LA FOTO DENÚNCIA DEL 29-01-2015

Com veieu, és molt habitual que els cotxes aparquin sobre les voreres, encara que sigui una zona on aparcar resulti relativament fàcil. 
La foto està feta al barri de les Quintanes d'Amposta. 

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. PER LA TORRE DE SANT JOAN V

El vaixell que ve d'Ítaca

JAUME REIXACH

El terratrèmol de Grècia es deixarà sentir amb força a Catalunya i a l'Estat espanyol i tindrà un impacte directe en les eleccions municipals del pròxim 24 de maig. El paral·lelisme entre Alex Tsipras, Ada Colau i Pablo Iglesias és evident, per molt que els grans mitjans de comunicació intentin crear un tallafoc i els representants locals de la "vella política" augurin tota mena de desgràcies als pobres grecs.

La victòria de Syriza arriba en un bon moment. Les extraordinàries mesures d'expansió creditícia anunciades pel president del Banc Central Europeu (BCE), Mario Draghi, dijous passat "inundaran" la zona euro de bitllets nous de trinca en els mesos a venir. A banda d'altres consideracions, aquesta decisió significa un canvi copernicà en les polítiques d'austericidi imposades per Angela Merkel, el BCE i l'FMI en els últims anys i que han tingut uns efectes socials devastadors, especialment en els països de l'àrea mediterrània.

En aquest canvi de paradigma europeu, Alex Tsipras podrà exhibir, amb relativa rapidesa, resultats tangibles que, sens dubte, contribuiran a incrementar el seu prestigi internacional, en especial entre la legió de damnificats de l'eurozona. Grècia és un país petit, de només 11 milions d'habitants i el seu quadre macroeconòmic és fàcilment gestionable en un marc d'expansió monetària com el que ara encetem.

Però Alex Tsipras i Syriza són portadors d'uns nous valors polítics, d'una nova ètica i d'una nova èpica. I aquest és el punt que més m'interessa ressaltar. La seva victòria porta un missatge explícit contra la corrupció, contra l'amiguisme, contra la cleptocràcia, contra les privatitzacions, contra la professionalització de la política, contra els abusos de la banca, contra la manipulació interessada dels grans mitjans de comunicació, contra les insuportables desigualtats socials, contra les elits que governen des de l'ombra i amaguen les seves fortunes en paradisos fiscals, contra la repressió policial i judicial dels febles, contra la impunitat dels poderosos i contra la xenofòbia.

El desllorigador: administrar bé la riquesa pública, amb austeritat i responsabilitat, amb total transparència, sense despeses sumptuàries ni salaris estratosfèrics, pensant sempre en la gent més necessitada i garantint la igualtat d'oportunitats. En el cas grec, el redimensionament de l'elefantíac ministeri de Defensa –herència enverinada del "règim dels coronels"- pot suposar un gran estalvi pressupostari.

Aquest potent missatge que ens arriba de l'altra riba de la Mediterrània és perfectament extrapolable a la realitat catalana i espanyola i, sens dubte, marcarà l'intens cicle electoral que ara comença. La plataforma creada per Guanyem, Podem, Procés Constituent i ICV-EUiA per concórrer a les pròximes eleccions municipals a la ciutat de Barcelona, ambAda Colau al capdavant, està empeltada d’aquest vivificant esperit hel·lènic.

Per això, no acabo d'entendre l'hostilitat amb què la candidatura d'Ada Colau ha estat rebuda des de l'àmbit independentista i, en especial, des d'ERC i la CUP i els seus satèl·lits mediàtics. En el fons, tots parlen del mateix i tenen els mateixos anhels. Amb una diferència: Ada Colau avantposa l'agenda social a l'agenda nacional i els independentistes consideren que aquesta prelació és un "anatema".

Em sap greu, però molts independentistes catalans pateixen una accentuada miopia i no saben destriar el gra de la palla. En els temps que corren, la prioritat és desempallegar-nos de la corrupció i de la "vella política" que ha emparat la cleptocràcia i ha empobrit la població. El paradigma de tots aquests mals és CiU. No només pel cas Pujol i tota la corrua de fills. Què hem de pensar d'un govern presidit per Artur Mas i que inclou consellers tan "tocats" com Felip Puig, Boi Ruiz o Germà Gordó? Quin crèdit mereix Josep Antoni Duran i Lleida, la crossa de la federació nacionalista?

