divendres, 24 d’abril del 2015
Colau versus Trias
MARÇAL SINTES
Periodista
Xavier Trias és un home d'un optimisme connatural i persistent. Com és lògic, afrontar unes eleccions com les del 24-M li causa inquietud, però, diríem, ho porta amb remarcable esportivitat. De fet, confia que serà el més votat i que podrà formar govern, un govern que, repeteix, vol «fort». La seva teoria és que, si es produeix -com es preveu- una gran atomització al consistori barceloní, això li ha de facilitar tancar pactes amb altres forces polítiques. Cosa que, per una altra part, ha intentat sense èxit en aquests últims quatre anys.
A Trias no li va bé que les eleccions es plantegin en clau sobiranista o en clau 27-S. Tem perdre vots a les zones més temperades de la ciutadania de la capital de Catalunya. No obstant, Artur Mas no ha de témer res: en cap cas Barcelona, si Trias segueix d'alcalde, deixarà de recolzar de forma ferma i pràctica -com ha fet fins ara- el president de la Generalitat.
Tampoc li va interessar a Trias en el seu moment, i així ho va fer saber, que es precipités una possible ruptura amb Josep Antoni Duran Lleida abans de les municipals del pròxim mes. CiU, va argumentar l'alcalde, no es pot permetre una crisi com aquesta a les portes d'una contesa que a Barcelona es planteja, a priori, complexa i ajustada. Per descomptat, tampoc ajuden gens a Trias els casos de corrupció que esquitxen CiU i devaluen l'escuderia.
El que, almenys teòricament, sí que afavoreix Trias és que, de forma sorprenentment nítida, Ada Colau -i no el republicà Alfred Bosch- s'hagi convertit en l'alternativa a l'actual alcalde. El radicalisme que traspua la coalició permet a Trias acomodar-se en la centralitat política i pot convertir-lo en atractiu a ulls d'aquells votants a qui inquieta o horroritza que Colau i les seves hosts manin a Barcelona.
Per una altra part, CiU, però no només CiU, confia que Colau perdrà força a mesura que passin els dies, ja que, estimen des de l'equip deTrias, s'aniran fent evidents la fluixesa del seu discurs -que titllen de populista- i la seva incongruència de fons (de la coalició Barcelona en Comú en forma part ICV-EUiA, que tants anys ha governat la ciutat). En part, la sort de Barcelona en Comú depèn del fet que mobilitzi el vot desencantat (o fastiguejat) refugiat en l'abstenció.
Tan sorprenent com la forta pujada que, segons els sondejos publicats, experimenta Ciutadans a tots els nivells resulta la situació d'ERC a la capital catalana, on, dèiem, no aconsegueix ser percebuda com a alternativa. A Esquerra es diu que la seva posició és en realitat millor del que sembla. Sigui com sigui, alguna cosa s'ha fet malament perquè aparegui com una convidada de pedra en la batalla per Barcelona.
dijous, 23 d’abril del 2015
DE LAPSUS I DE CORRUPCIONS
Ahir, els mitjans de comunicació es van esplaiar amb els dos lapsus que van tenir les dues dirigents més importants del PP.
Mentre la Maridolo de Cospedal, va dir que al PP li ha costat molt saquejar a Espanya de lacorrupció (en què estaria pensant aquesta bona xica?) I pel que sembla no és la primera vegada que li passa... Serà per alguna cosa concreta?
Mentre, la vicepresidenta del govern, la Sáenz de Santamaria, va dir, fins a 3 vegades, que l’any 2012 el PP havia fet una amnistia fiscal (sí, sí, com ho llegiu, UNA AMNISTIA FISCAL)
El concepte, què és de domini públic, havia estat sempre negat, tau per Rajoy com per Montoro i, per a referir-se a la regularització que van fer milers de defraudadors, usaven tota mena d’eufemismes.
Realment no sé sap si ahir va caure en el parany que li va posar el portaveu socialista Antonio Hernando que va ser qui primer es va referir a l’amnistia fiscal, o simplement perquè la va trair el subconscient (com li va passar a la Maridolo), però el cert és que ho va dir i ho va repetir dues vegades més.
Malgrat tot, el grup parlamentari del PP, tornant a usar el corró de la majoria absoluta, va denegar la petició dels PSOE de que es fes pública la llista de defraudadors que es van acollir a l’amnistia fiscal de fa 3 anys. A la petició s’hi van sumar tots els grups de la cambra baixa... Tots? Bé, tots, tots, tampoc, el grup de CiU s’hi va abstenir. Per què serà? Potser per que tem que es puguin conèixer noms de patriotes catalans que també tenien capitals a l’estranger?
Tot i ser important el que us he explicat fins ara, possiblement la notícia més destacada d’ahir i que avui porten a la portada diaris com el País, va ser el descobriment de dos possibles casos més de corrupció a les files populars que afectarien a un exministre com el controvertit Federico Trillo (recordeu el cas del Iak-42) i el portaveu parlamentari Vicente Martínez Pujalte (conegut popularment com Martínez el fatxa)
Recordo la verborrea de M-Pujalte a l’hora d’atacar els socialistes, sobre tot durant els governs de Zapatero. Bé, a veure ara com es defensarà.
De moment, com passa sempre, el primer que fan quan se’ls enxampa en algun cas de corrupció, és negar-ho tot o dir que el que van fer era legal.
Si retornem a la informació que han donat els mitjans de comunicació, tant Trillo com M-Pujalte haurien cobrat d’una empresa constructora de Guadalajara especialitzada en obra pública. Primer es va dir que era per haver assessorat a l’empresa en qüestió, però com no hi consten documents que així ho acreditin, llavors van dir havia estat un assessorament verbal. Com va dir el mateix Trillo quan va ser president del Congrés: Manda huevos!
Aquestes situacions, tan les del PP, com la del grup de CiU abstenint-se a l’hora de demanar la llista de defraudadors, qüestionen el que diuen, tan els populars com els convergents quan es parla de corrupció. Mentre prediquen la regeneració política o miren de desvincular-se de casos com els de Pujol o el Palau de la Música, en realitat ho diuen amb la boca petita i actuen molt diferent.
Qualsevol persona estaria feta un embolic, però espero que tu, amic lector, et passi com a mi i tinguis molt clar quina és la situació, per molt que els qui ens governen la vulguin camuflar entre paraules que ens sonin bé a les nostres oïdes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)