dimecres, 8 de juliol del 2015
El "default" de Catalunya
JAUME REIXACH
Tots parlem de Grècia i de la possibilitat que acabi caient endefault per no poder pagar els crèdits de la "troika" que ofeguen la seva economia. Però a l'altra punta de la Mediterrània, Catalunya es troba en una situació semblant. El "pont de mar blava" que uneix Catalunya amb Grècia té molts noms en comú: Ítaca, Empúries, Neopàtria.., però també l'espasa de Dàmocles del default imminent.
Pels qui en depenen directament -proveïdors, entitats del Tercer Sector, persones sense recursos, ajuntaments, escoles, hospitals, associacions de l’àmbit cultural...- la situació catastròfica de les finances de la Generalitat té un impacte angoixant i insuportable en el difícil dia a dia. El conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell, ha denunciat que l'ofec financer fa que, de facto, la Generalitat ja estigui intervinguda i el conseller de Presidència, Francesc Homs, ha anunciat que les tensions de tresoreria es perllongaran, com a mínim, dos o tres mesos més.
L'escenari és tenebrós i només cal escoltar, per exemple, els farmacèutics o els alcaldes per corroborar-ho. El sistemàtic impagament de les factures i la desesperant morositat de la Generalitat tenen unes conseqüències traumàtiques i, en molts casos, irreversibles per a milers de catalans -empreses i particulars- que depenen de les arques autonòmiques per poder funcionar.
Ara som a l'estiu, el mes d'agost és inhàbil, suposadament el mes de setembre hi haurà eleccions al Parlament de Catalunya, el govern que en surti no començarà a ser operatiu –amb sort- fins al mes de novembre, de seguida ens cauran a sobre les festes nadalenques... Això vol dir, ras i curt, que en els pròxims sis mesos, la situació política a Catalunya estarà immersa en una absoluta provisionalitat i amb uns governants totalment en precari.
La por que hi ha és que, instal·lats en aquesta llarga incertesa, les peremptòries necessitats dels proveïdors i dels dependents de la Generalitat quedin desateses i que la bola del deute públic assoleixi magnituds asfixiants, amb un efecte letal sobre les constants vitals de Catalunya. Per això, des d'aquesta perspectiva, el més raonable seria -sembla- que el president Artur Mas assumeixi la seva responsabilitat d’exhaurir la legislatura fins a finals de l'any vinent, en comptes de convocar eleccions anticipades aquest 27-S.
Catalunya no és un ens sobrenatural. Catalunya som els 7,5 milions de persones que habitem aquest triangle amb vèrtexs al cap de Creus, la Val d'Aran i el delta de l’Ebre. Catalunya no va néixer ahir. Catalunya és una identitat política amb molts segles d'història a l'esquena.
Ara i aquí hi ha unes urgències ineludibles que passen, abans que res, per restablir la normalitat en el funcionament de la Generalitat i garantir el pagament de les persones, empreses i entitats que en depenen. Si fem cas del "full de ruta" pactat per CiU, ERC, ANC, Òmnium Cultural i l'AMI, després del 27-S s'enceta un altre període provisional de 18 mesos en el qual caldrà redactar la nova Constitució catalana, abans de proclamar la independència.
Tot això és molt llarg. I, mentrestant, de què menjarem? No seria més intel·ligent i més pragmàtic posar, d'entrada, ordre a les caòtiques finances de la Generalitat i pactar –amb la força aclaparadora, ara sí, del Parlament- un finançament correcte?
Tots parlem de Grècia i de la possibilitat que acabi caient endefault per no poder pagar els crèdits de la "troika" que ofeguen la seva economia. Però a l'altra punta de la Mediterrània, Catalunya es troba en una situació semblant. El "pont de mar blava" que uneix Catalunya amb Grècia té molts noms en comú: Ítaca, Empúries, Neopàtria.., però també l'espasa de Dàmocles del default imminent.
Pels qui en depenen directament -proveïdors, entitats del Tercer Sector, persones sense recursos, ajuntaments, escoles, hospitals, associacions de l’àmbit cultural...- la situació catastròfica de les finances de la Generalitat té un impacte angoixant i insuportable en el difícil dia a dia. El conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell, ha denunciat que l'ofec financer fa que, de facto, la Generalitat ja estigui intervinguda i el conseller de Presidència, Francesc Homs, ha anunciat que les tensions de tresoreria es perllongaran, com a mínim, dos o tres mesos més.
L'escenari és tenebrós i només cal escoltar, per exemple, els farmacèutics o els alcaldes per corroborar-ho. El sistemàtic impagament de les factures i la desesperant morositat de la Generalitat tenen unes conseqüències traumàtiques i, en molts casos, irreversibles per a milers de catalans -empreses i particulars- que depenen de les arques autonòmiques per poder funcionar.
Ara som a l'estiu, el mes d'agost és inhàbil, suposadament el mes de setembre hi haurà eleccions al Parlament de Catalunya, el govern que en surti no començarà a ser operatiu –amb sort- fins al mes de novembre, de seguida ens cauran a sobre les festes nadalenques... Això vol dir, ras i curt, que en els pròxims sis mesos, la situació política a Catalunya estarà immersa en una absoluta provisionalitat i amb uns governants totalment en precari.
