dimarts, 7 de juliol del 2015
La llotja de Mariano i Florentino
JESÚS LÓPEZ-MEDEL
Advocat de l'Estat
Mariano és un gran esportista. Fa poc, durant la campanya, ens va enlluernar amb un pedaleig ciclista al Retiro que ja voldriaContador. Va ser un regal visual, ja que, més que d’exercici, ell és contemplatiu i, sobretot, reposat; dedica gran temps a l’estudi de premsa esportiva i no és gaire assidu, potser per mandra, a acudir a actes esportius. Sí que ho va fer amb gran sentit de la moderació el 17 de maig de l’any passat per la final de la Champions. Hi havien arribat dos equips espanyols, tots dos de Madrid, i malgrat la seva condició de president equilibrat de tots els espanyols («normals») no va voler ocultar la seva preferència merengue al dir nou dies abans (així ho recollirien tots els mitjans): «Aniré a Lisboa i prefereixo que guanyi el Reial Madrid». ¡Olé! Les llotges són llocs des dels quals s’assisteix privilegiadament a un espectacle i allà, entre altres coses, s’aplaudeix els actuants. Les darreres eleccions van afectar la llotja de Mariano i la d’un altre blanquíssim (no en el sentit de puresa),Florentino.
El primer era aclamat pels seus fidels i privilegiats seguidors pepers després de les actuacions –cada vegada més escasses– de torero davant els seus. Tot i que aquests (els nous ascendits, encara més) són hooligans, ja que aplaudeixen sempre, gairebé emocionats després de l’arrencada d’un dels diversos palmeros entusiastes meritoris. Encara que la faena fos plomissa, era igual: aplaudiments intensos. A més, amb la litúrgia de posar-se sempre a peu dret.
Així, amb el país infecte de notícies diàries de corrupció, arriba l’artista i els fa el discurs sense tractar sobre això i els seus, des de la llotja, aplaudeixen amb fervor el seu silenci i les seves paraules dirigides a altres temes com la prima de risc o els odiosos grecs. Però, ¡ah sorpresa!, l’últim comitè executiu a Génova no va finalitzar amb rauxa. Els barons territorials han perdut molt poder, en part per l’estrella del cap de la quadrilla. Al final, no el saludaven amb el fervor usual i aviat algun ni el coneixerà, igual que ara a Bárcenas.
El primer era aclamat pels seus fidels i privilegiats seguidors pepers després de les actuacions –cada vegada més escasses– de torero davant els seus. Tot i que aquests (els nous ascendits, encara més) són hooligans, ja que aplaudeixen sempre, gairebé emocionats després de l’arrencada d’un dels diversos palmeros entusiastes meritoris. Encara que la faena fos plomissa, era igual: aplaudiments intensos. A més, amb la litúrgia de posar-se sempre a peu dret.
Així, amb el país infecte de notícies diàries de corrupció, arriba l’artista i els fa el discurs sense tractar sobre això i els seus, des de la llotja, aplaudeixen amb fervor el seu silenci i les seves paraules dirigides a altres temes com la prima de risc o els odiosos grecs. Però, ¡ah sorpresa!, l’últim comitè executiu a Génova no va finalitzar amb rauxa. Els barons territorials han perdut molt poder, en part per l’estrella del cap de la quadrilla. Al final, no el saludaven amb el fervor usual i aviat algun ni el coneixerà, igual que ara a Bárcenas.
Però, deia, ell és discret i no freqüenta l’assistència al futbol. És persona «normal», costa treure’s el pijama a mitja tarda, conduir, aparcar, haver comprat abans la butlleta, etcètera. Un embolic. En canvi, sí que ho fa amb freqüència el seu antecessor que, amb igual clarividència que va veure l’Iraq o va col·locar els seus amics «honestos» dirigint empreses privatitzades, va encertar a l’elegir successor l’esportista lector. El nostre etern líder de l’Espanya immortal és actiu assistent a la llotja del Bernabéu. No amaga la seva condició de madridista. Va néixer campió i només podia ser seguidor de l’equip més ric i que més títols va aconseguir en temps del franquisme.
