El passat divendres, organitzat per la Penya Barcelonista Joan Gamper d’Amposta, vaig assistir a la presentació del llibre el Barça segrestat, obra dels periodistes Jordi Finestres i Xavier Garcia Luque i editat per Ara llibres. L’acte va tenir lloc al Casino d’Amposta (seu de la penya) amb la presència d’unes 50 persones. A part dels dos autors, també hi va participar el periodista esportiu Jordi Segarra que va fer, com es diu vulgarment, de mestre de cerimònies.
El llibre relata la història del Barça des de inicis del franquisme fins quan Agustí Montal (pare) arriba a la presidència del club.
L’arribada del nou règim va significar un període de decadència del club, arribant fins i tot a jugar la permanència per a no baixar a la Segona Divisió. Van ser anys marcats per l’involucionisme del règim que era qui designava els presidents entre guàrdies civils (Manuel Brabo Montero) i militars (Josep Vendrell i Ferrer) que bé eren socis o aficionats de l’Espanyol (Juan Antonio de Albert Muntadas) o bé no entenien res de futbol.
Mentre a can Madrid es designava president a Santiago Bernabeu, que abans havia estat jugador i secretari tècnic de l’entitat, el president del Barça teniu un desconeixement total de futbol, fins al punt de que va arribar a preguntar a quants s’anava, com si es tractés d’un partit de frontó o ping-pong.
Entre els moments que es van repassar va estar el 11-1 a Chamartín en una eliminatòria de Copa del Generalísimo, després de que el Barça hagués guanyat l’anada per 3-0. Els detalls del partit, sobre el que es va veure al camp, però també sobre el que va passar als vestuaris i les grades, només va ser explicat per una persona que no era ni periodista: Joan Antoni Samaranch, el qual, a partir de llavors, ja no va poder publicar cap crònica més a cap diari. Arran d'aquella humiliació política, el que era llavors president, Enrique Piñeyro Queralt, Marques de la Mesa de Asta (tot i ser franquista, evidentment), va presentar la dimissió.
També de la victòria contra l’Athlètic Club en la primera vegada que Franco acudia a entregar la copa que portava el seu nom. El dia següent, les cròniques, en lloc de parlar del partit de futbol es van dedicar a explicar el fet inusual, mentre que parlaven de fervor, patriotisme, comportament exemplar, etc.
Fixeu-vos com va ser la repressió que hi va haver en contra del Barça, que les autoritats franquistes van fer treure dues barres de l'escut i van canviar el nom al club i així, de dir-se Football Club Barcelona, es va dir Club de Futbol Barcelona. La FC no va recuperar-se fins la mort del dictador.
Ja a l'apartat de precs i preguntes va sortir el cas Di Stefano, inici de la rivalitat entre el Madrid (que fins llavors havia estat ben poca cosa i el Barça)
Queda clar que eren uns altres temps, però no per això s’han de mantenir silenciats.
El present d’una societat no es pot entendre sense conèixer a fons el seu passat.
