El canvi només passa per un suport electoral tan sòlid a la secessió que obligui Madrid a negociar
Ja que tot gira, o així ho sembla, al voltant del full de ruta que CDC i ERC negocien, i les terceres vies han desaparegut del mapa real sense combat, els ciutadans seran cridats a votar, el setembre, entre opcions favorables i contràries a la independència. Sense matisos o amb pocs matisos. Disposaran, això sí, d'un gran ventall de paperetes, però el recompte es fixarà no tan sols en la llista i el candidat guanyador, sinó, sobretot, des d'un punt de vista internacional, en els vots a favor i en contra de la independència, que seran mesurats per primera vegada en la història de Catalunya. Si res no es torça, el 27-S el món voldrà saber si guanya o perd la independència.
La política, a fi de comptes, depèn de les propostes dels partits que concorren a les eleccions i del suport popular que obtinguin. Tot i això, la realitat és més complexa. Les eleccions també. Comencem pel principi. Els partidaris de la independència s'han multiplicat per quatre els últims anys per falta d'alternativa. El gran consens social, molt majoritari a Catalunya, contempla el dret a decidir i la voluntat de canvi seriós en la relació amb el poder central de l'Estat. Ara bé, davant la negativa de Madrid a negociar un nou estatus, encapçalada pel Partit Popular, es fàcil i lògic arribar a la conclusió que l'única possibilitat de canvi és la independència.
Tot i això, encara que a penes se'n parli, hi ha una altra manera de veure-ho: l'única possibilitat de canvi passa per un suport tan sòlid a la independència que obligui Madrid a negociar, o que alternativament Europa i els Estats Units aconsellin a Madrid obrir una negociació amb les forces sobiranistes per tal de concedir poders significatius a Catalunya sense dividir Espanya. En altres paraules, si els vots per la independència són insuficients, l'actual onada haurà fracassat. Si, en canvi, són majoritaris, poden passar dues coses. Una, que els vencedors interpretin la majoria com un mandat que s'ha d'acomplir, sí o sí, a través de la famosa Declaració Unilateral, amb acord o amb ruptura. I dues, que s'obri una negociació pel canvi d'estatus. Dit en format sentència: la sobirania és irreversible, la independència no. ¿De què depèn?
És clau la posició d'Unió i Iniciativa, les formacions sobiranistes favorables al dret a decidir però contràries o reticents a la independència. Mantenen una divisió d'opinions sobre aquest punt crucial. De cap manera podrien formar part del bloc dels contraris, encapçalat pel PP i per C's i que inclou cada cop més el PSC i per descomptat Podem. Com que, d'altra banda, el catalanisme modern sempre ha tingut cura d'estendre's i difuminar-se cap a sectors tebis però no hostils, seria bo que, tant Unió com Iniciativa, cadascú a la seva manera, definissin una posició al voltant del concepte d'independentisme provisional i reversible, que deixaria de ser provisional si no pogués ser reversible. I viceversa, si s'obrís la famosa negociació per un canvi profund i fiable de la relació de Catalunya amb l'Estat, abdicarien de la independència, si més no mentre durés la negociació. Una fórmula d'aquest tipus desil·lusionaria una part de la meitat de la societat catalana que, segons les enquestes, vol la independència, però en contrapartida deixaria obert un camí de diàleg i acord que no és gaire sensat donar per liquidat.
Els que concebem l'independentisme de manera instrumental, com una palanca de canvi real, per desgràcia ja l'única amb possibilitats d'esdevenir efectiva, som conscients que l'instrument se'ns pot quedar als dits, tant si Catalunya arriba a ser independent com si l'independentisme fracassa a les urnes. També ho som de la urgència de disposar d'un estat propi, preferiblement vinculat a l'Espanyol però de cap manera subordinat als alspiradors dictats d'aquest Madrid que aspira massa a viure del poder.
UNA COSA molt diferent de les opcions federalistes que posposen el canvi d'estatus fins després d'un acord entre els grans partits espanyols per reformar la Constitució. Un acord que no treu el nas per enlloc i que només comptaria amb possibilitats de materialitzar-se davant del perill imminent i creïble de secessió catalana.
És segur, en conclusió, que la majoria de catalans prefereixen avui un nou pacte de tipus federal-confederal, amb hisenda pròpia, gran capacitat legislativa i reconeixement explícit o implícit de la sobirania. Però potser també ho és que d'aquí uns anys, si no s'assoleix aquest nou estatus, la majoria independentista esdevingui més que suficient per desvincular Catalunya de l'Estat Espanyol.
Escriptor.