Hi va acompanyat (ja no serà igual) de la seva dona que, després de diverses eleccions primàries i de demostrar abans la seva gran vàlua, va ser ungida per Rouco com a alcaldessa. No hi havia hagut a Madrid governant semblant. Ella acompanyava el seu marit al futbol i anaven al recer de la llotja tot i que es col·locava dues files enrere. El seu marit estava, en canvi, al costat del cap. No tan sols el seu madridisme el portaria a aquells actess, com a diversos dels afortunats convidats. Allò s’assembla a les caceres. Així com entre gasela i gasela pot sortir una «presa», a la llotja blanca, entre gol i gol (o entre penal i penal), ¡com a mínim!
Que s’abracen a la llotja d’aquest estadi la flor i nata de l’economia i la política és notori. Que el seu president hagi comparegut davant l’Audiència Nacional reconeixent el pagament de 300.000 euros a empreses de la xarxa Púnica i que això a penes aparegués publicat és normal. Que el Poder Judicial hagi intentat en dues ocasions prohibir assistir a llotges futboleres jutges que poden jutjar polítics i propietaris de clubs evidencia que la vox populi és certa.
Hi va acompanyat (ja no serà igual) de la seva dona que, després de diverses eleccions primàries i de demostrar abans la seva gran vàlua, va ser ungida per Rouco com a alcaldessa. No hi havia hagut a Madrid governant semblant. Ella acompanyava el seu marit al futbol i anaven al recer de la llotja tot i que es col·locava dues files enrere. El seu marit estava, en canvi, al costat del cap. No tan sols el seu madridisme el portaria a aquells actess, com a diversos dels afortunats convidats. Allò s’assembla a les caceres. Així com entre gasela i gasela pot sortir una «presa», a la llotja blanca, entre gol i gol (o entre penal i penal), ¡com a mínim!
Que s’abracen a la llotja d’aquest estadi la flor i nata de l’economia i la política és notori. Que el seu president hagi comparegut davant l’Audiència Nacional reconeixent el pagament de 300.000 euros a empreses de la xarxa Púnica i que això a penes aparegués publicat és normal. Que el Poder Judicial hagi intentat en dues ocasions prohibir assistir a llotges futboleres jutges que poden jutjar polítics i propietaris de clubs evidencia que la vox populi és certa.
Fa un any, a l’Ajuntament de Madrid es van adjudicar, repartint-se entre les empreses més importants, sucosíssims contractes milionaris de manteniment viari, neteja, infraestructura, mobilitat, etcètera per 10 o 12 anys. En algun cas, a la baixa, cosa que ha suposat acomiadaments i un gran deteriorament del servei. A més, totes s’avenen molt, i en alguns casos, les adjudicatàries en «compensen» d’altres amb petits pagaments. Així tots contents. Fins i tot, dies abans de les eleccions uns quants ajuntaments van adjudicar serveis públics per llarg temps. Lligat i ben lligat, encara que algunes decisions erràtiques de Carmena sorprenguin (com l’operació Chamartín).
Però aviat alguna cosa canviarà. Faran fora de mala manera els ahir herois (Casillas o Ramos), arribaran nous i caríssims jugadors després d’una temporada pèssima, però després del canvi en alcaldies, no sé si tindrà tant «benefici» assistir a la llotja per excel·lència.
Però aviat alguna cosa canviarà. Faran fora de mala manera els ahir herois (Casillas o Ramos), arribaran nous i caríssims jugadors després d’una temporada pèssima, però després del canvi en alcaldies, no sé si tindrà tant «benefici» assistir a la llotja per excel·lència.
Advocat de l’Estat.
dilluns, 6 de juliol del 2015
TENS UN PLA?
Tret
de caminar cap a Ítaca, sembla que el
govern de la Generalitat de Catalunya no té cap altre pla.
M’estic
referint, evidentment, al Pla Estratègic de les Terres de l’Ebre
del que el govern va ensenyar la poteta (com al compte de les
cabretes), però fins aquí puc llegir...
Sobta
però el tuït que va fer Xavier Pallarés,
el delegat a les Terres de l’Ebre
dient l’impecable que havia estat el secretari del govern explicant-lo (!?)
