EMILIO PÉREZ DE ROZAS
Periodista
El papa explicava que la gent hauria de tenir un vídeo de la seva vida a casa i passar-se'l de tant en tant per veure qui era, què deia, què escrivia, com es comportava. Si fos així, molts dels escriptors futbolístics de Madrid, on es cou gairebé tot, se'n podrien recordar de quan criticaven el tiki-taka del Barça amb l'argument que «hi ha altres maneres de jugar a futbol, que també són futbol; hi ha altres maneres de guanyar que també són vàlides i fins i tot boniques».
Quan Madrid escrivia això sobre el magnífic Barça de Pep Guardiola, ningú a Barcelona restava mèrit al que feia el Reial Madrid; simplement, mostraven la seva felicitat perquè l'equip de casa jugués, practiqués, delectés amb un joc tan bonic, solidari, participatiu, eficaç i efectiu.
Però ara, quan el Barça ha decidit mesclar (Luis Enrique) ha vist que al Barça ja feia molt temps que li havien enganxat el truc i ha volgut aportar unes gotetes del que ha après aquí i allà i convertir-lo en un equip menys previsible», va explicar ahir, com a elogi, Sergi Barjuan), jugar només alguns quarts d'hora al tiki-taka, és quan als escriptors de Madrid se'ls acut recordar que «és clar, el Barça guanya però ja no és el mateix».
El mateix, senyors, són els quatre punts que els blaugranes mantenen d'avantatge sobre els blancs, a vuit jornades del final. El mateix és aquest meravellós gol de Messi, sí, sí, el de sempre, el del truc, el que tots saben que farà i ell, el repeteix, una vegada i una altra, quan agafa la pilota en posició d'extrem dret, es fica a l'àrea, dribla el rival (Verza) i, amb l'empenya interior de la seva bota esquerra, la posa a prop de l'escaire dret del rival.
El mateix és aquesta altra finta d'aquest armari filigraner, que sembla gras i no ho és, que sembla lent i és més veloç que l'AVE, que sembla maldestre i és fantasiós, de Luis Suárez, que rep dins de l'àrea, finta i al mateix escaire. El mateix és aquest cop de cap de Bartra a l'estil Sergio Ramos dedicat a l'embaràs de la seva xicotaMelissa Jiménez. El mateix és la ruleta meravellosa de Xavi no te'n vagis a Thomas, al minut 61 i 22 segons, per arrencar des de la seva àrea en un contraatac i deixar a terra el gegant de l'Almeria. El mateix són aquestes cinc passades, de porter a golejador, de l'últim gol, al minut 92.20 (¡fins a aquell minut va córrer el Barça!), quan en una jugada de pissarra, en un teva-meva que va travessar tot el camp (¡i mira que és gran!), el Barça va tancar el partit amb un altre gol de Suárez, que sembla que no hi és.
És possible, molt possible, com deia el meu company de taverna d'ahir a la nit, que el Barça hagués pogut guanyar l'Almeria per 9-1 i fins i tot hagués pogut donar-se el cas que Messi en marqués cinc, sí. Però el Barça fa temps que ha deixat de pensar en conquistes menors, en exhibicions que no serveixen de res i té només, entre cella i cella, la possibilitat de conquistar el triplet, estalviant energies i, per descomptat, gestos tan lletjos, tan sancionables, diuen, com el que Ronaldo li va dedicar al linier de Vallecas després del seu gol, quan li va dir, una cosa així com «marco i guanyem, tot i que ens esteu robant».