dijous, 22 d’octubre del 2015
Barcelona, el TTIP i el TPP
FRANCESC GRANELL
Catedràtic emèrit de la UB, acadèmic de la RACEF i expert del Team Europa
Dilluns passat, 5 d’octubre, 12 països de la conca del Pacífic van finalitzar les negociacions per posar en marxa l’Acord Transpacífic de Cooperació Econòmica, més conegut per les sigles en anglès: TPP. És un acord molt ampli que cobreix una trentena de capítols que van des del desarmament aranzelari fins a mecanismes de solució de diferències i que cobreix aspectes com l’harmonització de normes tècniques entre els països que l’han negociat: els Estats Units, el Japó, Austràlia, Nova Zelanda, Malàisia, Brunei, Singapur, el Vietnam, el Canadà, Mèxic, Perú i Xile, i que representen en conjunt el 40% de l’economia mundial.
Arribar a l’acord ha implicat cinc anys i una dura batalla entre les administracions i algunes oenagés i grups antisistema que temien que l’acord final perjudiqués drets laborals en alguns dels països tenint en compte el poc nivell de protecció social que hi ha en altres. El president dels EUA, Barack Obama, ha mostrat la seva confiança que el procés parlamentari de ratificació pugui acabar satisfactòriament abans que finalitzi el seu mandat a la Casa Blanca, a finals de l’any 2016.
A Europa estem immersos en el mateix debat sobre els avantatges o els inconvenients que podrien derivar-se de la conclusió de l’Acord d’Associació Transatlàntica de Comerç i Inversió, més conegut per les sigles en anglès: TTIP. El TTIP cobriria 800 milions d’habitants: 500 dels 28 estats membres de la UE i 300 dels Estats Units, que vénen a suposar el 56% de l’economia global. El TTIP és molt semblant, en la seva concepció, al TPP que s’acaba de concloure, perquè es proposa l’eliminació progressiva dels aranzels, que ara ja són molt baixos, l’harmonització d’estàndards dels dos costats de l’Atlàntic coordinant normes tècniques i mecanismes d’inspecció, i normes mediambientals, per citar solament una part de la seva trentena de capítols en negociació des del 2013 i que ja han passat per una desena de sessions de negociació.
A Europa s’ha produït una àmplia oposició al TTIP per part de grups activistes antisistema europeus, per part de grups d’esquerra i per part de grups anti-nord-americans que denuncien que l’acord s’està negociant en secret per evitar que la gent s’assabenti del que s’està coent entre negociadors. Per si això fos poc, ha sigut necessari anar amb peus de plom a l’hora d’avançar en les negociacions sobre lliure canvi agrícola i supressió de subvencions distorsionadores del lliure canvi. Al mateix temps la Comissió Europea ha obert una àmplia informació i s’ha compromès a respectar els estàndards socials i mediambientals europeus així com a matisar la qüestió de les privatitzacions i l’espinosa qüestió de la creació d’un mecanisme de solució de diferències entre empreses i poders públics davant la queixa de certs sectors de la societat europea en el sentit que això representa entregar el poder de decisió a les «multinacionals».
Amb tot això la negociació ha anat patint nombrosos endarreriments, cosa que ha fet que els Estats Units poguessin finalitzar primer el seu acord transpacífic. I això no és bo si pensem que Europa està perdent punts en el comerç mundial i que impulsar el comerç EUA-Europa amb el TTIP permetria equilibrar l’acord transpacífic, acabat de negociar i de firmar.
Una vegada assenyalat tot això, ara em vull referir explícitament a la declaració del Plenari del Consell Municipal de l’Ajuntament de Barcelona del 2 d’octubre oposant-se a la conclusió del TTIP amb els vots favorables dels grups Barcelona en Comú, Esquerra Republicana de Catalunya i la CUP, amb l’abstenció del PSC i de CiU. La nota de premsa divulgada pel mateix consistori barceloní diu que amb aquesta declaració l’ajuntament s’adhereix a la campanya Catalunya no al TTIP impulsada per la Xarxa d’Economia Solidària, la plataforma Aigua és Vida, la Federació d’Associacions de Veïns, UGT, CCOO, el Consell de la Joventut de Catalunya i la Intersindical Alternativa de Catalunya.
