S’apropen les municipals i aviat es publicaran les candidatures. A hores d’ara totes tenen confirmat el seu cap de llista que és el referent de la llista. Una llista que, normalment, gira en torn a ell, ja que sinó al 100%, si al menys en gran mesura són persones de la seva confiança.
-No m’agrada gens el cap de llista que porteu... Volia votar-vos, però no us votaré.
Aquesta és una de les frases més pronunciades per aquells que mai votarien una determinada opció, però que busquen una excusa per a justificar-se davant de l’interlocutor.
En alguns casos continuen:
-Si et presentessis tu, et votaria...
Ni a mi, ni a qui és ara el candidat, ni a ningú... Tenen perfectament decidida l’opció i no d’ara, sinó des de fa molts anys i no solen canviar. Si d’Amposta parlem, ja intuïu a qui em refereixo.
-No sóc de cap partit, però m’han vingut a buscar i m’ha il·lusionat el projecte. El que m’agrada és treballar per a Amposta...(I de passada tenir un sou segur al menys durant 4 anys... Però això no ho diuen)
D’aquests n’he conegut a uns quants. Durant dècades, a Amposta, si has estat d’ells, has menjat. En canvi, si saben que no ests dels seus, no et menges ni un rosco...
Sempre m’he preguntat el perquè no assumeixen davant els ciutadans els veritables motius que els han portat a formar part d’una determinada candidatura (normalment sempre la mateixa)
Cal dir però que, d’aquest, n’hi ha de dos tipus: els que deixen la feina perquè saben que com a regidors guanyaran més o els que no tenen res i veuen el càrrec com una sortida professional.
L’altre dia em va explicar mon fill (que poc a poc se’n adona com és la gent de la nostra ciutat, fins i tot els joves com ell) que li van dir el següent:
-Et presento al nou regidor de joventut...
Evidentment el coneixia, però mai s’hauria cregut que pogués anar en una determinada llista política. L’excusa? La de sempre:
-A mi el que m’agrada és treballar per Amposta...
Crida l’atenció com sembla que ho tenen coll avall. Saben que han viscut èpoques difícils, com per exemple durant la lluita antitransvasament quan hi va haver un gran moviment opositor i que, certament, els va desgastar molt, però no el suficient. A la següent legislatura van afrontar un canvi de líder i això sempre produeix certa incertesa. Però van sortir molt airosos d’aquellcontratemps. 4 anys més tard (la darrera legislatura), l’ajuntament va passar de 18 a 21 regidors, la qual cosa semblava que podia donar més joc als partits petits que, amb menys vots, podrien aconseguir un regidor. Però la davallada del PSC va proporcionar l’enèsima majoria absoluta.
Mon fill se’n fa creus de com, fins i tot els joves com ell, porten amagades les veritables intencions i, quan finalment les declaren, són molts els que, a pesar de tot, donaran suport a CiU.
Per tant, des d’aquí, aconsello als partits d’esquerres que no es confiïn i que lluiten fins el final per esgarrapar el vot dels indecisos.