Com pot pactar Oriol Junqueras amb Artur Mas, sabent que li pren el pèl? Com pot abraçar-se David Fernàndez amb qui és beneficiari d'un compte opac a Liechtenstein? Com poden l'ANC i Òmnium posar la seva contrastada capacitat de mobilització al servei dels interessos tàctics del carrer Còrsega?

L'independentisme català està cavant la seva pròpia fossaentronitzant el lideratge d'Artur Mas i donant oxigen a CiU. No anem cap a Ítaca. Al contrari: des d'Ítaca acaba de salpar aquest diumenge un vaixell que s'enfila, a tota vela, cap a Catalunya.

AI, AI, AI...

Sembla clar que a CDC no li ha fet cap gràcia que, finalment ERC hagi rectificat permetent que Mas hagi de comparèixer a la comissió Pujol al Parlament de Catalunya, tal i com demanaven de forma reiterada la resta de partits de l’oposició.

Si aquesta decisió pot o no tenir conseqüències properament, encara és aviat per saber-ho, però de moment, Quico Homs ja s’ha encarregat de donar-los l’avís.

Ahir, el portaveu del govern va dir que igual es repensaven la data de les eleccions que, com sabeu, està fixada i poca cosa més.

Mas és l’únic que té la potestat de dissoldre el Parlament i convocar les eleccions. Igual com va rectificar en el tema de la consulta que, després de signar el decret de convocatòria amb tota la cerimònia del món, més tard, va fer marxa enrere convocant en solitari una pseudoconsuta sense cap tipus de valor jurídic.

De totes formes crec que ERC no és conseqüent amb els seus actes. Si es dóna suport incondicional al President, s’ha de fer des de la A a la Z i no només escollir les lletres que millor vagin als seus interessos electorals. I si sé li retira la confiança, a partir d’aquell moment s’està a l’oposició actuant com a tal.

Des del primer dia es va poder observar aquesta bivalència d’ERC, donant suport a CiU la majoria de les vegades, mentre el seu cap de files, l’Oriol Junqueras exercia de cap de l’oposició. Un fet tan inusual com estrafolari.

Aquest fet demostra una vegada més que és molt difícil establir relacions duradores amb els republicans. Es va demostrar en el primer govern Tripartit, quan abans d’acabar la legislatura van abandonar el govern que encapçalava el President Maragall i es va haver de substituir tots els càrrecs per gent del PSC. I tot perquè Maragall va impulsar un Estatut que els grinyolava, fins i tot havent-li donar suport al Parlament de Catalunya.

Durant aquesta legislatura, els republicans tampoc s’han volgut comprometre més del compte. És com aquella parella de nuvis que porten un bon grapar d’anys festejant, però que, un dels dos, no vol donar el pas definitiu, o sigui, casar-se. Relació, sí, però sense cap compromís.

Quan veus que l’únic interès que tenen els republicans és caminar plegats cap a una hipotètica independència, però a la vegada saben que anar de la ma de CiU els pot suposar més d’un contratemps, no acabes d’entendre la fixació que es pot arribar a tenir quan el que pretenen no està tan a l’abast com volen fer creure als seus militants i simpatitzants.

Crec que unes eleccions anticipades són més necessàries que mai. Més si cal, ara que sembla que hi ha municipis on CDC està fent campanya al marge de UDC. O el que és el mateix, després de quasi quaranta anys, la C i la U podrien caminar separades.  

I, si a sobre, els pactes entre CDC i ERC, no són sòlids i, la necessària confiança que hi hauria d’haver, no la hi ha, ja m’explicareu que fan perdent el temps ells i fent-nos perdre’l a nosaltres.

Des del meu record, mai s’havien fixat unes eleccions a tant llarg termini i això no pot ser bo per a ningú, perquè aquest fet produeix que els partits s’obliden dels ciutadans i només estiguin pendents d’engreixar les seves maquinaries electorals.