dissabte, 7 de febrer del 2015

LES ENQUESTES DEL CIS

El CIS va donar a conèixer dimecres les enquestes electorals. Per a la immensa majoria dels mitjans de comunicació, columnistes i articulistes, la notícia va ser que, per primera vegada,Podemos superava al PSOE en intenció de vot.
A mi, en canvi, em crida més l’atenció que després de tot el que ha passat en aquest país durant els darrers 3 anys, sigui el PP el que ocupi el primer lloc.
Què més haurà de fer-nos el govern de Mariano Rajoy para que els espanyols li perdin la confiança de forma definitiva?
És cert que el PP ha patit una considerable davallada, però és possible (com opinen molts) que hi hagi un vot ocult que, presumiblement els votarà a les properes eleccions de la tardor.
El govern popular, porta tres anys mentint, retallant drets socials i laborals, retallant o congelant salaris i pensions públiques, fent reformes laborals contràries als drets dels treballadors, fomentant els contractes brossa, etc.
Però no només això. Els casos de corrupció que li han esclatat a la cara durant aquests darrers anys i que li venien d’abans, sembla ser que, els seu electorat, ho veu com una cosa normal. Fins i tot consideren a Bárcenas com el principal artífex, com si ell tingués la suficient influència per a que les administracions governades pel PP contractessin empreses de l’entramat de la Gúrtel.
A sobre, tenen la cara dura de dir que Bárcenas va ser-ne el culpable de tot! I els altres tresorers? És que ja ningú recorda el cas Rosendo Naseiro? A veure si al final ens faran creure que els tots els tresorers del partit actuen pel seu compte i risc...
El PP hauria de patir el suficient desgast com per a ser, al menys, la tercera opció política en intenció de vot. Per suposat, molt pel darrere del PSOE, tot i reconèixer que a Andalusia sobre tot, però també casos aïllats a Catalunya, també s’han vist esquitxats per la corrupció.
Tornant a Podemos, es diu d’aquesta formació aglutina el vot útil de l’esquerra. Hi discrepo. És molt més complicat que aquesta afirmació tan simplista. És cert que Podemos deu la seva força als desencantats amb el PSOE i EU, però també a molts d’altres que no votaven a aquestes dues formacions, al menys durant els darrers anys. Una bona part d’aquests provenen de l’anomenat moviment del 15-M, que van ser els primer en alçar la veu contra les mesures que va aplicar el PSOE al començament de la crisi.
Però també diuen que es decanten per Podemos votants històrics de la dreta espanyola cansats de tanta corrupció.
És curiós que els votants del PP de sempre afirmen adonar-se’n dels casos de corrupció del PP, mentre que els seus dirigents prefereixen mirar cap a un altre costat i passar totes els responsabilitats a unes poques persones, encara que, ens alguns (pocs) casos, s’hagin vist esquitxats gent molt propera a la direcció del partit.
Què el PP es mantingui com a primera força política en intenció de vot, és per a mi, una clara mostra de la ignorància d’una gran massa d’espanyols.
Evidentment aquesta afirmació es pot extrapolar perfectament a Catalunya, només canviant les sigles del PP per les de CDC.  

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 7-02-2015

Un exemple més de com s'aparca a Amposta. 
Sobren els comentaris. 

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. POSTA DE SOL A L'ENCANYISSADA III













Retallar és malbaratar

JOSEP SAURÍ
Periodista

Selena Alonso, es diu. Té 22 anys, és de Sant Adrià de Besòs i és microbiòloga (quasi res). Aquesta setmana s'ha sumat a l'incessant degoteig de joves desesperats que bolquen la seva impotència en cartes a aquest diari que ens interpel·len com un cop de puny. A nosaltres, sí, a aquesta generació criada en el benestar pel qual es van esllomar els nostres pares, que no concebíem cap altra lògica que la del progrés i que ara només som capaços d'oferir als nostres fills aquesta bírria de futur.
«M'he passat la vida estudiant, sent una empollona que no sortia del seu quarto en tot el dia. Que preferia preparar-se els exàmens a sortir de festa. Tot per, el dia de demà, fer el que més m'agrada: investigar. Perquè la gent es mor, la gent pateix. I per mi, això és motiu suficient per dedicar la meva vida a ajudar els altres, a aconseguir avanços en el càncer o en vacunes», escrivia Selena.Però no, res de res, res a fer, almenys sense marxar d'Espanya. I això que aquí «hi ha grups de recerca que et deixen amb la boca oberta, amb projectes que, si s'aproven, aconseguirien uns avanços increïbles». És a dir: hi ha científics, hi ha talent, hi ha projectes, hi ha idees. Però no hi ha diners per investigar.
Sí, ja ho sabem, no es pot gastar el que no es té, els deutes s'han de pagar, hem (¿hem?) viscut per sobre de les nostres possibilitats, els mercats, Merkel i la troica ens vigilen, i gràcies a l'austeritat i a les reformes estem sortint de la crisi. D'acord, gràcies. Però ¿segur que fem bé els comptes? I no només perquè la retallada de la despesa pública d'aquests anys hagi contribuït decisivament a produir una frenada de l'economia de tal calibre que els ingressos s'han desplomat, de manera que ara devem molt més del que devíem. Sinó perquè el que es retalla avui significa tirar a les escombraries el que es va invertir ahir en això i renunciar al que hauria donat demà. No només en R+D (que és el que de veritat pot fer competitiva una economia, i no simplement abaixar salaris), sinó també, per exemple, en sanitat i en benestar social, on el que s'estalvia en prevenció desencadena drames i, a sobre, s'acabarà gastant amb diferència tard o d'hora en recursos assistencials.
Encara que aquest és el segon any consecutiu que puja lleugerament, la partida de recerca i desenvolupament en els Pressupostos de l'Estat pràcticament no arriba als dos terços de la destinada el 2009 i segueix escandalosament per sota de la mitjana de la UE. Això significa projectes paralitzats, estructures desmantellades, científics en precari o directament sense cap altra perspectiva que emigrar o dedicar-se a una altra cosa; molt especialment els joves, a qui el debilitat sistema no pot absorbir. «La ciència és com anar en bicicleta. Si pares, és difícil tornar a arrencar», assegurava fa uns mesos a aquest diari Ramon Eritja,director de l'Institut de Química Avançada de Catalunya (IQAC). «Els països pobres creuen que els països rics fan ciència perquè són rics, però els països rics saben que si són rics és perquè fan ciència», sosté el gran Jorge Wagensberg.
Selena intueix que acabarà marxant, com tantíssims altres companys. És la «mobilitat exterior», aquell aparatós monument a l'eufemisme erigit per la ministra Fátima Báñez, aquella trista vàlvula d'escapament per a una joventut frustrada. «Som molts els condemnats a ser una generació sense pàtria, a sentir-nos estrangers a casa, a vagar lluitant pel que ens han tret (...): una oportunitat d'acord amb el que realment valem», escrivia dies enrere des de Haangzhou, a la Xina (quasi res), Tomás Gómez, un enginyer electrònic extremeny de 29 anys. Més del mateix. El trencament personal i familiar no es paga amb diners; però és que, a més, quan fem números, ¿reflectim el que ens ha costat la formació d'aquests xavals? ¿I el que el seu talent generarà en un altre país? Quin malbaratament.