dijous, 29 de gener del 2015

NO SABEN PERDRE

Atlético de Madrid-2, Barcelona-3. Aquest va ser el resultat que es va donar ahir al camp del Vicente Calderón de la capital espanyola que, sumat a l’1-0 del partit de l’anada, va classificar al Barça per a jugar la semifinal de la Coma del Rei (per cert, la primera de Felip VI)
Aquests resultats són els que passaran a englobar les estadístiques oficials, que, al cap dels anys és el que més se consulta.
Ara perquè tenim Internet i és fàcil consultar cròniques i vídeos, però abans l’única cosa que tenies eren les hemeroteques que no sempre estaven a l’abast de tothom.
I per què explico això? Perquè dintre d’un temps quasi ningú se’n recordarà del joc brut de l’Atlético de Madrid, tant a Barcelona com a Madrid, ni de les excuses de mals perdedors que van esgrimir al final de l’eliminatòria.
Segons els jugadors matalassers, el seu entrenador i una part de l’afició, el seu comportament violent al camp va ser degut a les provocacions de Neymar i, per això, el brasiler es va convertir en l’ase dels cops d’anit.   
Després de veure les imatges i meditar-ho en tranquil·litat, he arribat a la conclusió que, com ja he dit abans, només son excuses per a justificar que, aquest any sí, el Barça els hi va passar per sobre en els dos partits de l’eliminatòria.
Si fos veritat que Neymar els va provocar amb gestos i jugades de filigrana, des del meu punt de vista, no és justificació per a que li donessin les puntades de peu i els cops que li van donar. I, a més, si això fos així, per què també li a Messi i Busquets (per posar dos clars exemples) el hi van donar fins el carnet d’identitat? D’aquest darrers no s’ha dit en cap moment que també provoquessin als jugadors matalassers.
Els que ja tenim una edat i pentinem canes (una expressió un tant castissa) recordem de que quan Simeone jugava amb l’Atlético, no era precisament un santet. Era un jugador que sempre anava al límit del reglament i més d’un com el van expulsar del camp.
Potser alguns d’això en diuen esperit guanyador, però per a mi, per a tenir aquest tipus d’actitud no cal, ni molt menys haver d’estar durant tot el partit donant puntades de peu i provocant faltes amb la finalitat de trencar el ritme del rival i mirar d’obtenir avantatge al joc.
I encara diré més: És que ja ningú se’n recorda del turmell de Neymar ple de sang del partir de l’anada? També va ser fruit de les provocacions del brasiler o simplement una estratègia per a fer-li perdre la paciència i, de passada, intentar que fos expulsat?
Sincerament crec que va ser una argúcia molt ben dissenyada per Simeone per aconseguir, precisament, fer perdre els estreps a Neymar i que l’àrbitre (o els àrbitres l’acabessin expulsant)
I parlant dels àrbitres, que dolent Gil Manzano. On troben àrbitres així?
Mireu, i amb això acabo. L’any passa, possiblement perquè al davant tenia millors jugadors, l’Atlètico, sense caler emprar la violència va fer una gran temporada que el va portar a guanyar la lliga i quasi que la Champions. Però aquest anys, al menys que canvien molt les coses, no serà així. Aquest any per a guanyar als equips punters del futbol espanyol ha de fer us d’armes molt diferents i en això estan.
Què ningú ens vulgui vendre la moto, perquè qui més qui menys ja és peludet i encara tenim criteri per a poder jutjar les coses.

L’Atlético de Madrid ha demostrat que no sap perdre i punt!    

LA FOTO DENÚNCIA DEL 29-01-2015

Com veieu, és molt habitual que els cotxes aparquin sobre les voreres, encara que sigui una zona on aparcar resulti relativament fàcil. 
La foto està feta al barri de les Quintanes d'Amposta. 

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. PER LA TORRE DE SANT JOAN V













El vaixell que ve d'Ítaca

JAUME REIXACH

El terratrèmol de Grècia es deixarà sentir amb força a Catalunya i a l'Estat espanyol i tindrà un impacte directe en les eleccions municipals del pròxim 24 de maig. El paral·lelisme entre Alex Tsipras, Ada Colau i Pablo Iglesias és evident, per molt que els grans mitjans de comunicació intentin crear un tallafoc i els representants locals de la "vella política" augurin tota mena de desgràcies als pobres grecs.

