aquest terrorisme global, així com la resposta interior, que consisteix a refermar els valors comuns als demòcrates, al capdavant dels quals hi ha el respecte al pluralisme i a totes les cultures, ideologies, religions i creences. El d'aquesta setmana castiga cruelment la llibertat de premsa, però pot comportar efectes molt negatius per a aquesta mateixa llibertat. No per l'increment de l'autocensura (com a periodista no sabria veure aquest perill), sinó per la possibilitat que, de rebot, la dreta més autoritària vagi guanyant terreny.

Tenim al davant dues menes de problemes. El primer, estratègic i de seguretat. A més de combatre els exèrcits gihadistes, convé reforçar encara més la vigilància, de manera especial sobre la població sensible a l'extremisme islamista, susceptible d'incorporar-se a aquests exèrcits o d'atemptar dins els països occidentals. És, sobretot, un treball policial i de les unitats de lluita antiterrorista, però també comporta un vessant d'integració social. No es pot ocultar que el tancament de perspectives i l'increment de les dificultats per obrir-se pas i trobar un lloc a la societat empeny molts joves musulmans a radicalitzar-se.

L'altre front de combat, el que més de prop ens concerneix com a ciutadans, i en primer lloc els que contribuïm amb un modest gra de sorra a configurar l'espai públic, és la lluita contra la xenofòbia. La tolerància és un valor fonamental de les societats occidentals, un dels que més ens distingeixen dels extremistes i els terroristes. Si en termes generals la xenofòbia és l'ariet de l'extrema dreta, en moments de consternació com el que vivim, els nostres intolerants fan tot el possible per aprofitar la situació a favor seu i per tant, no ho oblidem, contra la llibertat, també la d'opinió. El perill no només és fora, sinó dins, i a dins també creix.

Quan, fa un quart de segle, l'aiatol·là Khomeini va oferir una recompensa de tres milions de dòlars per la mort de l'escriptorSalman Rushdie, autor de suposades ofenses contra Mahoma, el món, i de manera especial Europa, entreveia perspectives d'un futur millor. Aquell mateix any va caure el Mur de Berlín; centenars de milions d'éssers humans podrien accedir a la llibertat. En molt bona part, així ha estat. A Occident a penes sobreviuen algunes dictadures, i cap d'elles de dretes. Ara, el signe de les perspectives s'ha capgirat. La democràcia s'enfronta a noves amenaces. El terrorisme gihadista i el feixisme rampant, que a penes s'oculta rere la careta de l'extrema dreta, es retroalimenten.

Només fa 35 anys que les autoritats franceses van prohibir un setmanari satíric, l'Hara-Kiri, per haver-se burlat del general De Gaulle a la seva mort. Al cap de pocs dies va ressuscitar amb el nom de Charlie Hebdo. Els terroristes assassins dels companys periodistes del Charlie són els primers enemics de la llibertat i usen els pitjors mètodes sanguinaris. Però alerta, n'hi ha que amb formes no violentes però en el fons també execrables, comparteixen bona part dels seus propòsits.

EL PIROPO

Durant molts d’anys (segles diria jo) el piropo era una forma d’expressió, normalment dels homes cap a les dones.  

En català, la paraula piropo no estava acceptada, aquí es deia floreta. Ara bé, després del reportatge del Periódico del passat diumenge, on només surt la paraula piropo, igual, finalment, s’ha acabat acceptant.

Bé, que es digui piropo o es digui floreta és el de menys. L’important és el fet, l’acte. Ara resulta que s’ha iniciat una campanya en contra del piropo per considerar-ho, sovint, un acte masclista i, fins i tot, vexatori cap a les dones. Encara que a no totes les dones els hi sembla malament si elpiropo serveix per afalagar alguna virtut, qualitat o característica.

És un debat que intueixo que pot arribar a interessant i que igual els defensors com els detractors tindran arguments per defensar les seves postures.

La meva opinió és que si el piropo només s’utilitza de forma positiva i sense que la persona que el receptor pugui considerar-se ofès (mireu que igual pot tractar-se d’una dona com d’un home), s’hauria d’acceptar com a part de la cultura tradicional, sobre tot, en aquells països on, històricament ha estat més habitual, com ara els països de la Mediterrània.

Però he de reconèixer el piropo pot estar groller. De fet fins no fa tants anys, ho era la majoria de les vegades. Però també pot ser simpàtic. També vull recordar que el piropo no consistia sempre en unes poques paraules més o menys simpàtiques, sinó que fins i tot es podria tractar d’una simple xiulada. És difícil (per no dir impossible) reproduir-la gràficament, però xiulant d’una determinada forma (sempre es feia igual) estaves exaltant la bellesa física de la dona que, normalment, passava en aquells moments prop d’on erets.  

Si hem arribat a la situació actual iniciant aquest debat, és degut als passos que s’estan fent per a que la societat sigui cada vegada igualitària, cosa bastant impensable només fa unes dècades.

Per acabar vull explicar-vos una anècdota personal. Devia de ser l’any 1975 o 76. En aquell temps encara no tenia cotxe i, sovint, els amics, anàvem amb el Renault 4L de mon cosí Jaume.

Era un dissabte per la nit i baixàvem pel carrer Major de Santa Bàrbara, que en aquell temps era de doble sentit. Segurament anàvem cap a Amposta a veure alguna pel·lícula al cine Oscar Palace de l’empresa Sabaté.

De sobte veiérem una silueta que ens va resultar familiar. Era Maria José, una noia una mica més jove que nosaltres i prou atractiva. Dintre del cotxe animàvem al conductor a parar i tirar-li un piropo. Tot dient la seva menys jo que estava callat. Finalment, al passar pel seu costat i amb la marxa del cotxe molt minorada, des del darrere, vaig obrir la finestra corredissa i li vaig dir:

-Más buena que un jamón en tiempo de guerra.  

Més enllà del grollera que pot semblar-nos ara la frase, no em digueu que no tenia la seva gràcia, sobre tot, si es pensa en les connotacions que té: amb la fam que es passa durant els períodes de guerra, us imagineu el bo que estaria?