ÈPOCA DE SEGA (31)

SANTES CREUS (6)

Catalans en terra de ningú

SISCU BAIGES

Periodista

Un home es troba pel carrer un amic que sempre està rialler. "Com t'ho fas per riure sempre?", li demana. "No discutint mai amb ningú", li contesta l'altre. "No serà pas per això!", s'exclama. "Doncs no serà per això", concedeix l'home feliç.

A Catalunya també hi ha molta gent que ha optat per no discutir. Malauradament, no discutir no equival a estar content, a ser feliç. La vida no és mai idèntica als acudits.

Discutir, en el sentit de defensar opinions diferents en una conversa, no té perquè ser necessàriament motiu de crispació o baralles. Però hi ha temes en els quals si s'inicia una discussió hi ha el risc d'acabar enfadats o a bufetades.

Si en una discoteca se t'acosta algú i et demana a crits perquè estàs mirant la seva xicota o l'has empentat tot ballant, més val que et facis fonedís o demanis mil-i-una disculpes. Si et trobes pel carrer un amic que fa temps que no veus i que et demana què en penses de la independència de Catalunya és recomanable moure's amb peus de plom.

Que aquest debat ha causat separacions, allunyaments, males cares i paraules gruixudes entre amics de tota la vida és indiscutible. Negar-ho és tant absurd com pretendre que la qüestió no s'ha de plantejar perquè genera divisió. Sí que es pot demanar, però, que la polèmica s'emmarqui dins uns marges suficients de tolerància i respecte envers els plantejaments de tothom.

Cantants com Joan Manuel Serrat han de poder dir el que pensen sobre la conveniència que Catalunya s'independitzi d'Espanya sense que els ploguin els insults a les xarxes socials. Uns pares han de poder demanar més classes de castellà a l'escola dels seus fills a Balaguer sense que hagin d'acabar tancant el seu negoci familiar perquè els seus veïns el boicotegen. Un president ha de poder fer una consulta sobre què pensen els ciutadans sobre la possible independència de Catalunya sense que el converteixin en un màrtir judicial.

S'ha de poder discutir sobre aquesta qüestió sense por a perdre amistats. El món no s'acabarà tant si Catalunya és independent com si no ho és d'aquí a un, cinc o vint anys. Unionistes, federalistes o independentistes, tots tenen fills i tots volen el millor futur per a ells.
No té sentit que caiguem en una guerra de trinxeres, amb independentistes per un costat, Ciutadans per l'altre i la resta en terra de ningú.

Per ser feliç i somriure no cal deixar de discutir. N'hi ha prou amb fer-ho sense trepitjar l'interlocutor i acceptar que tothom té sempre una part de raó i que, a més, cap veritat no és absoluta. Que es pot ser independentista a Ciutat Badia, unionista a Banyoles o federalista a L'Esquirol i parlar-ne bo i prenent unes cerveses.

PORTUGAL PRECEDENT D’ESPANYA?

Mal que pesi a la majoria d’espanyols, els dos estats de la península Ibèrica, sovint van de la ma, encara que Portugal ens sol portar una petita avantatge.

Exemples? La dictadura portuguesa del general Espinola va acabar el 23 d’abril de 1973 amb al revolució dels Clavells, aproximadament dos anys i mig abans que l’espanyola que es va produir amb la mort de Franco. Els dos països van entrar el mateix dia a la Comunitat Econòmica Europea (ara Unió Europea) La pròxima coincidència pot passar dintre de poc...

Com sabeu, Portugal va fer eleccions legislatives fa relativament poc. No contra pronòstic, però si que va significar un fet sense precedents, es va imposar el partit de la dreta que estava al govern. Les enquestes així ho anunciaven, però era el primer país europeu on guanyava el mateix partit que havia estat governant durant els anys de crisi (amb l’excepció d’Alemanya)  

Però contra tot pronòstic, el partit guanyador es pot quedar sense governar. Són els inconvenients de no treure majoria absoluta. Si la resta de formacions s’avenen, poden arribar a pactar i prendre’t el govern. A Catalunya això ja va passar amb els governs Tripartits o d’Entesa, però a Espanya no ha passat mai. De moment, el líder socialista Antonio Costa diu comptar amb una majoria suficient que li permetria encapçalar un nou govern.

A Espanya estan convocades les eleccions generals per al proper 20-D. Les enquestes no reflecteixen un clar vencedor i tot i que la majoria d’elles es decanten pel PP (manda huevos!)  

Fa temps que el PP volia regular per llei que fos el partit guanyador qui governés. Ara per ara, amb una esquerra sempre molt més dividida que la dreta, el PP de Rajoy és el que té més possibilitats de guanyar, però no ho fa ni molt menys amb majoria absoluta (ara sí que la té) ni amb una majoria còmoda que li permetés pactar amb alguna altre partit com C’s.

A menys de dos mesos de les eleccions, els Populars europeus han aterrat per Madrid per a celebrar el seu congrés, en un intent de donar-li a Rajoy una empenteta per veure si millora les previsions. Ja es veurà...

La por dels populars és guanyar i no governar (com potser passi a Portugal) Imagineu-vos que s’acabi unit l’oposició i Rajoy es quedi sense corona. Personalment ho veig difícil, ja que C’s tira al monte, es a dir, cap a la dreta i per tant bé podria pactar amb el PP si hi hagués un compromís per part de Rajoy i els seus que no tornaran a delinquir... Encara que això em semblaria una fal·làcia, ja que qui porta als gens un determinat atribut, és molt difícil que en un moment o altre no surti.

El problema del PP (com de tota la dreta –nomé cal que us fixeu amb l’actitud dels convergents d’Amposta-) és que no reconeixen mai errors. A part d’això busquen tapar-los i posen tota mena d’excuses per a mirar de desviar l’atenció cap a un altre lloc.

Quan va esclatar el cas Gürtel, ràpidament ho van negar i van dir que hi havia orquestrada una campanya contra el partit. Ha passat el temps i encara, de tant en tant, surten ramificacions.

Les darreres notícies són que Correa i d’altres van voler estirar de la manta a canvi de veure reduïda la seva condemna. Al final no va ser així i, es clar, la boca es tapa amb diners...

També em sembla molt fort que la Fiscalia hagi fet públic un informe on es posa en dubte la imparcialitat dels jutges designats per al cas Gürtel, pe les vinculacions que tenen amb els populars...

No sembla que coses així passin a Portugal...