La por que hi ha és que, instal·lats en aquesta llarga incertesa, les peremptòries necessitats dels proveïdors i dels dependents de la Generalitat quedin desateses i que la bola del deute públic assoleixi magnituds asfixiants, amb un efecte letal sobre les constants vitals de Catalunya. Per això, des d'aquesta perspectiva, el més raonable seria -sembla- que el president Artur Mas assumeixi la seva responsabilitat d’exhaurir la legislatura fins a finals de l'any vinent, en comptes de convocar eleccions anticipades aquest 27-S.
Catalunya no és un ens sobrenatural. Catalunya som els 7,5 milions de persones que habitem aquest triangle amb vèrtexs al cap de Creus, la Val d'Aran i el delta de l’Ebre. Catalunya no va néixer ahir. Catalunya és una identitat política amb molts segles d'història a l'esquena.
Ara i aquí hi ha unes urgències ineludibles que passen, abans que res, per restablir la normalitat en el funcionament de la Generalitat i garantir el pagament de les persones, empreses i entitats que en depenen. Si fem cas del "full de ruta" pactat per CiU, ERC, ANC, Òmnium Cultural i l'AMI, després del 27-S s'enceta un altre període provisional de 18 mesos en el qual caldrà redactar la nova Constitució catalana, abans de proclamar la independència.
Tot això és molt llarg. I, mentrestant, de què menjarem? No seria més intel·ligent i més pragmàtic posar, d'entrada, ordre a les caòtiques finances de la Generalitat i pactar –amb la força aclaparadora, ara sí, del Parlament- un finançament correcte?
dimarts, 7 de juliol del 2015
LA DIGNITAT DELS GRECS ÉS LA DIGNITAT DELS CIUTADANS D’EUROPA
 |
| De Ferreres, al Periódico. |
Els resultats del referèndum que va tenir lloc a Grècia el passat diumenge s’ha d’entendre des de la perspectiva de la dignitat del poble.
El resultat (61-38 aproximadament), lluny del que s’esperava i anunciaven les enquestes, va significar un gran recolzament a Tsipras, el cap de govern que va arribar de la ma de Syriza (una coalició de partits) només fa uns mesos.
Des d’un punt de vista humà, el que s’estava fent al poble grec per part dels dirigents de la UE, no té nom. L’actual situació grega necessita solucions urgents per a que una part molt important de la seva població pugui menjar, no xantatges al seu govern.
Les negociacions entre la UE i Grècia van ser com una partida d’escacs on cada part buscava la millor estratègia que el fes sortir victoriós davant els seus. El que passa és que era una partida desigual (recordem que Grècia només aporta el 2% al PIB europeu) Durant les darreres setmanes, a cada moviment dels grecs, la UE els responia en un escac a l’economia. Quan finalment els hel·lens es van veure acorralats, van fer l’única jugada que els hi quedava i que les podia donar una mica d’aire: es van enrocar y van convocar un referèndum que va fer trontollar la partida. Segurament no acabarà amb la victòria grega, ni tan sols en taules, però el grecs, al menys han guanyat dignitat i respecte. Els governants europeus són conscients que si, finalment Gràcia aconsegueix allargar el joc uns moviments més, psicològicament hauran guanyat i, per tant, en certa manera, es veuran humiliats pel més feble.
I d’un joc de taula a un altre. Una Grècia fora de l’Euro hauria pogut causar un efecte dominó en països com Espanya que, encara que la distància sigui enorme, també hem patit els efectes de l’austeritat imposada per la Troika. L’economia espanyola, juntament amb la italiana, la portuguesa i l’irlandesa són les que més han patit els efectes de la crisi econòmica que ha arruïnat a una part important de les classes mitjanes, les que tradicionalment han estat les que han estirat del carro. Sortadament, la recuperació econòmica actual no passa per la recuperació econòmica de les classes populars, sinó per l’explotació dels empresaris als seus treballadors, sobre tot als més necessitats, el que més problemes econòmics estan passant. Evidentment no parlo de tots els empresaris, però si d’una gran majoria sense cap mena d’escrúpol que explotant els treballadors aconsegueixen incrementar notablement les seves fortunes personals i, en alguns casos, escalar llocs a la llista Forbes dels mes rics del món.
 |
| De Ferreres, al Periódico. |
Majoritàriament, els nostres polítics han fet més costat que mai a la UE davant el tema grec. Han volgut comparar la Grècia de Syriza amb l’Espanya de Podemos. Temen que si a partir de finals de la tardor, Podemos aconsegueix guanyar les eleccions generals i governa, pot plantejar un revisió dels acords econòmics que avui en dia manté Espanya amb la UE. I Espanya, afortunadament no es Grècia, tal i com ens ho va recordar Rajoy fa uns mesos.
Vull incidir en la falsa concepció d’Europa que tenim. Europa queda lluny de les expectatives que es van quedar anys enrere. Avui en dia només és la unió d’interessos econòmics dels països membres i dels governs de torn.
Mentre aquests interessos econòmics estiguen per sobre dels socials que representen els seus ciutadans, Europa no serà res més que un projecte inacabat sense cap més futur que la dependència de economies molt més poderoses com la nord-americana i la xinesa.
LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 7-07-2015
Sobre la vorera i ocupant bona part de l'amplada.
Carrer Melilla, cantonada al Larache (Amposta)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)