La victòria de Syriza arriba en un bon moment. Les extraordinàries mesures d'expansió creditícia anunciades pel president del Banc Central Europeu (BCE), Mario Draghi, dijous passat "inundaran" la zona euro de bitllets nous de trinca en els mesos a venir. A banda d'altres consideracions, aquesta decisió significa un canvi copernicà en les polítiques d'austericidi imposades per Angela Merkel, el BCE i l'FMI en els últims anys i que han tingut uns efectes socials devastadors, especialment en els països de l'àrea mediterrània.

En aquest canvi de paradigma europeu, Alex Tsipras podrà exhibir, amb relativa rapidesa, resultats tangibles que, sens dubte, contribuiran a incrementar el seu prestigi internacional, en especial entre la legió de damnificats de l'eurozona. Grècia és un país petit, de només 11 milions d'habitants i el seu quadre macroeconòmic és fàcilment gestionable en un marc d'expansió monetària com el que ara encetem.

Però Alex Tsipras i Syriza són portadors d'uns nous valors polítics, d'una nova ètica i d'una nova èpica. I aquest és el punt que més m'interessa ressaltar. La seva victòria porta un missatge explícit contra la corrupció, contra l'amiguisme, contra la cleptocràcia, contra les privatitzacions, contra la professionalització de la política, contra els abusos de la banca, contra la manipulació interessada dels grans mitjans de comunicació, contra les insuportables desigualtats socials, contra les elits que governen des de l'ombra i amaguen les seves fortunes en paradisos fiscals, contra la repressió policial i judicial dels febles, contra la impunitat dels poderosos i contra la xenofòbia.

El desllorigador: administrar bé la riquesa pública, amb austeritat i responsabilitat, amb total transparència, sense despeses sumptuàries ni salaris estratosfèrics, pensant sempre en la gent més necessitada i garantint la igualtat d'oportunitats. En el cas grec, el redimensionament de l'elefantíac ministeri de Defensa –herència enverinada del "règim dels coronels"- pot suposar un gran estalvi pressupostari.

Aquest potent missatge que ens arriba de l'altra riba de la Mediterrània és perfectament extrapolable a la realitat catalana i espanyola i, sens dubte, marcarà l'intens cicle electoral que ara comença. La plataforma creada per Guanyem, Podem, Procés Constituent i ICV-EUiA per concórrer a les pròximes eleccions municipals a la ciutat de Barcelona, ambAda Colau al capdavant, està empeltada d’aquest vivificant esperit hel·lènic.

Per això, no acabo d'entendre l'hostilitat amb què la candidatura d'Ada Colau ha estat rebuda des de l'àmbit independentista i, en especial, des d'ERC i la CUP i els seus satèl·lits mediàtics. En el fons, tots parlen del mateix i tenen els mateixos anhels. Amb una diferència: Ada Colau avantposa l'agenda social a l'agenda nacional i els independentistes consideren que aquesta prelació és un "anatema".

Em sap greu, però molts independentistes catalans pateixen una accentuada miopia i no saben destriar el gra de la palla. En els temps que corren, la prioritat és desempallegar-nos de la corrupció i de la "vella política" que ha emparat la cleptocràcia i ha empobrit la població. El paradigma de tots aquests mals és CiU. No només pel cas Pujol i tota la corrua de fills. Què hem de pensar d'un govern presidit per Artur Mas i que inclou consellers tan "tocats" com Felip Puig, Boi Ruiz o Germà Gordó? Quin crèdit mereix Josep Antoni Duran i Lleida, la crossa de la federació nacionalista?

Com pot pactar Oriol Junqueras amb Artur Mas, sabent que li pren el pèl? Com pot abraçar-se David Fernàndez amb qui és beneficiari d'un compte opac a Liechtenstein? Com poden l'ANC i Òmnium posar la seva contrastada capacitat de mobilització al servei dels interessos tàctics del carrer Còrsega?

L'independentisme català està cavant la seva pròpia fossaentronitzant el lideratge d'Artur Mas i donant oxigen a CiU. No anem cap a Ítaca. Al contrari: des d'Ítaca acaba de salpar aquest diumenge un vaixell que s'enfila, a tota vela, cap a Catalunya.