La llotja de Mariano i Florentino

JESÚS LÓPEZ-MEDEL

Advocat de l'Estat

Mariano és un gran esportista. Fa poc, durant la campanya, ens va enlluernar amb un pedaleig ciclista al Retiro que ja voldriaContador. Va ser un regal visual, ja que, més que d’exercici, ell és contemplatiu i, sobretot, reposat; dedica gran temps a l’estudi de premsa esportiva i no és gaire assidu, potser per mandra, a acudir a actes esportius. Sí que ho va fer amb gran sentit de la moderació el 17 de maig de l’any passat per la final de la Champions. Hi havien arribat dos equips espanyols, tots dos de Madrid, i malgrat la seva condició de president equilibrat de tots els espanyols («normals») no va voler ocultar la seva preferència merengue al dir nou dies abans (així ho recollirien tots els mitjans): «Aniré a Lisboa i prefereixo que guanyi el Reial Madrid». ¡Olé! Les llotges són llocs des dels quals s’assisteix privilegiadament a un espectacle i allà, entre altres coses, s’aplaudeix els actuants. Les darreres eleccions van afectar la llotja de Mariano i la d’un altre blanquíssim (no en el sentit de puresa),Florentino. 
El primer era aclamat pels seus fidels i privilegiats seguidors pepers després de les actuacions –cada vegada més escasses– de torero davant els seus. Tot i que aquests (els nous ascendits, encara més) són hooligans, ja que aplaudeixen sempre, gairebé emocionats després de l’arrencada d’un dels diversos palmeros entusiastes meritoris. Encara que la faena fos plomissa, era igual: aplaudiments intensos. A més, amb la litúrgia de posar-se sempre a peu dret.
Així, amb el país infecte de notícies diàries de corrupció, arriba l’artista i els fa el discurs sense tractar sobre això i els seus, des de la llotja, aplaudeixen amb fervor el seu silenci i les seves paraules dirigides a altres temes com la prima de risc o els odiosos grecs. Però, ¡ah sorpresa!, l’últim comitè executiu a Génova no va finalitzar amb rauxa. Els barons territorials han perdut molt poder, en part per l’estrella del cap de la quadrilla. Al final, no el saludaven amb el fervor usual i aviat algun ni el coneixerà, igual que ara a Bárcenas.

Però, deia, ell és discret i no freqüenta l’assistència al futbol. És persona «normal», costa treure’s el pijama a mitja tarda, conduir, aparcar, haver comprat abans la butlleta, etcètera. Un embolic. En canvi, sí que ho fa amb freqüència el seu antecessor que, amb igual clarividència que va veure l’Iraq o va col·locar els seus amics «honestos» dirigint empreses privatitzades, va encertar a l’elegir successor l’esportista lector. El nostre etern líder de l’Espanya immortal és actiu assistent a la llotja del Bernabéu. No amaga la seva condició de madridista. Va néixer campió i només podia ser seguidor de l’equip més ric i que més títols va aconseguir en temps del franquisme.
Hi va acompanyat (ja no serà igual) de la seva dona que, després de diverses eleccions primàries i de demostrar abans la seva gran vàlua, va ser ungida per Rouco com a alcaldessa. No hi havia hagut a Madrid governant semblant. Ella acompanyava el seu marit al futbol i anaven al recer de la llotja tot i que es col·locava dues files enrere. El seu marit estava, en canvi, al costat del cap. No tan sols el seu madridisme el portaria a aquells actess, com a diversos dels afortunats convidats. Allò s’assembla a les caceres. Així com entre gasela i gasela pot sortir una «presa», a la llotja blanca, entre gol i gol (o entre penal i penal), ¡com a mínim!
Que s’abracen a la llotja d’aquest estadi la flor i nata de l’economia i la política és notori. Que el seu president hagi comparegut davant l’Audiència Nacional reconeixent el pagament de 300.000 euros a empreses de la xarxa Púnica i que això a penes aparegués publicat és normal. Que el Poder Judicial hagi intentat en dues ocasions prohibir assistir a llotges futboleres jutges que poden jutjar polítics i propietaris de clubs evidencia que la vox populi és certa.

Fa un any, a l’Ajuntament de Madrid es van adjudicar, repartint-se entre les empreses més importants, sucosíssims contractes milionaris de manteniment viari, neteja, infraestructura, mobilitat, etcètera per 10 o 12 anys. En algun cas, a la baixa, cosa que ha suposat acomiadaments i un gran deteriorament del servei. A més, totes s’avenen molt, i en alguns casos, les adjudicatàries en «compensen» d’altres amb petits pagaments. Així tots contents. Fins i tot, dies abans de les eleccions uns quants ajuntaments van adjudicar serveis públics per llarg temps. Lligat i ben lligat, encara que algunes decisions erràtiques de Carmena sorprenguin (com l’operació Chamartín).
Però aviat alguna cosa canviarà. Faran fora de mala manera els ahir herois (Casillas o Ramos), arribaran nous i caríssims jugadors després d’una temporada pèssima, però després del canvi en alcaldies, no sé si tindrà tant «benefici» assistir a la llotja per excel·lència.

Advocat de l’Estat.