Amb això, l’ajuntament s’apunta al moviment seguit per diversos grups de l’esquerra europea i, fins i tot, per grups d’esquerres al Parlament Europeu. El problema, aquí, és que una altra vegada estem en una situació curiosa en què una institució que ens representa a tots entra en qüestions que no pertanyen al seu àmbit competencial. Un ajuntament està per resoldre serveis públics municipals i les opcions de futur de la ciutat, i no per pontificar sobre un acord els protagonistes del qual són els estats.
dimecres, 21 d’octubre del 2015
FOTOS CONCENTRACIÓ D'AVUI EN SOLICARITAT AMB ELS REFUGIARS SIRIS
BAÑOS SÉ TIRA A LA PISCINA
Jo crec que aquest cabussó a la piscina de Baños és més una broma que una proposta, ja que per a què es pugui materialitzar han de confluir diverses decisions importants.
Primer que res, s’hauria de desintegrar la candidatura de Junts pel Sí. Tot i que segons les informacions periodístiques hi ha divergències importants entre Mas i Junqueras, de moment no intueixo cap trencament, tot i que de cara les generals del 20-D qualsevol cosa és possible.
La segona part encara és molt més complicada. Un govern d’esquerres hauria de contemplar ERC i els independents afins, les CUP, Catalunya sí que es pot i el PSC. I com es faria això, renunciant no només a la independència sinó que també al dret a decidir? Perquè no veig jo als del PSC (què van celebrar la Hispanitat amb el PP i C’s, sota el paraigua de la Societat Civil Catalana) molt per la labor d’abraçar, ja no dic el sentiment independentista, simplement el dret a decidir o el que és el mateix, acceptar un referèndum legal i amb garanties on els catalans i catalanes ens puguem expressar lliurament sobre el futur del nostre país.
I tal vegada, a Catalunya sí que es pot hi deu d’haver molta diversitat. Hi haurà que opini que sí i en canvi, d’altres, pensaran tot el contrari.
Un govern d’esquerres (o de concentració nacional, si al final es proposés aquest opció) hauria de comptar amb un ampli consens de totes les parts. I per aconseguir-ho, tots els partits haurien de renunciar a el que segurament són, les parts més ideològiques dels seus programes.
El que sembla clar és que ara com ara les negociacions estan en punt mort, al menys en el que respecta a un pacte de governabilitat i, sobre tot, d’investidura del nou president. Tot apunta de que fins passades les generals no hi haurà fumata blanca... I després ja ho veurem. Jo, a hores d’ara, encara no tinc clar de que es pugui arribar a un acord que permeti seguir fent camí... En un sentit o en altre.
Ja vaig dir l’altre dia que segurament Mas no va calibrar bé la data de les autonòmiques. Segurament perquè el va captivar que el primer dia de campanya coincidís amb la Diada i perquè no s’imaginava que els resultat acabessin maltractant tant (perdoneu per l’onomatopeia)
El més immediat però és la formació de la mesa del Parlament que s’haurà de constituir els primers dies de novembre. De moment sé sap que, amb tota probabilitat, la presidenta serà la xertolina Carme Forcadell, ja que, dintre dels acords de JxS, aquest càrrec li correspon a ERC que a la vegada, ha cedit l’honor a la que va ser presidenta de l’ANC i una de les principals persones responsables de tot el procés que ha seguit Catalunya des del 2012.
Però ni aquí hi ha acord. Tal com es planteja, JxS tindrien majoria absoluta a la mesa i, per tant, no reflectiria el resultat de les urnes. La solució que donen els de JxS és que les CUP pugui ocupar un lloc que ara no té perquè no li correspon. De moment les CUP no han dit res, encara que sospito que no voldran formar part del sistema, sinó no es canvia el sistema actual. Es a dir, de formar part de l’estructura d’Espanya a ser Catalunya un estat independent.
Amb l’actual conjuntura no crec que es pugui arribar a produir, però us imagineu que passi com a l’any 1995? A les eleccions d’aquell any CiU va perdre la majoria absoluta i tota la resta de partits es van posar d’acord per a prendre-li la presidència del Parlament que, com sabeu, hauria recaigut en un diputat d’Unió, fruit dels acords de la coalició nacionalista. L’escollit (contra pronòstic), va ser el fundador i dirigent del PSC Joan Raventós.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)