Des de les europees del maig passat es proclama que les forces emergentsliquidaran el bipartidisme. Algunes dades de les eleccions andaluses indiquen que la realitat és molt diferent.
Primer. El bipartidisme està sent castigat per la crisi i la corrupció però resisteix. El guanyador ha sigut el PSOE, malgrat José Luis Rodríguez Zapatero i la jutge Mercedes Alaya. I la segona força, el PP, tot i el desgast del Govern. Junts representaven el 88,9% del Parlament andalús i ara sumen el 73%. Hi ha sanció, no debacle.
En canvi, els partits més perjudicats són IU, que perd 7 dels seus 12 diputats, però que en les eleccions europees del 2014 va triplicar el seu nombre de vots, i UPD, que els va doblar, i que ara no ha aconseguit ni un sol escó. Així doncs, els finalment emergents (Podem i Ciutadans) pugen fonamentalment a costa no del PP i del PSOE sinó d'IU i UPD, que fa poc eren considerades forces en ascens.
Segon. Les eleccions europees les va guanyar el PP perquè va arribar primer, tot i que va perdre 2,6 milions de vots (el PSOE, 2,5). Ara les andaluses les ha guanyat el PSOE perquè ha arribat primer de forma destacada (47 diputats, igual que el 2012, davant 33, 17 menys) inomés ha perdut 130.000 vots contra 509.000 del Partit Popular.
Tercer. La derrota del PP és més visible perquè la suma de l'esquerra (PSOE, Podem i IU) al nou Parlament és de 67 diputats (sobre 109) davant 59 en l'anterior. En canvi, la dreta es divideix entre PP i Ciutadans i suma 42 diputats. En la legislatura anterior eren 50 i tots del PP.
Victòria psicològica
Quart. La victòria psicològica del PSOE és superior als resultats. Després de les europees diversos sondejos donaven Podem com a guanyador a Espanya o com a segona força (CIS), relegant els socialistes a una desairada tercera posició. A Andalusia Podem és la tercera força, amb 32 escons menys que el PSOE. I 18 menys que el PP. Una cura d'humilitat per a Pablo Iglesias, a qui se li complica insistir que el PSOE és «casta». Fins i tot sembla que no obstaculitzarà gaire la investidura de Susana Díaz. Almenys a Andalusia, el lleó (Podem) no fa tanta por com la gent deia. L'enquesta del CIS li donava un 19% del vot (el real ha sigut el 15%) i fins a 22 diputats (al final, 15). El PSOE manté tots els seus diputats, i Podem puja per la caiguda d'IU i en menys grau per la sagnia del PP. Per una altra part, Podem i IU junts sumen 20 escons. El partit deJulio Anguita només va aconseguir aquesta xifra en els 90.
Cinquè. La derrota del PP és un cop psicològic dur perquè havia sigut el primer en les eleccions andaluses, perquè baixa 17 diputats, perquèRajoy s'ha implicat en la campanya i perquè fins fa poc (gener) ningú augurava a Ciutadans aquest resultat (9,26% i 9 diputats). I és la primera vegada que el vot de la dreta es divideix. En realitat Luis Garicano, l'economista que ha redactat el programa econòmic de Ciutadans, podria haver sigut un ministre independent del PP siRajoy hagués fet un govern més obert i menys de partit.
Sisè. Al contrari del que ha passat en altres ocasions, la corrupció del PP (Gürtel i Bárcenas) sembla haver pesat més que la dels ERO perseguida per la jutge Alaya.
Setè. Després d'Andalusia, el PSOE té la moral alta. No tant per l'extrapolació de resultats a les espanyoles (Andalusia és territori PSOE), sinó perquè la pròxima cita són les municipals i autonòmiques i el PP arrossega llast tant a València com a l'emblemàtic Madrid. Diuen que Esperanza Aguirre té a favor el fet de poder sumar tant els vots fidels al PP com el de protesta conservador que vol donar un calbot a Rajoy.
