Em van empènyer i em van tirar a terra per parlar en català (Carta publicada al Periódico de Catalunya)

Francesc Octavio (Càlig, Castelló)

Actualment visc a Castelló. Vam anar a Barcelona a efectuar-me una complexa operació als ulls. Una vegada donat d’alta però encara sense veure-hi gens, perquè em distragués una mica la meva dona em va acompanyar a fer una passejada per la ciutat. Érem a la plaça de Sant Jaume i al sentir-nos parlar en català se’ns va acostar una persona i em va clavar una forta empenta, i em va fer caure a terra, al crit de «puto catalán». Al cridar-li l’atenció la meva dona i dir-li que estava acabat d’operar, va cridar «a veure si et mors aviat, català». Va fugir corrents quan diverses persones es van acostar a ajudar-nos. Així mateix van venir uns quants mossos d’esquadra que estaven a la plaça, però no el van poder atrapar. Vam fer la corresponent denúncia, però no n’hem tingut més notícies. Sóc fill de mare andalusa i em fa més mal el dany moral que el físic que em va fer.

VINARÒS

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. PASSEJANT PER DELTEBRE (V)

L'error colossal de l’independentisme

Pere Cardús

L'acord del full de ruta, pendent de la incorporació segura de la CUP i d'Unió, tanca una etapa del camí cap a la independència que ha durat massa. L'endemà del 9-N (que poc que en sabem de rendibilitzar les victòries...) es va obrir un període de brega política entre els partidaris de la independència que ha sembrat dubtes sobre el sentit d'estat dels nostres dirigents polítics. I, cosa que és pitjor, aquesta baralla de galls --propiciada pels interessos partidistes d'alguns-- ha impedit d'atreure els qui tenien pendent de decidir el sentit del seu vot. De fet, els ha allunyats més que mai. El gruix d'indecisos que s'ha definit aquests últims mesos s'ha decantat majoritàriament en favor d'Espanya perquè s'ha estimat més un dolent conegut que no pas un boig per descobrir. Per més que vulguem creure el contrari, allò que farà decantar els qui encara no s'han pronunciat en favor de la independència no seran els arguments i les llistes de greuges, sinó la confiança en la capacitat d'aquest país de fer un pas de gegant sense que s'esdevingui el caos.

Aquesta idea d'anar a convèncer indecisos, a banda de ser paternalista, és un error colossal. D'entrada, caldria posar en dubte la categoria 'indecisos', que és com un calaix de sastre poc seriós. A continuació, cal posar-se a la pell d'aquell qui, després de totes les agressions i les discriminacions de l'estat espanyol contra els catalans, encara no s'atreveix a votar per la independència. N'esteu segurs que necessita més arguments? Voleu dir que no els sap tots, a hores d'ara? De segur que els convençuts som uns éssers superiors que anirem a explicar la paraula de Déu als descreguts? Recordem que, després d'haver fet tots els miracles inimaginables, el missatge definitiu de Jesús va ser el propi sacrifici i la resurrecció.

Què vull dir? Que el millor missatge és l'exemple. La independència demanarà alguns sacrificis a curt termini en canvi d'obtenir beneficis immensos a termini mitjà i llarg. I com poden demanar alguns polítics que la gent se sacrifiqui si ells demostren que no tenen intenció de fer-ho? Com hem de voler fer renúncies els ciutadans si veiem que els màxims dirigents no estan disposats a fer passar el país davant els partits? La independència no serà el resultat d'un procés evangelitzador i els independentistes no ens en sortirem fent de testimonis de Jehovà que truquen als pisos dels pobres infidels. La independència serà possible si els qui han d'assumir la màxima responsabilitat política en la construcció del nou estat són capaços de generar confiança i seguretat. Tothom està disposat a sacrificar el present si sap que el futur serà millor. Qui no vol sacrificar-se pels seus fills?

'Si vols construir un vaixell, no comencis tallant la fusta i distribuint la feina. Primer transmet als teus homes l'anhel de la mar lliure i oberta.' Antoine de Saint-Exupéry ho expressava d'aquesta manera tan bonica. I és important de fer notar que deia 'transmet' i no 'explica'. Cal transmetre confiança. I això no es fa amb retrets ni batusses constants entre els partits que s'han compromès a construir la llibertat. El missatge dels polítics ha de ser: 'Som diferents. Tenim idees diferents. Les nostres maneres de fer política són diferents. Venim de tradicions diferents. Però estem disposats a donar-nos la mà i treballar com un sol equip per aconseguir un objectiu que és bo per a tothom: la independència. Farem els sacrificis que calgui i ajornarem els nostres interessos particulars legítims. Quan siguem un estat, estarem en trinxeres diferents, però ara anem junts perquè això ens fa més forts. Guanyarem.'

El dia que CDC, ERC, CUP, Unió i tots els qui s'hi vulguin afegir enviïn aquest missatge conjunt, aquell dia començarà el veritable camí cap a la independència. Mentrestant, qui vulgui convertir pobres infidels, carregat de magnífics arguments, s'encastarà contra el mur de la desconfiança. O els nostres partits fan una passa endavant tots junts i envien aquest missatge al món, o no ens en sortirem. La fe cega no existeix, ni ens convé. Ens cal lideratge amb exemple. Ens cal generositat. Ens cal confiança i unitat. El 27-S convé que a l'hora de votar els grocs, els verds, els vermells o els blaus, tots els catalans sàpiguen que, en el fons, voten l'arc de Sant Martí de la independència.

perecardus@mesvilaweb.cat