dilluns, 20 d’abril del 2015

Fins que el full de ruta ens separi

SISCU BAIGES
Periodista

Un mèrit que cal reconèixer als partidaris de la independència de Catalunya és la capacitat per part d’alguns d’ells de crear i difondre expressions i mots que s’acaben convertint en habituals. Qui són aquests creatius? Francesc Homs? Artur Mas? Oriol Junqueras? Els seus assessors de premsa i imatge? Els membres de l’empresa de màrqueting polític Blue State Digital, contractats per l’Assemblea Nacional Catalana i que també han treballat amb Barack Obama i François Hollande?
Sigui qui sigui, és evident que se n’ha sortit en convertir en normals expressions com “el procés”, “dret a decidir”, “estructures d’Estat”, “eleccions plebiscitàries”, “procés participatiu” o “full de ruta”. Als debats televisius o radiofònics són omnipresents. N’hi ha que tenen una durada limitada, això sí. Del “dret a decidir”, que va ser un èxit en l’etapa prèvia a la consulta al 9 de novembre passat, ja no se’n parla. Cal, per tant, anar generant nous termes de referència. I, no ho dubteu, apareixeran.
La Unió Europea és líder en aquesta pràctica. Des de Brussel·les ens han encolomat expressions com “consolidació fiscal”, “reformes estructurals” o “risc moral”. No se les han inventat però les han utilitzat a bastament com a subterfugi per evitar parlar de retallades de drets socials, salaris o serveis públics. Dir les coses pel seu nom comporta el risc que la gent les entengui i potser s’ho prengui malament.
A vegades, i sobretot en l’àmbit de la política, s’ha d’anar en compte amb dir exactament allò que es pensa perquè es poden ferir susceptibilitats o perdre vots. Potser per això a Artur Mas i d’altres els costa parlar d’independència i prefereixen referir-se a una Catalunya lliure. Tot i la prudència, no falten moments de descontrol, com l’afirmació desafortunada que se li va escapar al president català quan va comparar els atemptats del 11 de setembre de 2001 als Estats Units amb la caiguda de Barcelona durant la guerra de successió de 1714. O l’ús extès del terme “feixista” per desacreditar alguna actuació de l’adversari polític.
De les expressions més innovadores, la que està més de moda és “full de ruta”. La ruta per la qual es redacta aquest full --i en portem uns quants-- és la que porta a la independència de Catalunya. Al darrer “full de ruta” s’hi ha apuntat, de moment, menys col·lectius i partits que als anteriors.
Però trobo a faltar un altre “full de ruta”. El que ens porti a una Catalunya, una Espanya i una Europa que no estiguin sotmeses als capricis dels que insisteixen, tossudament, a aplicar la recepta de l’austeritat excessiva que desmunta l’estat del benestar. Si hem d’estalviar en alguna cosa que no sigui en redactors d’aquest “full de ruta” tant necessari com urgent.
Fins i tot, es podria crear un “Consell de la Transició” que ens guiï cap a aquesta nova Europa.

diumenge, 19 d’abril del 2015

LA VELLA MANERA DE FER POLÍTICA

Quan després de la mort del dictador es va restablir la democràcia, hi ha van haver dos tipus de polítics: els que havien ocupat càrrecs durant el règim anterior i els que no.
Els primers, evidentment, van continuar fent política des dels partits de la dreta o bé com a independents i, el segons en els partits de l’esquerra.
Els polítics de dretes tenien un tarannà molt més populista, de proximitat amb els ciutadans. Us posaré dos casos molt concrets: els alcaldes de Camarles i de Santa Bàrbara.
El de Camarles, Primitivo Forastero, va ser un polític molt peculiar, però molt estimat pel poble. El dia del seu enterament anava en direcció Tarragona i em vaig haver d’aturar a la N-340 per a deixar passar la comitiva fúnebre. M’hi vaig estar diversos minuts i, en poques ocasions havia vist (potser mai) un enterrament tan multitudinari.
Abans de ser el primer alcalde de Camarles (el poble depenia administrativament de Tortosa) ja havia estat regidor de l’Ajuntament de Tortosa i alcalde pedani. Recordo que una vegada, quan feia poc que treballava a Tortosa, els hi vaig dir a un matrimoni de Camarles:

-Veig que són del poble de Primitivo... Un alcalde molt peculiar...

-Per a Camarles, el millor alcalde que hi pot haver –em va respondre un d’ells-

A partir d’aquell dia vaig decidir que no faria mai més comentaris d’aquest tipus la gent de Camarles.
El de Santa Bàrbara va ser Josep Bertomeu (D. Pepe, per als seus conciutadans), el farmacèutic del poble. Va ser el darrer alcalde de l’etapa anterior i com Primitivo, guanyava per majoria absolutíssima. Els ciutadans de Santa Bàrbara pensaven el mateix:

-Serà com serà, però per a Santa Bàrbara no hi pot haver un alcalde millor.

En canvi, a diferència dels anteriors, els alcaldes d’esquerres solien ser joves bregats en lluites clandestines contra la dictadura. Molt més preocupats pels temes culturals i socials i dotar al poble d’aquelles infraestructures necessàries com l’abastament d’aigua, el sanejament o equipaments educatius, culturals i esportius, que no per fer obres faraòniques, sovint infrautilitzades, per a la seva glòria personal.
Amb els pas dels anys, i ja consolidada la democràcia, fins i tot els polítics d’esquerres es van anar apuntant de forma progressiva al populisme. De vegades costa diferenciar entre un polític de dretes i un d’esquerres. S’ha arribat a un moment on sembla que l bona gestió d’un alcalde ha de ser directament proporcional a les obres inaugurades.
Fixeu-vos en Amposta. Fa 4 anys, Ferré, a corre-cuita, va inaugurar una tanca que envoltava un solar. Certament, allí estava planificada la nova residència geriàtrica, però en aquell moment no deixava de ser un projecte.
4 anys després (només fa uns dies) juntament amb la consellera del ram, va inaugurar la primera fase. I només fa uns mesos l’estació d’autobusos a manca de poder inaugurar un nou CAP. Ja sabeu... A falta de pan buenas son tortas...      
Un alcalde d’esquerres hauria d’estar molt més preocupat en fer molt més humana la població: tenir més cura de l’estat de la via pública (neteja, circulació, barreres arquitectòniques...) lluitar contra els comportaments incívics d’alguns ciutadans (infraccions de trànsit, deixalles...), organitzar més esdeveniments culturals i artístics, recuperar vells edificis i barris degradats, etc.
Una bona mostra d’aquest canvi cap al costat oposat és, per exemple, la promesa electoral que ha fet el meu bon amic Joaquim Paladella, alcalde de Batea. Si torna a sortir reelegit, diu que farà una piscina coberta... Realment fa falta a Batea una infraestructura així? Les piscines cobertes, per a que siguin rendibles han d’estar ocupades pràcticament al 100% (cursets, rehabilitació...) Les despeses de manteniment són astronòmiques (socorristes, monitors i resta de personal, electricitat, neteja, manteniment...)
S’ha de canviar d’una vegada per totes la vella manera de fer política i preocupar-se més per les necessitats reals dels ciutadans. La qualitat de vida d’un poble i ciutat passa per donar solució als petits problemes del dia a dia i no per tallar el màxim de cintes possible.  

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 19-04-2015

Sempre que es fan accessos per a facilitar la mobilitat a aquells que tenen problemes per a desplaçar-se, és motiu d'alegria...
Però, no ho podrien fer sempre i no només quan s'apropen les eleccions? 

Nova rampa a l plaça Joaquín Bau de Tortosa. 

EL PARC SAMÀ (IV)