Quans
de plans portem des d’aquell llunyà 1980 que va començar a caminar la
restaurada i electa Generalitat de Catalunya?
Fem
una mica d’història. Abans, amb la Generalitat restaurada, però no electa de Josep Tarradellas, es va crear l’any
1978 el Consell Intercomarcal de lesTerres de l’Ebre, embrió del que seria més tard l’Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre (IDECE) creat l’any 1993.
Sempre
recordaré aquell dia en el que hi va haver una reunió entre representants de la
Plataforma en Defensa de l’Ebre amb els
representants territorials a la seu de l’IDECE
a Tortosa. Devia de ser l’any 2000, tot just quan començava la lluita contra el
transvasament de l’Ebre. Quan entraven, Joaquim
Paladella, alcalde Batea i Joaquim Vidal,
alcalde de Vilalba dels Arcs, hi sortien. Al primer dels Joaquins ja feia molts d’anys que el
coneixia i, amb la confiança que li tenia, li vaig preguntar per a què servia l’IDECE. Em va respondre contundentment:
per a fer estudis...
El
primer Pla Territorial Parcial va
néixer l’any 2001, quan l’Ebre anava més revoltat. Precisament, en aquella
època també es va crear la figura del Delegat de la Generalitat, a la pràctica
un autèntic comissari polític per mirar de controlar el moviment antitransvasament que tenia per enemics
al PP a nivell d’Espanya i a CiU a Catalunya, ja que en aquest tema caminàvem agafadets
de la ma.
L’any
2010, el govern de José Montilla va
aprovar-ne el segon Pla TerritorialParcial de les Terres de l’Ebre que substituïa el primer i que s’havia
començat a redactar l’any 2008.
Al cap
de pocs mesos, aquest segon Pla
Territorial Parcial es va convertir en Pla
Territorial, es a dir, sé li va treure la denominació de parcial.
No ha
fet falta massa temps per a què se’n redactés un altre, el que ara ens ocupa:
el Pla Estratègic. Pel nom em sembla
molt més ambiciós, però intueixo que a la pràctica serà més del mateix, o
sigui, un altre fracàs.
Llegia
que el nostre govern ha desestimat un estudi de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona que s’ha fet sobre el
nostre territori. No conec l’estudi, però segurament és molt més realista i
adequat a les necessitats del nostre territori que qualsevol altre que hagin
fet els nostres polítics des de Barcelona i, sovint, sense demanar-ne l’opinió.
(Què ja la van demanar als nostres polítics? Perdoneu que dubti de la capacitat
de segons qui...)
Mireu
com serà el tema de controvertit, que fins i tot ERC, que s’ofereixen a
Convergència (ens haurem d’anar acostumant a treure i Unió) per a entrar a formar part del govern així que tenen l’ocasió
de fer-ho, ha demanat explicacions al govern de Catalunya sobre aquest tema.
No sé
si serà només una apreciació meva, però durant tots aquests anys no he notat
cap actuació que hagi afectat al conjunt del territori o, si més no, a una determinada
zona. Tot segueix com estava fa dècades i cada ajuntament ha fa la guerra pel
seu compte per a acontentar els seus ciutadans i poca cosa més.
Els
polígons industrials es diversifiquen per tot el conjunt del nostre territori
i, sovint, intueixo, estan mal gestionats i cada cop més buits. Construir un
polígon és relativament fàcil, només cal agafar uns terrenys, urbanitzar-los,
dotar-los dels serveis bàsics i esperar que s’instal·li la indústria. Però
aquest és precisament el problema. No ho podem deixar en mans de la fortuna i
que algú tingui a bé instal·lar-s’hi.
Per
això fa falta actuacions conjuntes, tenir en compte a tots els agents socials i
econòmics de la zona i a partir d’aquí mirar allò que més pot afavorir al
conjunt del territori.
Hi ha una
dita catalana que diu: començar la casa per la teulada... Aquesta és la percepció que tinc la
majoria de les vegades.
Per
tant, prou de plans i més solucions per al territori, senyors governants... Per
favor!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)